dimecres, 24 de desembre de 2014

L'antropologia com a disciplina negativa i cínica

Plaça i instal.lacions de Fort Pienc
Correu per Cristina, una estudiant d'arquitectura de l'ETSAB

El que preguntes. El relativisme és per l’antropologia una premissa al mateix temps epistemològica i deontològica. En la mesura que s’abstén de jutjar i es nega a fer proposicions o propostes, per força ha de ser una disciplina negativa. Ho és per la senzilla raó que no és positiva. Per exemple: l’antropologia no podria dir quina és una bona sexualitat, perquè això implicaria establir que totes les altres són dolentes. Tu pensa que jo faig una assignatura que és antropologia religiosa. Què hauria de dir a propòsit de les creences i pràctiques religioses? Quines serien les bones i quines les dolentes?

L’antropologia no és negativa perquè negui, sinó perquè no afirma. Això té a veure amb l’altra qüestió: la de l’escepticisme. L’antropologia és una disciplina més aviat escèptica. Però escèptica no vol dir passiva. Una cosa és que no hi hagi res a fer i una altra cosa distinta és que no s’hagi de fer res. I és per això que l’antropòleg pot arribar a ser una persona que s’implica en causes en les que no creu. Potser per això l’antropologia pot arribar a ser –i és amb freqüència- una pràctica disciplinària cínica. En el millor sentit de la paraula, és clar.

I sobre el tema del no-lloc et reprodueixo un fragment d’un article que vaig publicar a la revista Sileno sobre el tema. És deia “La no-ciudad como ciudad absoluta”. El text correspon a una discussió amb Rafael Moneo i Eduardo Mendoza que vaig tenir a la Càtedra Oteiza de Pamplona, el març de 2003, a unes jornades que muntava Félix de Azúa sota l’epígraf “La arquitectura de la no-ciudad”. Els textos els va publicar Félix Duque a “Sileno”, en particular el número 13, de febrer de 2003.

Va ser molt interessant. Recordo un sopar en el que vaig acabar confessant-li a Moneo que cada nit de Sant Joan ens dedicaven a bombardejar amb coets i des del balcó de casa meva, el seu Auditori a Barcelona, una obra que pel menyspreu amb el que es relaciona amb el seu entorn habitat, em mereix una profunda antipatia. Difícil trobar una prova més evident de l’arrogància dels princeps-arquitectes. Però segur que tu no seràs una princesa-arquitecta. Fixa’t que a l’entrevista faig l’elogi de treballs com el centre social, el mercat i la placeta de Fort Pienc, un excel.lent treball de Josep Llinás. I t’ho dic com a teòric de l’urbà i com a veí.
Per cert. Experiment. Busca al google una fotografia del treball de Llinàs a la plaça de Fort Pienc. Hi ha bastants imatges..., però et ben prometo que no he trobat ni una sola en la que apareguin persones. Quina moral més clara se’n desprèn! Quina prova que des del punt de vista del projecte i del projectador d’espais públics l’usuari sempre és un intrús o un usurpador, en qualsevol cas algú que el millor és que no hi fos! Per exemple, mira la fotografia que apareix a la pàgina de l’Ajuntament.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch