dijous, 2 d’abril de 2015

L'islamisme com a ideologia modernitzadora

AfLa foto procede de www.hammihan.com
Consideracions per a Pere Calaf, doctorand d'antropologia a la UB

L'ISLAMISME COM A IDEOLOGIA MODERNITZADORA
Manuel Delgado

Certament, els conceptes de modernitat o modernització són ben polisèmics, tot i que solen associar-se a processos de d'urbanització, augment de la complexitat social, secularització, burocratització, acumulació capitalista, tecnificació, mutacions demogràfiques, homogeneització cultural... La bibliografia sobre la relació entre modernitat i Islam és immensa. Del darrer que he llegit, et recomano Guardianes del Islam. Los intelectuales tradicionales y el reto de la modernidad, que parla de l'evolució de la universitat al-Azhar d'El Cairo. També m'he trobat dedicats al tema en altres dues lectures recents: ¿Qué inquiera del Islam?, de Bruno Étienne, i El islamismo cara a cara, de François Burgat. Tot són edicions de la magnifica col·lecció Biblioteca del Islam Contemporáneo d'Edicions Bellaterra.

Ara bé, en el cas que em donava peu a centrar-me en el cas de la destrucció de les peces arqueològiques del museu de Mosul, el que feia era insistir en allò que vaig escriure sobre aquella altre expressió d'antiidolàtria que va ser la destrucció dels budes de Bamiyan al 2001, que posava en relació a la tradició iconoclasta del hambalisme i de la seva continuació amb el salafisme i, en concret, al deobandisme dels talibans.

En aquests casos jo associava les agressions iconoclastes —com tu bé dius, més aviat la seva espectacularització— amb el que seria un els fonaments de la modernitat entesa sota l'aspecte del rebuig vers l'eficàcia de les mediacions simbòliques. En efecte, el wahabisme —i el salafitisme en general— com saps expressa la radicalitat del dogmatisme sunnita, que entén l'Islam com una religiositat depurada de tot ritualisme màgic, de tota blasfèmia mística i de qualsevol influència filosòfica extraislàmica. Com saps, el que sosté  és una condemna de tot el que s'aparti de la literalitat del missatge del Profeta i abraci pràctiques i conviccions paganes -yahiliyya-, fossin tradicionals o importades, que eren la causa que el món musulmà s'hagués mantingut lligat al passat, amb la complicitat d'un Occident que procurava per tots els mitjans mantenir els pobles islàmics sota la influència d'heretgies i supersticions. La jahiliyya, recorda, és tot allò preislàmic i les pràctiques tradicionals "paganes" que han subsistit, però també les adscrecències helenitzants i qualsevol element que pogués ser conseqüència de la contaminació d'altres religions o del contacte amb el secularisme occidental. Pel escriturisme salafita, la jahiliyya era idèntica a una miserabilització espiritual de l'islamisme, que havia de ser contrarestada per una obediència intolerant, però d'altra banda purament externa i mecànica, a un grapat de preceptes i tabús escrits. És a dir, estem parlant de l'escola teològica islàmica més rigorista i puritana, que col·loca al centre de la religió no en la pràctica ritual, sinó en la doctrina, i en una doctrina que s'estableix en tota la seva precisió en un text escrit al qual s'atribueix una dimensió inapel·lable pel que fa a font de veritat que es considera que és.

A partir d'aquí, el meu plantejament era clarament weberià. Plantejar el rebuig contra el ritual i l'obediència cega al text escrit com a referents ineludibles és el mateix que rescatar les arrels mateixes del pensament modern, indisociable de la implantació de formes de pietat fundades en la intenció interior com a requisit per a la validesa de les accions religioses, per sobre de la mera conformitat ritual, alliberades de tota màgia i també de qualsevol forma de recerca irracional de la salvació. Dit d'una altra manera, el procés de modernització va dependre de formes de religiositat basades en les versions "autoritzades" d'un text canònic -la Raó gràfica, en què es contemplen estàndards universalistes, descontextualitzats i generalitzables, als quals s'encarrega orientar la totalitat de la conducta humana.

El que estic dient és que els elements religiosos que el procés d'homogeneïtzació cultural que anomenem Modernitat -antirritualisme, anticlericalisme, interiorització de les normes sagrades, privatització de la relació amb el sobrenatural, escriturisme- estaven predisposades a l'Islam pristí, per molt que no van conduir a un desenvolupament semblant, ni a la vehemència dels seus mètodes ni en el expeditiu dels seus resultats en la mentalitat social, al qual havia suscitat la Reforma calvinista a Europa. Es comptava amb aquesta matèria primera bàsica que tan bon resultat havia donat a Occident i en les zones que quedarien sota el seu influx, que era l'existència d'una rectitud transcendent, inalterable, però no per això menys concreta, fundada en l'elaboració legal d'un text diví, és a dir allò que postulava la salafiyya.




Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch