diumenge, 15 de març de 2015

Vasos comunicants entre comunisme i anarquisme a Catalunya. Sobre la figura de Ramon Casanellas

Ramon Casanellas
I és clar que, com Lefebvre, es pot ser anarquista i comunista. Perdoneu-me la immodèstia de presentar-me com exemple. D’una banda em sento culturalment anarquista, en la mesura que l’anarquisme és a Barcelona una espècie de líquid amniòtic del que és gairebé impossible escapar. De l’altra, crec fermament en les virtuts de l’organització partidària i crec que és injust el malbaratament de que ha estar víctima l’herència històrica del PSUC, amb tots els defectes, contradiccions i àdhuc traïcions que se li vulguin atribuir amb tota la raó. També penso que l’herència sociològica i cultural –que no ideològica– de l’anarcosindicalisme va ser rebuda pel PSUC i l’esquerra comunista a la dècada dels 50, 60 i  70, que és on va quedar refugiat el proletariat combatiu i, més enllà, la cultura obrera popular i urbana.

En aquest ordre de coses, haig de proclamar que em considero anacoleninista i crec en la importància de sintetitzar l’ideari llibertari –en especial pel que fa a la creativitat de les masses– i les avantatges del rigor i la sistematització teòrica i de l’estructures organitzatives sòlides pròpies de la tradició comunista, en un sentit que tan bé van teoritzar la gent de Dielo Truda als anys 20: els anomenats anarcobotxevics o anarcoleninistes. Una connexió similar —idees anarquistes; organització, eficàcia i vocació d'avantguarda leninista- era la que encarnava a Catalunya gent de la CNT com Joan Peiró o Salvador Segui, que sempre van ser partidaris de disciplinar la militància anarquista, per no parlar del corrent que encapçalava Àngel Pestaña i el grup tentrista. De fet aquesta va ser l'orientació que va portar a la CNT-FAI a incorporar-se al govern prosoviètic de Largo Caballero amb quatre ministres, Juan López, Frederica Montseny, Joan Garcia Oliver i el mateix Peiró, de la mateixa manera que també va ser aquesta postura la que va portar la CNT a donar el seu suport a la Generalitat a l'hora de sufocar la revolta antigovernamental a Barcelona el maig de 1937.

El que valdria la pena és que comprovéssiu el procés que va portar a anarquistes a conformar la base del que després serien les diferents organitzacions marxistes catalanes i finalment al PSUC. Un exemple. Com a comunista milito en una cèl·lula que té el nom d’un personatge fonamental per a la meva argumentació en pro del reconeixement de vasos comunicants entre anarquisme i marxisme-leninisme a Catalunya. La meva cèl·lula es diu, en efecte, Ramon Casanellas. Tenim un bloc i tot: http://ramoncasanellas.blogspot.com/.

Doncs Ramon Casanellas i Lluch va ser un home que es va afilar de ben jovenet a la CNT i que va assolir un important protagonisme a la vaga revolucionària del 1918, a conseqüència del qual va haver de fugir del país. Amb un altre treballador del Metall, en Pere Mateu, va formar part dels grups de defensa del sindicat contra el terrorisme blanc a Barcelona. Segons la policia, van ser ells els responsables, al desembre de 1919, de la mort d’Arturo Elizalde, l’empresari que acussaven d’haver finançat l’assassinat del cenetista Pablo Sabater. En Mateu i ell també van matar el pistoler San Vicente, el juny de 1920, i a aquell mateix agost al comte de Salvatierra, a València. El cop més espectacular i determinant fou el 8 de març de 1921, amb en Mateu i un altre membre del sindicat, Lluís Nicolau, que li claven vint trets des d’una moto amb sidecar al president del govern espanyol Eduardo Dato, com a responsable màxim del pistolerisme de la patronal catalana i de l’aplicació sistemàtica de la llei de fugues contra els sindicalistes detinguts. Van detenir a en Pere primer i després, a Berlín, en Lluis, però Casanellas va escapar i va anar a parar a la Unió Soviètica, on va acabar  fent seu el marxisme-leninisme. 

Un incís per recordar-vos que la CNT va incorporar durant molt de temps militants comunistes, sobre tot del Bloc Obrer i Camperol, que s'agrupaven al si del que s'anomenava "tercera tendència", oposada tant a la FAI com als trentistes. Aquesta tendència, que encarnava millor que ningú en Maurín, era partidària d'estendre ponts entre anarquisme i comunisne i va arribar a ser determinant a la CNT de Girona, Tarragona, Lleida i Castellò.

Doncs bé. Casanellas va ser enviat a diversos països llatinoamericans per a impulsar els seus respectius partits comunistes. Al 1931, amb la proclamació de la República i amb la possibilitat de ser amnistiat de la seva condemna per l’assassinat de Dato, torna a Catalunya enviat per la III Internacional per constituir l’any següent –amb Antoni del Barrio i Antoni Sesé, assassinat durant els fets de maig de 1937 i que també provenia de la CNT– el Partit Comunista de Catalunya, que substituïa la Federació Comunista Catalonabalear, que s’havia separat del PCE i s’havia convertit en el Bloc Obrer i Camperol. Amb la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la Federació Catalana del PSOE van formar el 1936 el PSUC.

Ramon Casanellas va morir al 1933 a un accident de moto als Brucs al costat de Francesc del Barrio, un altre dirigent comunista, germà d’Antonio, provinent de la CNT, com, d’altra banda, una bona part de militants d’aquell primer PCC. Es va dir que aquelles morts van ser conseqüència d'un atemptat, però no es va poder demostrar.

Si voleu saber més del procés que va portar a un nombre importants de cenetistes, entre ells Ramon Casanellas, a fer-se comunistes i fundar el PCC, mireu- vos els articles següents: Antonio Gascón i Manuel Moreno, “Ramon Casanellas”, Avant, 211 (gener 1987), i Ramon Ferrerons i Antonio Gascón, “Ramon Casanellas i la fundació del PCC”, L’Avenç, 122 (desembre 1990), i el llibre de Manuel Moreno –bon amic, per cert–, Abono inagotable. La historia del PCC (Debarri, 1997).

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch