dilluns, 3 de novembre de 2014

ESCOPOFÍLIA - Sessió del 6/11/14

Comencem la sessió escopofílica d'aquest dijous amb BARBACOA DE CHIVO, un curtmetratge de CARLOS CARRERA, que és un dels que composen "Cero y van cuatro" (2004), una pel·lícula d'episodis que retrata de manera prou fidedigna i irònica el Mèxic actual. Aquest és, per a mi, el millor dels quatre curts, potser perquè la seva temàtica religiosa m'interessa especialment. Està molt bé. Ja veureu.

M'agradaria continuar il·lustrant el que estic explicant ara al màster d'Espais Urbans sobre les masses. A classe he esmentat diverses vegades LA BATTAGLIA DI ALGERI, una genial pel·lícula de Giulio Pontecorvo (1966) sobre la revolució argel·lina, sobre tot en contextos urbans, en concret a Argel, la capital bona mostra de l'impossible que resulta controlar una ciutat i el pànic que desperta per tot poder l'acció col·lectiva. Les imatges de carrer de la revolta són impressionants i van ser aconseguides gràcies a la col·laboració de la gent de la capital.

Recupero una cosa programada del mes passat, que es va quedar sense passar: SONATAS, de JUAN ANTONIO BARDEM (1959) sobre l'obra de Valle-Inclán. M'interessava que veiéssiu la representació de la imatge de la dona fanatitzada per la religió, tal i com serveix d'analogia de la naturalesa "histèrica" de les multituds.

Estic redescobrint darrerament el que va ser la gran tradició de la comèdia italiana dels anys 60. Tenia memòria d'aquesta etapa d'aquella fase de la meva infància i adolescència que vaig ser un xava de barri. Que grans eren totes i tots: Marcello, Vittorio, Sofia, Gina, Claudia, Ugo..., i el meu favorit, Alberto Sordi. Us n'ofereixo una mostra: l'arrencada de LA RAGAZZA CON LA PISTOLA, de MARIO MONICELLI (1968), amb una impagable MONICA VITTI. Genial.

M'han vingut ganes de veure un troset de YELLOW SUBMARINE amb vosaltres. Em deixeu? La va dirigir GEORGES DUNNING al mateix any, el 1968. Busco un fragment prou maco per passar.

De tant en tant fem un volt pels cinemes més exòtics. Estan farcits d'obres meravelloses per la seva bellesa, però també fan aportacions a la gran tradició del cinema cutre. Aquesta és una de les darreres mostres del cinema d'acció indi, fet a l'americana, però en plan indi. No sé com explicar-me. Be; ha m'enteneu. La peli és diu SINGHAM, és en tàmil i la va dirigit ROSHIT SHTEYY fa poc, el 2011. La fa un pavo que es diu SURIYA i que és com un Van Damme o Chuck Norris..., indi.

 Bé, i atenció a aquesta peli. Extraordinària. Obra mestre. De debò. D'aquelles que fan una dècada velles les pel·lícules del seu moment. Es diu IDI I SMOTRI, "Vina i mira", tot i que també l'he vist com "Masacre". Soviètica. Dirigida per ELEM KIMOV el 1985. Tan bella com dura. M'estalviaré qualificatius, perquè no pararia d'elogiar-la. Una pel·lícula de la que l'existència s'ha de conèixer perquè és sens dubte una de les millors de la història del cinema. Tot això sense exagerar; exagerant..., imagineu-vos.

Tinc un vincle personal molt fort amb Medellín. Hi vaig anar per primer cop fa vint i pico anys i he anat tornant quasi cada any. M'estimo aquesta ciutat. Medallo li diuen. Una persona em va esmentar aquesta pel·lícula i em va agafar un atac de nostàlgia, perquè correspon als anys que més hi vaig anar i que té per a mi més poder evocador. Parlo de LA VIRGEN DE LOS SICARIOS, dirigida per BARBET SCHROEDER (1999). Me'n recordo que vaig comprar-me la novel·la de Fernando Vallejo pràcticament acabada de sortir, al 94.

Amb les pel·lícules hi ha misteris que em costa desxifrar. Per exemple, si a algú de vosaltres li esmento una peli francesa titulada MOLIÈRE, dirigida per ARIANE MNOUCHKINE el 1978, em jugo el que sigui que ni tant sols li sonarà. Costa fins i tot trobar referències a la xarxa. I en canvi us puc ben assegurar que en el seu moment va tenir una repercussió important. És més, la seqüència que he triat —la del carnestoltes— és la que va inspirar tot l'estil de superespetacles de carrer del grup d'Els Comediants, que la gent d'aquí segur que coneixeu. A més, l'escena també em va bé per la classe d'Espais Urbans, perquè n'he fet referència diverses vegades per explica la feble diferència entre festa i motí.

I per acabar —si més no el programa oficial— una cosa que no va donar temps de passar el mes passat i que també té a veure amb la qüestió de les masses, de la que l'actualitat com a font d'inquietud és ben present al cinema a través del gènere de zombis o infectats. És WORLD WAR Z, de BOB FOSTER (2013). A mi l'escena que més m'agrada és la l'avió. Bona, eh?

Això, més els extres imprevistos de sempre. No sé si agafeu el contrasentit.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch