dimarts, 8 de desembre de 2015

Algunes referències per l'estudi dels animals domiciliats

La foto és de Julie Harding
Missatge per Berta Conesa, estudiant del Màster d'Antropologia i Etnografia de la UB

ALGUNES REFERÈNCIES PER L'ESTUDI DELS ANIMALS DOMICILIATS
Manuel Delgado

Primer, col·locat en el marc subdisciplinar en que se situa el que vols fer, que és el de l'etnozoologia, que és el de les relacions entre humans i animals. Per fer-te una idea, mira't l'article que t'adjunto i entra en aquesta pàgina http://redamericanaetnozoologia.jimdo.com/respecto-a-la-etnozoolog%C3%ADa-y-sus-definiciones/.

En concret, el teu àmbit és el del petitxisme, relatiu a la consideració d'animals que més que domèstics hauríem de dir domiciliats o àdhuc familiaritzats. Vull que et posis al corrent d'algunes premisses teòriques. Comença per qui s'inventa el terme, tot i que ell utilitza el de "cultes pet": Kathleen Zasz 1968. Petishism: Pets Cults of the Western World, Hutchinson, Londres, 1968. És complicat de trobar. Prova sort.  L'obra parla de l'extraordinàriament protocol·litzada relació que els urbanites tendien a mantenir amb els seus pets o mascotes, el que emparentava la seva realitat amb la del presumpte totemisme dels no menys presumptes primitius. Aplicar els esquemes funcionalistes a la interpretació de la gairebé latria que eren objecte els animals familiars implicava forçosament una revisió dels criteris d'utilitat emprats en la valoració.

L'enigma a resoldre era com era possible que les mascotes familiars en la nostra societat rebessin un tracte d'afecte molt semblant al que mereixien el bestiar en les societats pastores, a la manera com va ser descrit, posem per cas, per Evans-Pritchard en el seu cèlebre obra sobre els nuer del Sudan. La veritat és que, exactament al contrari del que passava amb els bous i vaques dels nuer, els animals que els occidentals havien elevat a una categoria de semiciutadans eren, gairebé per definició i principi, "inútils", en el sentit de que no s'extreia de la seva relació amb ells cap benefici ni dietètic ni de suport en tasques com la caça, el transport, l'agricultura, la guerra o la defensa, ni tan sols, com havia passat en el cas dels gossos, com a mitjà de desfer-se de les escombraries familiars o dels cadàvers.

Com Jean-Pierre Digard assenyalava, el cavall "no havia estat tan ben tractat ni tan adulat com des que va deixar de servir per a la guerra, en els camps o en els camins". Això ho tens en un altre llibre que pots buscar: L’homme et les animaux domestiques, Fayard, París, 1990, que pots completar amb els articles de François Sigaut, “Critique de la notion de domestication”, L’homme,  108 (1988), pp. 59-71, i el de P. Shipman, "The Animal Connection and Human Evolution", Current Anthropology, 51 (4) 2010.

Referent a això no oblidis que aquest protagonisme positiu d'animals que han estat entrenats en la majoria de casos per exercir la més absoluta inactivitat, està en la base mateixa de la divisió que la cultura modernitzada fa dels animals domesticats entre "inútils", i per tant mereixedors d'un tracte privilegiat prop dels humans, i "útils", bèsties emprades per a l'alimentació o l'experimentació, objecte d'un tractament atroç i condemnats a la tortura i mort industrials en les granges o en els laboratoris. Per descomptat que aquesta inutilitat aparent dels petitxes és irreal. El profit que extreiem dels animals familiaritzats no pertany al que podríem anomenar domini instrumental -al marge dels casos concrets de gossos llàtzers, policies o guardians, o dels gats que mantenen a ratlla la població de rosegadors, etc. -, sinó sobretot d'índole expressiva o representacional. El seu paper consistiria, des d'aquest punt de vista utilitarista, en constituir-se en subrogats de personatges humans propers -pares, fills, marits, amics, psicòlegs, etc.- les virtuts a l'hora de propiciar sentiments de suport emocional o seguretat subjectiva són viscuts com insuficients. Aquesta utilitat de tipus psicològic-afectiu ha estat valorada en sentits inversos, a l'hora de ser analitzats pels antropòlegs. Marvin Harris ha emprat aquesta bondat de les mascotes, com a factor d'equilibri psicològic i instrument per això al servei de la salut pública. Ho tens al capítol “Perros, gatos, dingos y demás mascotas”, en Bueno para comer. Enigmas de alimentación y cultura, Alianza, Madrid, 2011. pp. 195-211.

Com contrapartida, altres analistes, igualment fidels als raonaments de signe utilitari, han advertit que aquesta instrumentalització com a succedani humà de certs animals pels habitants de les ciutats no podia ser valorada sinó com "símptoma d'un malestar profund o fins i tot signe anunciador d'una crisi en gestació ". Això ho diu en Digard en el llibre que t'he esmentat, pàg. 256. En aquesta línia d'alarma, la interpretació més divulgada és la Paul Yonnet, qui sostenia que el petitxisme era el resultat del fracàs del sistema d'ensenyament i una reacció davant l'autonomització cultural dels joves. El fenomen de la irrupció massiva dels animals domèstics a les ciutats hauria nascut parell al del rock & roll i respondria a la consciència per part dels pares que la utopia educacional només era realitzable en la lleialtat i la garantia d'obediència i submissió que podien oferir animals especialitzats en romandre eternament nens o adolescents dependents dels adults, una tesi aquesta que ja havia estat abans suggerida per un antropòleg nord-americà d'orientació psicoanalítica, Joel Savishinsky . Les referències exactes són P. Yonnet,  “Perros y gatos. Destruir al animal es destruir al hombre”, en Juegos, modas y masas, Gedisa, Barcelona. 1988, pp. 149-180, i J.S, Savishinsky, “Pet ideas : the domestication of animals, human behavoir and human emotions”, a A.H. Katcher i A.M. Bech, eds., New Perspectives on our Lives with Companion Animals, University of Pennsylvania Press, Filadelfia, 1989. Per acabar amb referències sobre el tema accessibles, et recomano a Marshall Sahlins, 1988. “Preferencia y tabú alimentarios respecto de los animales domésticos en los Estados Unidos”, en  Cultura y razón práctica, Gedisa, Barcelona, pp. 170-178.


Mira el que trobes de tot això i fes-me un informe de lectura que pugui servir com a part del teu marc teòric o de l'estat de la qüestió. Pel que fa al model etnogràfic, deixa'm insistir en el tema d'aquesta mena de clubs socials petitxistes que són certs parc públics a l'hora en que es troben els propietaris de gossos i els seus animals per intercanviar impressions. 


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch