Centralització no és centralitat

La foto és de Kevin Mohett

Comentari per en Guillermo Aguirre, enviat el 15 de juny de 2022

Centralitzacio no és centralitat

Manuel Delgado

El que volen fer de la Rambla no és centralitat cultural; és centralisme cultural, en aquest cas fent de tot el Casc Antic un colossal cluster amb un passeig central que seria la Rambla.

La idea d'en Pere López sobre la centralitat és la d'en Lefebvre, tal i com apareix descrita a La revolución urbana, El derecho a la ciudad o La producción del espacio. Per a Lefebvre, en efecte, els espais dotats de centralitat són aquells que es constitueixen en font fonamental de sentit en la configuració d'una societat urbana, intensificació espacial que deriva de l'acció col·lectiva, en què podem veure, desplegant-se, un bon nombre de les variables de sociabilitat que aquest univers complex, que és una ciutat, pot generar. La centralitat urbana és, així, simultaneïtat de percepcions i esdeveniments, ja que és la forma concreta que adopta, diu Lefebvre, “la trobada i la reunió de tots els elements que constitueixen la vida social”. Lloc hipersocialitzat, marc d'un embull d'activitats en què es fa tangible la condició desdoblada i contradictòria de la vida urbana, encara que també la capacitat integradora.

Es pot generar un centre carregat de centralisme o centralització de funcions –és a dir un exemple radical de zonificació, com els clústers culturals, però també les ciutats de la justícia, les ciutats universitàries, les ciutats sanitàries. Això és el contrari de la centralitat lefebvriana, feta d'heterogeneïtat. En el pla funcional, s'entén que la centralitat d'una àrea urbana ha de propiciar una sèrie de relacions eficients entre els elements que componen una determinada estructura territorial, per a això dóna forma i condensa una àmplia gamma diferenciada, però articulada, d'entitats, dispositius i activitats. 

Aquesta extraordinària heterogeneïtat implica una certa idea de simbiosi, és a dir, de funcions en espais reduïts, amb escassos efectes pertorbadors i un gran nombre d'efectes complementaris. El centre carregat de centralitat és l'escenari de les formes més fragmentàries, impersonals, efímeres i anònimes de vincle humà; camp de confrontació de diferències i apropiacions compartides. Aquí s'ha de donar, per contenir i atreure centralitat, una xarxa complexa per la qual circulen, de manera constant i generalitzada, intercanvis i interaccions i ha de ser també un pol saturat de valors compartits o compartibles.
La centralitat encarna, per a Lefebvre, l'apogeu espacial de l'acció social urbana, aquella que qualsevol ordre polític voldria sotmès a constant escrutini, però que a la pràctica es converteix en l'escenari assidu de tota mena de desobediències, desviacions o indiferències respecte dels codis dominants. 

Alhora, si ho contemplem des de la perspectiva de la segregació espacial, i encara que sembli un contrasentit, la centralitat pot incloure barris marginals, o el que l'Ajuntament anomena "perifèries". És prosceni natural que aixoplugui totes les variables de sociabilitat que un univers complex com l'urbà pot generar, entre elles les vinculades a la seva dimensió més conflictual, derivada de l'existència de segments socials amb interessos i identitats enfrontats i no poques vegades antagònics.

En resum, la centralitat d'un espai suposa que s'hi faci tangible la condició heterogenètica, escindida i contradictòria de la vida urbana, encara que també la capacitat integradora. És el que fa realment aquest espai el cor de la ciutat, i ho és en doble valor metafòric que conté l'analogia orgànica: múscul que impulsa i recull els fluxos urbans i lloc que acull els sentiments bàsics dels habitants de la ciutat.