 |
| Foto de Jorge Alberto Mendoza |
Més consideracions per a Sara Alustey a propòsit dels objectes orfes i abandonats.
Compara. Si vas pel carrer hi ha objectes que pots
contemplar i que es caracteritzen perquè són purs i susciten amors perfectes i
fascinacions sense màcula. Es tracta dels articles que s'exhibeixen en els
aparadors de les botigues, emparentats amb els que apareixen en els anuncis
publicitaris. Són coses fulgurants, que ningú ha fet servir mai, coses no
posseïdes, coses encantades, eternament noves, sorgides del no-res, és a dir,
ni tan sols produïdes-, portentoses, preservades de la mort i la degradació
precisament per la seva condició de repetides -quan un d'aquests objectes sigui
adquirit, immediatament un altre idèntic vindrà a substituir-lo-, coses de les
que el consumidor només s'apodera eucarísticament en la puresa mística de la
mercaderia. Com va escriure Santiago Alba (Las
reglas del caos, Anagrama), aquests objectes només existeixen en el centelleig
càlid i virginal que emeten des de les vitrines dels establiments, per atraure
el vianant i seduir.
A les antípodes d'aquests objectes verges, impol·luts,
que s'exhibeixen als aparadors -com les vitrines dels museus, preservatius que
protegeixen certes coses d'un contacte indesitjable amb el món i els mortals-
estan tots els que s'amunteguen a la vorera o en els contenidors d'escombraries
o de ruïnes, objectes que algú ha deixat d'estimar, inútils, orfes, declarats
inhàbils. Són béns sense bé. S'assemblen a aquests éssers humans rebutjats del
mercat laboral i fins i tot de la vida social en general, residus de classe
obrera o trastos humans llançats al carrer per una normalitat que ja no té lloc
per a ells, si és que alguna vegada ho va tenir. Aquestes coses excloses ens
ofereixen una metàfora perfecta de tota forma d'exclusió social, que consisteix
sempre a expulsar i suplantar a algú oa alguna cosa que havia servit, però que,
ara, deteriorat, envellit, malalt, ja no serveix i és eliminat, esborrat, ja
que ha perdut el lloc que tenia i ja no s'espera que torni a ocupar cap altre.
Malgrat això -de vegades per això-, aquests estris
rebutjats poden ser rescatats del carrer abans que es facin càrrec d'ells els
serveis públics per destruir en massa o recol·locar al mercat formal, i després
redimits per usos nous o renovats i fins i tot poden arribar a exercir una
encant tant o més poderós que els productes de consum sense estrenar. En
aquests jaciments de coses desnonades, extremadament heterogènies, descatalogades,
aparentment sense classificar, barrejades promíscuament, hi ha qui busca o
remou per trobar materials que poguessin tornar a servir, vendre a pes o
oferir-se en rastres o mercats. Aquest tipus de pràctiques de supervivència
donen peu avui al a totes les ciutats del món és ja una autèntica cultura del
residu. Destacaments de rebuscadors -en alguns llocs veritables exèrcits-
recorren els carrers de nit furgant en contenidors o recollint trastos
abandonats, o freqüenten i no poques vegades s'assenten en abocadors públics
per rehabilitar coses que altres han declarat inservibles. De vegades poden ser
joves que, per raons que tenen molt d'ideològic, decideixen moblar casa amb
estris rescatats de qualsevol lloc, de la mateixa manera que opten per alimentar-se
de sobres alienes o aliments caducats. A la màxima expressió de reutilització
militant d'objectes trobats, cal pensar en de què estaven fets campaments de
protesta com els de treballadors de Sintel a la Castellana de Madrid el 2001 i
després de manera generalitzada a les acampades del 15M a tot Espanya a la
primavera de 2011.
No cal dir que en la majoria d'oportunitats la posada en
valor dels detritus domèstics o comercials correspon a sectors socials que
troben en ells el seu únic recurs de supervivència, a la manera de les famílies
dedicades al cartoneo o els desocupats o exclosos socials en general que viuen
de la recollida de ferralla, que converteixen en treball i comerç informals del
que venia sent l'ofici professionalitzat de drapaires o drapaires. Interpreto
que aquest és el tema que més t'interessa. T'envio a part una bibliografia. Fes
el que puguis amb ella.
Com et deia al missatge anterior, en la jerarquia de les
coses les abandonades ocupen el lloc més humil. Són el lumpen de la societat
que les coses formen entre si, sense prestigi ni valor. Electrodomèstics
irreversiblement avariats, joguines trencades, articles assilvestrats, mobles
estellats ..., coses repudiades que el recol·lector urbà rescata i redimeix.
Apareixeran després revenudes en mercats inversemblants, on seran adquirides
per éssers humans que se'ls s'assemblen i que els donaran un nou confort a una
nova llar. Potser mereixin els usos imprevists que li assignaran altres
propietaris, per als que aquestes coses significaran altres coses,
col·leccionistes sentimentals sempre amb els ulls oberts a l'espera de
brillantors inesperats, cercadors d'or entre la pols de les ciutats. Alguns
d'aquests materials sobtadament preciosos, seran retinguts o regalats com a
objectes plens de significat. El que eren detritus de la societat de consum,
serviran per a una altra sumptuositat, investits d'una dignitat diferent i
potser més, que no tindrà a veure amb el seu preu, sinó amb la seva intensitat.
