dijous, 30 de març del 2023

Els violents són els altres

La foto es de Lídia Carbonell i està presa de beteve.cat.

Publicat a Capçalera, maig-juny 2003

Els violents són els altres
Manuel Delgado

Comencem establint que violència no és mai una qualitat de les conductes humanes, sinó un atribut que algú que es considera legitimat per fer-ho les hi aplica des de fora per delatar en elles alguna cosa de perversa que ha de ser denunciada. La violència és essencialment un discurs, molt més una cosa de la que es parla que una cosa que ocorreix. La violència és el comentari o el judici que a propòsit seu s’enuncia, un tema de conversa, de preocupació, de neguit, d’angoixa, un tema que centra debats i que incita lleis especials. 

La violència resulta sempre de valoracions socials, polítiques i culturals que no és que la determinin, sinó que la generen. La violència no alimenta els arguments entorn seu: en resulta d’ells. De fet, no hauríem de parlar de fenòmens de violència sinó de successos als quals se’ls atribueix una espècie de qualitat interna especial a la que podríem denominar violencitat. Aquesta violencitat s’assignaria en funció de criteris que ni tan sols tenen a veure amb la intensitat de la força injustificada o excessiva aplicada, ni amb el mal físic o moral causat en les víctimes.

Aquest principi classificatori que etiqueta com “violents” certs comportaments no pot deslligar-se de l’exclusiva de l’’Estat a l’hora d’administrar i exercir la força com a recurs de control social. De fet, els mitjans de comunicació sols qualifiquen com violents actes lesius executats per persones ordinàries que no tenen permís per utilitzar la força per obligar que d’altres facin o deixin de fer alguna cosa. La representació mediàtica, sobrecarregada de tints melodramàtics, d’aquesta violència amateur no fa sinó incidir constantment en la degradació que indica l’ús no legítim de la força bruta, que converteix els seus executors en representats d’una mena de subsocietat. A través dels mèdia, dels polítics i de la policia, l’imaginari oficial insisteix constantment en aquesta violència considerada no humana i procura fer-ne d’ella un autèntic espectacle alliçonador per les masses. 

No en parlen mai, per descomptat, de la violència tecnològica i orgànica, aquella que se subvenciona amb els impostos de pacífics ciutadans que proclamen odiar la violència. No esmenten com a violència l’acció asèptica i perfecta dels míssils intel·ligents o dels bloquejos contra la població civil; no al·ludeixen com a víctimes de la violència els torturats, assassinats i oprimits per règims nominalment democràtics. La premsa, la ràdio i la televisió emfatitzen un cop i altre a una violència mostrada com arcaica, elemental, bruta, la violència primitiva de l’assassí, del sàdic violador, del terrorista, del marit maltractador, del hooligan, del delinqüent, del jove radical o de l’skin.
 
Vet aquí una violència representada com a inorgànica, animal, primària. Front una violència gairebé sempre uniformada, el que s’oposa és una violència vestida de carrer, heterogènia, dispersa, caòtica, erràtica, associada a totes les formes concebibles d’alteritat: violència terrorista –a la que d’entrada se li nega la dignitat de violència política–, criminal, dement, malalta, ètnica, instintiva, bestial; violència informal, poc o res organitzada: bomba casolana, arma de contraban, punyal, pedra, destral, pal, verí, cops de puny, puntades... Violència artesanal, feta a mà, paradoxalment violència amb rostre humà, i justament per això escandalosa i inacceptable.
 
Els violents són sempre els altres, potser perquè un dels trets que permeten identificar a aquests altres és la manera com contrarien el principi polític irrenunciable del monopoli estatal en la producció i distribució del dolor i la destrucció. Una magnífica estratègia, per cert, en ordre a generar ansietat pública i a fomentar una demanda popular de més protecció policíaca i jurídica.