dilluns, 6 d’octubre de 2014

Honor als comunistes morts per l'emancipació nacional i de classe el 6 d'octubre de 1934



El 6 d'octubre de 1934, avui fa 80 anys, es va produir a Catalunya una revolta contra el govern reaccionari de la República del bienni negre. Va ser convocada vaga general revolucionària per part de l'Aliança Obrera i Lluís Companys va proclamar l'Estat català. Tot i no se plenament coincidents, el cert és que els grups d'obrers, la Guàrdia d'Assalt al servei d'una Generalitat que feia costat als vaguistes, i els escamots per l'Estat Català van coincidir en un mateix costat, en un aixecament al mateix temps institucional i popular, en el que les fites revolucionàries i les nacionals passaven a confondre's. Per l'Aliança Obrera, l'objectiu era clar: aprofitar la revolta per assolir un trencament d'abast social que anés més enllà de l'establiment d'un nou estat. L'objectiu de l'Aliança Obrera va ser aleshores, com per alguns de nosaltres ara, canviar per canviar-ho tot.

Devant la situació aquesta va ser la reacció del govern espanyol: declaració de l'estat de guerra, bombardeig del Palau de la Generalitat, detencions massives, suspensió de l'Estatut, ocupació militar del Parlament i nomenament d'un coronel de l'exèrcit com a President de la Generalitat. La repressió d'un moviment amb una notable càrrega revolucionària va provocar 46 morts entre els defensors de la proclamació de l'Estat Català, 20 morts entre l’exèrcit, guàrdia civil i afins al govern espanyol, i 8 morts per trets accidentals. Total 74 morts, més un nombre indeterminat de ferits que van morir posteriorment.

Vuit d'aquestes 46 víctimes insurrectes van ser membres dels escamots per l'Estat Català:. Va haver dos dels morts a l'Hospitalet de Llobregat que eren de la CNT, un sindicat que com a tal no va recolzar la revolta, però del qual nombrosos comitès van acabar intervenint-hi, en alguns casos proclamant el comunisme llibertari, com a Granollers i a Sant Boi. Gairebé tota la resta de víctimes van ser aportades per l'Aliança Obrera, una organització essencialment impulsada i composada per militants marxistes, sense que coneguem la militància concreta dels caiguts. Si que tenim informació d'alguns casos, com la dels militants del Partit Comunista de Catalunya —el PCC— que van ser abatuts per la Guardia Civil, Valentí Felipe, a l’Arrabassada; Salvador Echauri, a Sant Cugat, i Josep López i el seu pare, Gaspar López, a Terrassa. Del Bloc Obrer i Camperol va morir a l'Arrabassada, la Teresa Vives.

Especialment heroica va ser la defensa del local del CADCI, el Centre Autonomista de Dependents de Comerç i de la Indústria, a la Rambla Santa Mònica, on s'havien atrinxerat un grup de militants comunistes. Una placa recorda l'esdeveniment i les seves víctimes. Canoneixat per l'exèrcit, allà van perdre la vida Amadeu Bardina, del PCC, i Manuel González Alba i Jaime Compte, del Partit Català Proletari. Cal subratllar la importància històrica d'aquest darrer. Jaume Compte va ser qui va dirigir els escamots de defensa de la República Catalana proclamada per Macià l'any 1931, no va voler acceptar la Conselleria de Treball que aquest li va oferir i després es negà a acceptar l'absorció d'Estat Català dins Esquerra Republicana de Catalunya. Va ser aleshores quan va impulsar la fundació d'un nou partit, inicialment anomenat Estat Català-Força Separatista d'Extrema Esquerra, més endavant, Estat Català-Partit Proletari, del que sorgí més endavant el PCP, del que en Compte n'era dirigent en el moment de la seva mort a mans de les tropes del generar Batet.

És com a resultat de l'experiència fracassada d'aquelles jornades de l'octubre de 1936 que emergeix la constància que cal un esforç en avançar cap a la unificació de les forces obreres i és com a resultat d'aquesta consciència que, poc després, el PCC llença el seu document de la vigència del qual alguns n'estem convençuts: "Després del 6 d'octubre. Manifest del Partit Comunista de Catalunya. A TOTS ELS TREBALLADORS DE CATALUNYA. Contra el feixisme, per les reivindicacions dels treballadors, per les llibertats de Catalunya! UNITAT D'ACCIÓ!"

El que continua dient-se al document fa comprensible l'evolució de l'esquerra revolucionària aleshores, però presenta ressonàncies que ens hauríem de resultar familiars. En el manifest del PCC es denuncia com "la Lliga Catalana tracta també d'emportar-se la petita burgesia mitjançant una demagògia catalanista, extremant el fervor nacionalista a fi d'encarrilar-lo vers els interessos de la classe burgesa que representa". També la manera com "la burgesia no es descuida pas de mantenir viu el foc de les il·lusions democràtiques que la política del Govern republicà-socialista apagà prou a Espanya i que el 6 d'octubre liquidà en gran part a Catalunya... Han estat i continuen essent importants, els obrers, els camperols i les masses més radicalitzades de la petita burgesia de les ciutats que formaven la base d'acció 'democràtica' de la burgesia enquadrada en la coalició governant que claudicà el 6 d'octubre davant el Govern central, comencen a comprendre que el seu lloc és al costat del proletariat i que només sota la seva direcció poden resoldre llurs problemes. Això s'expressa per la descomposició dins Esquerra Republicana de Catalunya i d'Estat Català, descomposició que vol contenir-se desviant el descontentament i la indignació d'aquestes masses per la política de claudicació que fou coronada el 7 d'octubre, vers actuacions personals de Dencàs, Badia i altres dirigents a fi d'evitar que s'incorporin a la lluita revolucionària dirigida pel proletariat". El manifest conclou con una crida: "Si volem la Unitat d'Acció a l'Aliança Obrera, si treballem per la Unitat Sindical, si ens proposem el Partit Únic, és solament i exclusivament perquè sigui més fàcil d'organitzar l'acció de les masses, perquè aquestes puguin llançar-se estretament unides contra l'enemic comú."

La resta de la història ja és o hauria de ser sabuda. El setembre de 1935 dos dels partits de l'Aliança Obrera —Esquerra Comunista i el BOC— creen el Partit Obrer d'Unificació Marxista, i el 26 de juliol de l'any següent, poc després de la victòria sobre el feixisme als carrers de Barcelona, la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i la federació catalana del PSOE, es troben al Bar del Pi per constituir en Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC, que va protagonitzar l'única oportunitat en la que un organisme internacional reconeixia el dret de Catalunya a estar representat per una delegació nacional pròpia i independent: la Tercera Internacional Comunista.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch