dimecres, 15 d’abril de 2015

Les protestes de la PAH i la cultura popular

Un charivari dibuixat per Gandville el 1831
Consideracions per Júlia Fernández, investigadora

El que et proposo és que indaguis una línea teòrica que, a l'hora d'analitzar les accions de la PAH, arrenqui en el tipus d'anàlisi que fa E.P. Thompson sobre els usos protestaris de costums populars. Ho fa a Costumbres en común. Ara et dono més referències. D'aquí al seu referent major, en aquest cas Gramsci i la seva relectura dels elements potencialment subversius de la cultura popular. De debò que la base teòrica és inexpugnable.

De fet la idea és doblement bona —i perdona la immodèstia. D'una banda, reclames una línia teòrica fonamental en el camp del pensament polític i la història social: la línia Thompson-Gramsci. De l'altra, et permets vindicar un seguit d'estudis sobre cultura popular i tradicional pràcticament oblidats. Aquest doble mèrit faria el teu projecte realment original. Aquestes són les referències bibliogràfiques claus: E.P. Thompson, Costumbres en común (Cátedra). Aquest seria el teu referent clau. Comença a llegir-te'l immediatament. Te l'adjunto en pdf. D'ací ja passarem a en Gramsci.

Això d'un banda. De l'altra seria la recuperació d'un concepte molt arrelat als estudis sobre folklore més clàssics. Seria genial que recuperessis l'article de Pilar García de Diego,  "Censura popular", Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, XVI (1960). T'adjunto un article que et servirà com a introducció al tema de les censures populars, que és el que t'interessa. Fixa't'hi en l'apartat de les cencerrades. Al pdf no apareix la referència. És: Maria Elisa Sánchez Sanz, "La censura popular en Aragón", Temas de antropología aragonesa, Nº. 3, 1987, págs. 219-234. També hauries de buscar Temas castizos, de Julio Caro Baroja (Istmo), que té un capítol que es diu "El charivari en España". L'article de Dorothy Noyes que t'esmento sota és fonamental. Miraré de fotocopiar-te'l. Si no puc, busca'l tu mateixa. La referència és 1997. «Els performances de façana a la Catalunya moderna: ostentació, respecte, revindicació, rebuig». A: Capdevila, J. i García Larios, A. (eds.), La festa a Catalunya, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Pàg. 125-50.

Júlia, tú pensa en quin era l'argument que feiem servir a Carrer, festa i revolta, el punt de partida del qual era idèntic al que planteges a la teva introducció. El que deiem és que les apropiacions insolents de l'espai públic que impliquen determinades formes de protesta funcionaven certament com a festes, en  el sentit que desplegaven un repertori restringit d'usos simbòlics de la trama urbana dels quals la diferència era essencialment de contingut.

Què és una festa, deiem? Doncs una modalitat de sociabilitat efímera alhora ordinària i excepcional. Ordinària, perquè són persones ordinàries que la duen a terme per diferenciar els temps i els espais de la seva quotidianitat, tal i com tu mateixa apuntes. Excepcional, perquè implica una transformació dels moments i dels llocs que utilitza, perquè els atorga una plusvàlua simbòlica, un valor que els fa especials, en certa manera socialment transcendents, sagrarts diríem, encara que sigui en clau negativa.

També com tu vens a reconèixer, l’estudi de les festes correspon, entre d’altres disciplines, a l’antropologia dels ritus. Ara bé, cal distingir les festes dels rituals de què està farcida la vida quotidiana. El que caracteritza els ritus festius és què són cerimònies que instauren una posada en excepció del temps i l’espai socials, transformen els escenaris de l’activitat ordinària de la societat i ho fan per expressar la mateixa sensació de comunitat que s’han encarregat de suscitar prèviament. Amb això tu també t'atures. Del que es tracta és de, com feiem nosaltres, és posar d'entrada de manifest com certes expressions d'aquesta apropiació festiva del carrer i la plaça poden tenir continguts d’indole "no tradicional", però que copien un mateix esquema performatiu, posat ara al servei de teatralitzacions polítiques o conflictes socials. Vet aquí la clau del fàcil que resulta passar de la festa a la revolta, les proves de fins a quin punt tota festa apareix tenyida dels enfrontaments larvats que conformen tota societat, a la vegada que tota lluita desplega energies, tècniques i arguments que la festa ja insinuava.

En el cas de les accions de la PAH, jo el que faria és convertir-les en una variant actualitzada d'una forma de cultura popular ben estesa a Europa i que són les expressions de "censura popular", és a dir activitats en les que un col·lectiu determinat es fa present davant una instància considerada perniciosa o criticable i el que ara diríem "li monta un pollo". Aquest seria el cas de totes les variants d'escrache, però també d'aquelles protestes que consisteixen en plantar-se o entrar dins de la seu d'una empresa, una entitat bancària o una instància administrativa.

D'aquestes modalitats d'actuació en tenim un grapat d'exemples dels que la tradició festiva popular ja n’estava ben farcida sota modalitats com podien ser les enramades, les caramelles, etc... En el cas dels escraches, l'antecedent directe el tenim en una ben estesa forma tradicional de censura popular: els esquellots. En Joan Amades dedica nombroses referències al tema al llarg de la seva obra amb casos ben documentats  des del segle XVIII. En posa diversos exemples, com els que es dedicaven a les vídues que es tornaven a casar i a la gent que es casava en segones o terceres núpcies en general o bodes d'una noia del poble amb un foraster. N'Amades explica que el seguici cerimonial les cantava a la porta de casa seva: "Surt a la finestra nena maca / surt a la finestra / baixa’m a obrir." Al Costumari català trobaràs un grapat d'exemples. 

De fet es tracta d'un pràctica ben estesa. com et dic, a tota Europa. A la península li deien i li diuen encara cencerradas o també "dar la matraca". A França són les charivari, d'on, per cert, prové una paraula tan usada en el nostre idioma com és xivarri.  Les esquellades no són exclusives d'entorns rurals. E.P. Thompson parla del rough music, un costum que passa als Estats Units com shivarees. De totes formes, els esquellots polítics no ens són desconeguts als catalans, perquè foren una manera habitual d'expressió de protesta dels moviments populars de finals del XIX i principis del XX, tal i com ens explica en Gerard Horta a Cos i revolució  (Edicions de 1984).

Pensa que les protestes de la PAH són és incursions, caminades que impliquen una mena d’assalt o presa metafòrica de la concreció espacial d’instàncies de poder politic o econòmic que hom considera responsables d’una determinada circumstància vista com a injusta. Un cop liquat en forma de concentració en un punt de partida, els vianants que s’identifiquen com expressió d’un col·lectiu afectat per un contenciós o un altre, es fan literalment presents davant de les portes de la concreció física dels poders ofensius o del lloc on s’estan produint determinats esdeveniments en què el conglomerat humà cristal·litzat per l’ocasió s’hi considera involucrat en contra. Però això no és sinó el que Dorothy Noyes anomena performances de façana. A la forma bàsica de la performance de façana hi trobem, cito a Noyes, «un grup de persones –al més sovint mascles i de les classes populars– que es reuneixen al davant d’un edifici i s’hi fa alguna actuació. Sovint van disfressats; si més no, amb el fet d’actuar com a col·lectivitat i de fer servir gèneres tradicionals d’expressió, invoquem la vox populi en comptes de parlar d’identitats socials més concretes... L’actuació va dirigida als qui es troben a la darrera de la façana. Aquests oients han de respondre amb un tipus o altre de concessió més o menys material: una porta oberta, vi, queviures, diners, atenció, un canvi de política».


Aquesta seria l'argumentació general. És cosa d'anar tirant del fil tant històrico-etnogràfic com teòric.

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch