La foto es de Paco Ezquerra
Notes enviades a la gent de l'Observatori d'Antropologia del Conflicté Urbà l'abril de 2024.
Sobre els determinants estructurals de la situació
Manuel Delgado
Efectivament, Goffman aplica una perspectiva situada però no és un interaccionista i menys un etnometodòleg. A diferència d'aquests, la situació no es produeix en cap cas d'esquena o al marge de l'ordre social en el marc del qual es produeix. Amb aquesta premissa, Goffman s'instal·lava fora del camp. de l'interaccionisme simbòlic per proposar una línia microsociològica més afí a la tradició estructural-funcionalista en què es va formar. Per Goffman, l'atenció per la versatilitat i el dinamisme dels microprocessos socials era del tot compatible amb la posada en evidència que la interacció està governada per regulacions socials alienes i anteriors a la situació. És més, és a ell a qui cap el mèrit no només contemplar com l'acció situada encarna l'ordre social establert, sinó la manera com els intervinents en cada interacció estan contribuint de forma activa al seu manteniment, avenint-se en tot moment a col·laborar i lluitant per mantenir a ratlla qualsevol factor que ho amenaci.
La perspectiva interaccionista –com passa amb l'etnometodològica, les teories de la conversa i altres variables de construccionisme cognitivista– treballa a partir d'un suposat troncal que atorga als intervinents a cada trobada la capacitat de determinar o intentar determinar al curs mateix de la acció el que hi succeirà. Aquesta perspectiva no nega que certs determinants estructurals –per exemple els derivats d'una estraficació classista, ètnica o de gènere o qualsevol altra forma de jerarquització social– tinguin un paper important en la coproducció de consens i en les transaccions comunicacionals, però no són una mera reverberació d'aquestes relacions asimètriques, sinó “una altra cosa”, i una altra cosa per a la qual llibertat de decisió i acció dels individus és decisiva.
Aquest supòsit que els interaccionistes assumeixen permet distingir, com proposa Anselm Strauss, entre context estructural i context de negociació. El context estructural pesa sobre el de la negociació, però aquest remet a condicions i propietats que són específiques de la pròpia interacció i que intervenen decisivament en el desenvolupament. És tal distinció la que Goffman no reconeixeria com a pertinent, ja que l'autonomia de la interacció respecte de l'estructura social en què es produeix és una pura ficció, mentre presumeix una improbable capacitat dels éssers humans per superar o fins i tot vèncer les constriccions ambientals de les que procedeixen, des de les que han ingressat a la interacció i l'han definit, i que poden amagar o dissimular, però que en cap moment abandonen. En efecte, per a Goffman, a cada negociació els individus traslladen i encarnen els discursos i els esquemes d'actuació propis del lloc de l'organigrama social des del qual i al servei del qual gestionen a cada moment la seva presentació davant dels altres.
Sempre ha resultat compromès encasellar Goffman en un corrent determinat. La gènesi i la composició d'un pensament com el seu és un tema controvertit i a ell li disgusta profundament que se li apliquessin etiquetes. Goffman assumeix les preocupacions de l'Escola de Chicago; aprèn dels seus representants –sobretot de Thomas, Park, Warner i Hugues– i centra la seva atenció en assumptes que ja havien estat axials per als pragmàtics; recull el protagonisme que Simmel li assigna des de la sociologia clàssica al trenament infinit de petites formes de socialitat; dialoga intensament amb G.H. Mead i adopta d'ell com a central la idea de self i és adoptat com a alumne per qui inventa l'interaccionisme simbòlic com a corrent sociològic, Harold Blumer.
La perspectiva de Goffman és sens dubte situacional, però la seva aposta per la microanàlisi apareix travessada per un èmfasi preferent en l'ordre social, per com aquest busca preservar-se tant sí com no i fer reversible qualsevol dinàmica que pogués afectar-lo; per la complicitat activa que els individus apliquen a l'hora de reprimir o suprimir els factors que alterarien la disposició del món social; per la manera com els membres del grup sacralitzen allò del que d'alguna manera depenen... El que sembla preocupar Goffman no és com els individus poden canviar l'ordre de les seves relacions i l'estructura en què es mouen, sinó al contrari : com, conscients d'aquesta virtualitat, la neutralitzen i s'obliguen a si mateixos a oferir permanentment mostres que no pensen exercir-la, ja que coneixen i temen el preu en forma de desaprovació o càstig que hi hauran de pagar.
Són aquests elements nodals en la seva anàlisi els que converteixen l'autor de La presentació de la persona a la vida quotidiana, per molt sintètica o eclèctica que es vulgui veure la seva aportació teòrica, no tant un interaccionista sinó més aviat com algú marcat per la sociologia de Durkheim –d'aquí ve el protagonisme atorgat a les ritualitzacions– i, com deia, proper a l'estructural-funcionalisme de Radcliffe-Brown, a qui Goffman reconeix amb orgull que va estar a punt de conèixer un dia, tal com diu la dedicatòria a ell dirigida amb què s'obre relacions en públic.
Pel que fa a la seva relació amb l'interaccionisme simbòlic, va ser el mateix Goffman qui es va encarregar de desmarcar-se d'aquest corrent. Hi compartia el mateix accent en la importància de contingències situacionals, però no podia compartir el pressupost que concedia als individus capacitat de pactar la seva realitat més enllà de marcs de referència, els frames –aquest concepte de ressonàncies cinematogràfiques i pres de Gregory Bateson, que tan essencial resulta per entendre la maduresa teòrica de Goffman– que segueixen lògiques i mecanismes impersonals, aliens a la voluntat dels qui participen de i en ells i que aquests no poden sinó acatar, donant permanentment senyals inequívocs que pensen fer-ho.
Recordeu que, per a Goffman, els marcs de referència primaris són els principis d'organització que governen objectivament i donen sentit subjectiu als esdeveniments. La voluntat, la intel·ligència, l'astúcia o l'esforç dels agents que hi participen poden manipular-los, transformar-los, moure's-hi, fins i tot vulnerar-los, de la mateixa manera que els interessos de cadascú poden motivar interpretacions i respostes diferents relatives al seu significat, però tot això de forma parcial i relativa, ja que aquests marcs funcionen a la manera d'una pauta natural que guia i controla correctament en tot moment l'experiència i l'acció social.
