dilluns, 19 de gener de 2015

Pau Riba cantant "Noia de porcellana" vestit de pubilla (1975)


Em va estranyar que ningú hagués penjat mai a la xarxa certs moments històrics de la nova cançó, que encarnen el trànsit del que podríem anomenar l’etapa folk a l’etapa progre, que com tothom sembla haver oblidat no ve de “progressista”, sinó de “progressiva”. En efecte, a principi dels 70 del segle passat es va començar a dir “progres” a la gent que li agradava la música progressiva o el rock progressiu, com es vulgui. Espero que algú de la meva generació se’n recordi. El primer contacte amb aquesta música el vaig tenir a un concert que feien al Prince Pau Riba i un grup molt bo que es deia Música Dispersa, que conformaven Jaume Sisa, Selene i Cachas. El concert va ser al 1969 i es va dir Electric Toxic e Claxon So. Després, al desembre del 70, van venir el cicle de concerts de música progressiva al Salón Iris, que es van suspendre per les protestes contra els consells de guerra a Burgos. Recordo algun dels grups d’aquell moment: Pan & Regaliz, Tapiman, Om i sobre tot, és clar, Màquina! Fora de Catalunya el referent era sens dubte Smash. Recordo haver anat a concerts memorables al Teatre Barcelona o al camp de futbol de Granollers. Després vingué, és clar, el Canet Rock.

Doncs tornant a Pau Riba, el seu LP Diòptria va ser un trencament total i crec que és un dels punts de partida de tot el rock que s’ha fet després al país, de banda de la tasca de precursors com Els Tres Tambors, Els 4 Gats, Els Dracs... Per mi també el més vigent. De Pau Riba jo tenia un disc petit de quatre cançons, quan formava duet amb en Jordi Pujol. Era un disc publicat per Concèntric amb cançons tradicionals catalanes com  “El bon caçador”. També tenia, naturalment, el single de “La noia de porcellana”, una melodia preciosa que ha merescut sobreviure fins avui.

El cas és que en un cert moment a en Pau Riba i al país en general se li va anar una mica l’olla i li va donar per trencar amb “la cultureta”. La forma iconoclasta com es va expressar aquesta ruptura, en el cas de Pau, va ser la d’ajustar comptes amb ell mateix i amb la seva “Noia de porcellana” i fer-ne una versió del tema amb ell mateix vestit de pubilla. Crec que l’actuació va ser a l’Ateneu de Canet, però no estic segur. El que si que estic segur és que aquest moment apareix a la pel.lícula de Francesc Bellmunt “La nova cançó”, que es del 1975. 


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch