dimecres, 28 d’octubre de 2015

ESCOPOFÍLIA ESPECIAL AL CARRER. 20 ANYS DE LA REINA D''ÀFRICA



Aquest divendres, 30, al vespre. fem una sessió especial d'Escopofília al carrer, en concret a la pista que hi ha al carrer Farigola cantonada Cambrils. Muntarem un mostrador per si voleu prendre alguna cosa i passarem les pelis. És més amunt de la Reina. Sortint del metro Vallcarca, una mica més a baix, en front de la Bodega la Riera. Farem una cosa especial com a part de les celebracions dels 20 anys de la Reina d'Àfrica. Comencem a les 20,30 i acabem a les 23,30. Després, si us ve de gust, ens anem de festa por ahi.

La sessió l'hem preparat amb coses relatives a lluites veïnals. D'entrada, BESOS AL BESÒS, una cosa que van muntar una gent que signaven LAS CHICAS DE GRACIA i que explica com de brutal va ser el conflicte que va viure el barri del Besòs tot just fa uns dies va fer vint-i-cinc anys. Impressionants les imatges i sobre tot fonamental per veure quina va ser la part fosca de la "Barcelona olímpica".

Després seqüències de dos referències a les formes més terribles de resistència veïnal: la del gueto jueu de Varsòvia el 1943 i la de la kashba d'Algel el desembre de 1960. La primera te una àmplia filmografia, però n'he triat una pel·lícula poc coneguda, però molt bona: KANAŁ, de ANDREJ WADJA (1957). La segona és MAARAKAT MADINAT EL-DJAZAÏR, dirigida per GILIO PONTECORVO (1965).

I una de les millors pel·lícules del cinema britànic de després de la guerra. És ima comèdia titulada PASSPORT TO PIMLICO, de HENRY CORNELIUS (1949). Va d'un barri de Londres que, per interessos immobiliaris, decideix declarar-se independent del Regne Unit i tot el merder que s'organitza al voltant d'aquesta decisió. Com veieu, el tema és de palpitant actualitat.

Si em fessin dir quina és la millor pel·lícula que mai s'ha fet sobre les dinàmiques de reforma urbana, sens dubte triaria aquesta de TOUCHE PAS À LA FEMME BLANCHE, dirigida per MARCO FERRERI (1973), amb MARCELLO MASTRONIANI i CATHERINE DENEUVE, casi ná. Absolutament genial. Imagineu-vos-ho. És un western, més en concret el típic spaghetti-western. Una d'indios amb totes les convencions del gènere, versió italiana. Els personatges són Buffalo Bill, Sitting Bull i el coronel Custer. L'argument, el de la batalla de Little Big Horn. La gràcia és que les praderes de l'Oest són l'enorme forat deixat allà per la demolició del Pavillons Ballard per fer el que seria el Forum des Halles, una colossal operació gentrificadora que va afectar el centre de París, potser una de les més brutals que han conegut les grans capitals europees.

¡SE ARMÓ EL BELÉN! és un dels engendres més vomitius del director franquista per antonomàsia, JOSÉ LUIS SÁENZ DE HEREDIA (1970). En canvi, te el seu interès. En efecte, la trama de la pel·lícula parla del mossèn -PACO MARTÍNEZ SORIA- d'un barri del cinturó de Madrid, que intenta emular els seus col·legues progres i "compromesos" d'altres parròquies pobres de la perifèria. En la seva tasca apostòlica se les ha de veure amb una mena de cèl·lula clandestina que es dedica a manipular la gent perquè es rebel·li contra les seves condicions de vida. No cal dir que són els dolents. És interessant perquè constata el que eren les lluites veïnals a la capital d'Espanya i d'altres ciutats sota la dictadura, encara que sigui en clau desqüalificadora, això si.

MIRACOLO A MILANO és un deliciós compte moral dirigit per VITTORIO DE SICA el 1951. El seu tema és la lluita d'un barri de barraques a la perifèria de Milà contra els abusos de que són víctimes. Molt bonica i amb final ben miraculós, és cert. Una de les joies del neorrealisme italià. Commovedora. Va ser Palma d'Or a Cannes, ben merescuda.

LA ESTRATEGIA DEL CARACOL, dirigida per SERGIO CABRERA (1995) parla dels veïns d'un immoble que es resisteixen a ser desallotjats de casa seva perquè una empresa ha aconseguit que l'edifici sigui declarat "bé d'interès cultural" del centre històric de Bogotà. Vamos, la història de sempre. Formidable. Ja veureu.

Una de les proves de com un barri vindicatiu i lluitador por convertir la seva història de lluita en motor per una dinàmica gentrificadora el tenim al Castro de San Francisco. Aquell barri va ser escenari de potser la més emblemàtica lluita de la comunitat gai als Estats Units en pos dels seus drets. Efectivament, a la dècada dels 70 va anar a viure allà Harvey Milk, que va convertir el seu barri, el Castro, en un lloc freqüentat per maricons que, al final, el van convertir en un baluard de les seves lluites. Va morir assassinat el 1978. El millor de la història, és a dir abans que es convertís en un lloc de moda, atractiu per la inversió turística i immobiliària, va quedar reflectit per GUS VAN SANT en una peli: MILK, del 2008, amb SEAN PENN fent del líder gai assassinat.

El 1989 es va produir una de les més emblemàtiques revoltes urbanes llatinoamericanes: el Caracazo. Va ser a la capital veneçolana, Caracas, i a barris pobres com Catia, El Valle, Coche o Antímano. Va ser un autèntica carnisseria, amb desenes de morts i desapareguts que mai van arribar a comptar-se del tot. L'episodi va tenir la seva pel·lícula: EL CARACAZO, dirigida per ROMAN CHALBAUD el 2005.

I per acabar, una de les pel·lícules que, junt amb "La Haine", millor explica què són i d'on venen les insurreccions que coneixen de manera recorrent els barris perifèrics de ciutats franceses. Es titula MA 6-T VA CRACK-ER, dirigida per JEAN FRANÇOIS RICHET, del 1997, és a dir bastant abans del gran esclat de ràbia que van conèixer les perifèries franceses el 2005. Per cert, atenció a la banda sonora: la millor música rap francesa de finals dels 90: Raggasonic, K-Reen, Neg Marrons, Pit Baccardi, Mystik... El final és impressionant.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch