dissabte, 8 de novembre de 2014

"Racisme, últimes tendències". Article publicat a El Periódico de Catalunya, el 30/9/2000

Vaig escriure aquest article el setembre de 2000 després que la ministra de Sanidad, Celia Villalobos, del Partido Popular, justifiqués la mort d'una criatura a un servei d'urgències a Melilla com a conseqüència de que la mare "era de otra cultura". Va aparèixer a El Periódico de Catalunya el 30 de setembre de 2000.

RACISME, ÚLTIMES TENDÈNCIES
Manuel Delgado

Fa alguns dies, la ministra de Sanitat, Celia Villalobos, ens brindava un magnífic exemple de per on van les coses en matèria d'arguments per a l'exclusió social. A l'hora de justificar la mort d'un nadó marroquí en un servei d'urgències de Melilla, la que va ser alcaldessa de Màlaga va oferir una explicació segons la qual la causa de la desgràcia es desplaçava de la negligència dels responsables de l'hospital a la conducta considerada anòmala de la mare. 

Tal com es recordarà, la delirant versió de la ministra es basava en el fet que la dona hi havia anat amb el seu fillet embolicat en una manta, quan "qualsevol mare" sap que un nadó amb febre alta convé mantenir-lo airejat. La causa de la incompetència materna --i això era el millor-- s'havia de buscar, segons la ministra, en el fet que "era d'una altra cultura". 

Heus aquí una mostra de com la diversitat cultural s'està fent servir com un ordre classificatori dels individus i dels grups que presumeix la condició crònicament problemàtica d'alguns d'aquests per causa de la seva cultura, sovint més concretament de la seva religió, escamotejant així l'origen sobretot legal, social i econòmic de la seva marginació. 

Tant en l'àmbit institucional com en el popular, el multiculturalisme, el mestissatge cultural, la interculturalitat i altres derivats de l'equívoca noció de cultura, són les idees força més astutes de què disposen les noves modalitats de racisme, molt més eficaces en la seva virtut de defensar allò inevitable de les desigualtats socials --presentades ara com a culturals -- del que podrien ser-ho els barroers i fàcilment detectables tòpics del vell determinisme biològic. 

I el que és pitjor és que fins i tot els moralistes d'esquerra han acabat donant per bo un llenguatge que naturalitza la injustícia i suplanta la lluita contra la misèria per una estètica cridada a la comprensió entre cultures, l'horitzó de la ciutadania universal pel cultiu dels bons sentiments. 

A la pràctica, les benintencionades iniciatives en pro de la multiculturalitat atenen exclusivament membres de comunitats humanes ja problematitzades i víctimes cròniques de la discriminació, com els gitanos i els immigrants. La retòrica multicultural no es basa en el reconeixement que tots els membres d'una societat són d'una manera o d'una altra diferents, és a dir, que fan servir diferents estils de fer, de pensar i de dir, sinó que només alguns ho són, amagant-se que aquests diferents no ho són per la seva cultura, com se sosté, sinó sobretot per la seva condició socialment gens, poc o mal integrada. 

En síntesi, la multiculturalitat es redueix a un principi ordenador que divideix les persones presents en un territori en dos tipus: una minoria constituïda pels que han estat definits com diferents i, davant d'aquesta, una majoria que conformen els que, encara que no es reconegui, no deixen mai de pensar-se a ells mateixos i ser tractats per les institucions com els normals. 

La diferència detectada i sotmesa a atenció especial --per assetjar-la, com fan els racistes, o per tolerar-la, com fan els fans de l'interculturalisme-- es presenta com a cultural, per molt que aquest mateix assenyalament de trets distintius no s'apliqui a totes les altres expressions de pluralitat presents a la societat. Amb això demostra que no és tan cultural com pretén, sinó que serveix per advertir de la situació fronterera o exterior dels beneficiaris de l'indicatiu diferent i justificar l'estat d'excepció permanent en què són obligats a viure. 

La indiferència davant la diferència en què es basa l'igualitarisme democràtic es converteix així en un reconeixement de la diferència, un dispositiu que avisa de la presència en l'espai social d'una font d'inquietud: un subjecte que intranquil.litza no perquè parli una altra llengua, tingui una altra religió o segueixi uns altres costums, com s'afirma, sinó pel lloc social del qual procedeix. L'individu marcat com a ètnic existeix per constituir-se en un límit vivent entre el que és dins i el que és fora del sistema. 

Així, i encara que sigui a favor seu, la detecció i la vigilància especial de què és objecte el culturalment singular no nega, sinó que, al contrari, reprodueix els mateixos mecanismes d'estigmatització dels quals diu que el protegeix, ja que mai se'l deixa de contemplar com un cos estrany al qual no s'ha de perdre ni un moment de vista i al qual és legítim demanar constantment explicacions sobre les seves peculiaritats ètniques. 

Encara que els discursos a favor del diàleg entre cultures semblin als antípodes dels del racisme, els uns i els altres parteixen de la mateixa premissa: entre nosaltres hi ha persones que són irrevocablement diferents i que han de ser tractades per tant de manera igualment diferent. 

Si el racista no suporta l'estrany cultural, el partidari de la mediació cultural s'esforça per entendre'l, però sense deixar mai de veure'l com la víctima innocent d'unes condicions culturals que en fan una mena de discapacitat --un minusvàlid cultural, es podria dir--, mereixedor d'una atenció compensatòria que el mantingui dins del sistema només el que és indispensable, però que garanteixi al mateix temps la possibilitat de reintegrar-lo a la seva cultura natural. 

Aquesta naturalesa cultural és concebuda a la manera d'una presó que, per molt que es presenti com a identitària, en realitat és un lloc a la part més baixa de l'estructura social, un forat d'on es considera que no és possible --ni en el fons legítim-- escapar-se. 



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch