diumenge, 29 de maig de 2016

El cor de les tenebres

Jean-Bedel Bokassa
Ressenya de Pallassos i monstres. La història tragicòmica de 8 dictadors africans, d'Albert Sánchez Piñol, Barcelona, La Camapana, 2004, publicada al Quadern de Cultura d'El País, el 10 de març de 2005.

EL COR DE LES TENEBRES
Manuel Delgado

Ha estat el del tot inesperat èxit internacional de La pell freda el que ens ha permès recuperar la faceta del seu autor, Albert Sánchez Piñol, com antropòleg africanista, en aquest cas a través d’aquest Pallassos i monstres, que La Campana recupera ara, cinc anys després de la seva primera edició. El llibre repassa de manera somera, però contundent, l’itinerari polític de vuit mandataris africans que van aconseguir barrejar grans dosis de crueltat, arbitrarietat i ridícul: Mobutu Sese Seko, al Congo; Bokassa, a la República Centreafricana; Sékou Touré, a Guinea Conakry; Haile Selassie, a Etiopia; Idi Amin Dada, a Uganda; Banda, a Malawi, i Obiang i Macias Nguema a Guinea Equatorial.

         Tot ells van exercir el poder que heretaren del colonialisme europeu de manera al mateix temps despòtica i estrafolària; tot ells van col·locar-se al centre i la cúspide d’extravagants precipitats fets de retalls de costums i creences africanes, interessos econòmics internacionals, imitació caricaturesca de règims polítics occidentals, patriotisme tronat... Començaren com a portaveus de sentiments d’emancipació d’un continent africà esclavitzat per l’imperialisme, però no trigaren en desemmascarar-se i aparèixer com a guardians i garants de les noves estratègies de domini del sistema de món que semblaven haver combatut i van ser descavalcats en quant –sovint per la pèssima imatge que oferien els seus propis excessos– van deixar de ser útis als seus antics amos.

         Vet aquí una obra que podria ser abordada des de diferents perspectives. Una, la més superficial, consideraria la qüestió com un repàs per aquesta parada dels monstres que ha estat la política africana de l’època postcolonial, conseqüència –sospitaríem– de la pròpia incompetència de les societats acabades d’alliberar a l’hora de constituir-se en sistemes polítics “normalitzats”, d’acord amb els patrons governamentals estandarditzats com a “democràtics” i sempre com a conseqüència de potents i invencibles inèrcies culturals. Al capdavall –podríem pensar–, estem parlant d’africans, és a dir de salvatges que mai podran amotllar-se als referents que els hi presten aquests civilitzats països occidentals que vam cometre l’error de creure’ls madurs.

         Ara bé, aquestes històries reals de poder i d’espant que ens trasllada l’Albert van més enllà. De fet, seria fàcil associar aquest llibre de no-ficció amb el best-seller involuntari que ha estat La pell freda i amb les claus que el fan fascinant. En totes dues històries –la fictícia i l’esdevinguda– hi ha, evocant una imatge de l’esmentada novel·la, “notícies que parlen de nosaltres”. No és casual que totes dues obres parlin de monstres que ens aguaiten, criatures estranyes, dislocades, esguerrades; éssers abominables, però que comparteixen amb nosaltres una mateixa naturalesa última. En el fons, tant La pell freda com Pallassos i monstres són reflexions a propòsit de l’alteritat i fins quin punt la tenim ben a prop i se’ns hi sembla. Això que els etnòlegs –i l’Albert ho és, no ho oblidem– anomenen l’altre no està fora –al davant nostre o lluny–, sinó que és una ombra que ens habita, que ens conforma i ens confirma, negant-nos. Tenen raó els surrealistes i els antropòlegs: hi ha altres móns, però no sols són a aquest, sinó que són aquest. Les últimes paraules d’aquest llibre sobre vuit dictadors africans valdrien també per la darrera pàgina de La pell freda, totes dues obres homenatge indissimulat al Kurtz de Joseph Conrad i de l’ “Apocalypse Now” de Ford Coppola: “Potser l’autèntic horror no habita en el cor de les tenebres, sinó en les tenebres del nostre cor”.

         Els governants negres d’aquesta galeria de deformitats polítiques que se’ns mostra aquí no fan més que mimar en clau bufa expressions de poder polític que, invocant el cristianisme, la llibertat, el socialisme, la civilització occidental o la democràcia, han fet molts més estralls a la humanitat que tots ells junts. Una gamma extraordinària de tradicions polítiques específicament africanes va ser anorreada per imposar sobre elles un artefacte de governar inèdit a bona part del continent: l’Estat. I aplicaren els seus principis brutalment, és a dir de la mateixa manera com els seus referents occidentals els havien aplicat sobre ells i, quan havia calgut, sobre els seus propis pobles. L’Àfrica negra rebia en legat el secret, la clau que fa possible en darrera instància qualsevol forma d’Estat i que no és altra que el terror. Aquests mandataris patètics i ferotges –Mobutu, Banda, Macias, Idi Amin…– no van ser el contrari dels nostres exaltats sistemes polítics, sinó la seva irrisió atroç.

         Els personatges que ens presenta Albert Sánchez no són a les antípodes de les formes acceptables i legítimes de poder, aquelles que ens permetem imposar com a model a nivell planetari, ho vulguin o no els seus destinataris. Ben al contrari, són la seva essència oculta, que se’ns mostra contrafeta i irreconeixible; la substància delirant que les conforma i que espera la mínima oportunitat per desvetllar-se. Parafrasejant el que Valle-Inclán deia d’Espanya respecte d’Europa, aquestes tiranies no són més que la política dels “civilitzats” mirant-se en els espills còncaus del Carreró del Gat.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch