dimarts, 30 de setembre de 2014

ESCOPOFILIA - 4/9/14 - Especial multituds, masses, xusmes i altres cops de gent

De tant en tant ja sabeu que ens agrada fer propostes temàtiques per les Escopofilies. Aquest dijous en farem una d'aquestes sessions monotemàtiques. La dedicarem a la manera com el cinema ha representat les multituds, les masses, les xusmes i altres cops de gent, que és un dels sinònims de munió o gentada amb que comptem en català. El motiu és oferir aquesta sessió als estudiants de l'assignatura Antropologia dels espais urbans , que acabem de començar i que dediquem a repassar les teories sobre les masses urbanes. Ja veureu que hi ha alguns canvis en relació al programa inicial que haureu rebut.

D'entrada un curtmetratge que expressa bé el neguit davant de la proliferació de munions urbanes i la "inhumanitat" de les ciutats. És THE CITY, de RALPH STEINER i WILLARD VAN DYKE, de 1939, potser la més representativa de les pel·lícules de l'escola nord-americana de documentalisme social dels anys 30 i 40. Boníssima. Impressionant. Atenció a la música d'AARON COPLAND.

Després, en aquesta mateixa línia de denuncia de la inhospitabilitat de les ciutats, un dels grans clàssics d'aquesta etapa muda de la història del cinema que hauríem de conèixer millor, i que potser no atenem com mereix a la Reina. Parlo de THE CROWD, dirigida per KING VIDOR el 1928.

Tot el discurs contra la massificació de les masses, si em permeteu la figura, des de perspectives aristocratitzants el trobem en el menyspreu dels clàssics vers la plebe. La trobem reflectida en obres de Shakespeare como "Juli Cèsar". Doncs, com és així, la millor il·lustració la trobem en la cèlebre seqüència en la que MARLON BRANDO, com a Marc Antoni, s'adreça al poble de Roma després que Brutus assassinés a Cèsar a la versió d'aquella obra que va fer JOSEP L. MANKIEWICZ el 1953: JULIUS CAESAR.

La por davant el que la psicologia de les masses -La Bon, Tarde, Freud- presentava com esclats psicòtics del populatxo queda molt palesada a THE FURY, una de les pel·lícules que FRITZ LANG dirigieis als Estats Units després de fugir de l'Alemanya nazi., on estava assistint a l'embrutiment del poble a mans de Hitler i els nacionalsocialistes. Gran treball de SPENCER TRACY i SILVIA SIDNEY. Passarem la seqüència del linxament. Fort. Ja veureu. És de 1936.

Un dels símils més freqüentats per definir l'acció col·lectiva en certes circumstàncies es la de les dones histèriques, seguint el referent clàssic de les mènades seguidores de Dionís. En efecte, no hi ha imatge més recurrent entre els teòrics de les masses que la que els aplica les característiques que el pensament misogin imagina caracteritzant el "temperament femení": capritxoses, veleidoses, frívoles, desemfrenades... En efecte, les masses són, des d'aquesta perspectiva, femenines. Aquest intercanvi dona-masses podria tenir una il·lustració excel·lent versió que JUAN ANTONIO BARDEM  va fer l'any 1959 de la "Sonata de otoño", de Valle-Inclán. Es va titular SONATAS. Era una coproducció hispano-mexicana amb PACO RABAL i la gran MARÍA FÉLIX.

Una de les altres analogies aplicades a les masses seria la de l'estampida d'animals o la invasió incontrolada i innumerable d'insectes. Un exemple seria aquesta THE NAKED JUNGLE, de BYRON HASKIN (1954), que aquí va rebre el significatiu títol de "Cuando ruge la marabunta". A més d'alguna escena significativa pel nostre tema, ens permetrem fer-vos veure un curiós diàleg entre CHARLON HESTON i ELEANOR PARKER.

I si hem vist la versió xunga de les masses, mirem-les ara des d'altra punt de vista. El paper que les tradicions marxistes i anarquistes li han assignat com a motor de la història. Dues mostres: una de les escenes més famoses de la història del cinema: la de la manifestació dissolta a tret a OKTYABR, de SERGEI M. EISENSTEIN (1928) —una altra obra mestra del cinema mut— i un moment de la primera parte d'ERNEST THÄLMAN, de KURT MAETZIG (1954), una superproducció alemanya oriental sobre el fundador del partit comunista alemany.

Penseu que de les teories sobre la naturalesa nefasta de les masses es deriva tot el que és el que s'ha escrit sobre l'anomenada "cultura de masses" o sobre els mitjans de comunicació de masses o mass media, el turisme de masses, el consum de masses, etc. És per això que ens ha semblat un bona idea compartir amb vosaltres una coneguda escena de NETWORK, d'en SINDEY LUMET (1976). És un dels grans moments d'ALBERT FINNEY, sens dubte. Si heu vist la peli, segur que sabeu de què us parlem.

I, atenció; important. Serieu capaços d'escoltar deu minuts d'un discurs d'Adolf Hitler? Doncs us convidem a provar-ho, sobre tot perquè lliga amb el tema de la feminització de les masses, en la mesura en que justament Hitler va plantejar la seva pròpia posta en escena com un joc de seducció. Ja ho veureu. El material apareix dins de l'obra mes significativa sobre les masses feixistes: TRIUMPH DES WILLENS, "El triomf de la Voluntat", de LENI RIEFENSTHAL (1935).

Si un gènere cinematogràfic expressa la vigència davant les munions incontrolades, aquest és el de zombis o infectats. La imatge d'una massa d'essers sense control i sense consciència, envain els carrers i fent-se els amos de la ciutat és la que centre aquesta mena de pel·lícules. Un exemple recent. WORLD WAR Z, dirigida per MARC FORSTE i estrenada aquí fa uns mesos.

I un altre exemple de la percepció de la importància d'aquest nou protagonista de la vida urbana que van ser les masses, l'autèntic fantasma que recorre Europa el segle XIX, el gran pavor burgés. Parlo de LES MISÉRABLES, dirigida per TOM HOOPER i també de l'any passat. De banda que a estones és una mica conyàs, el que es veritat és que serveix per il·lustrar la manera com Victor Hugo va aixecar acta literària del que era la irrupció de les multituds revolucionàries urbanes, en aquest cas al París de 1848. Em sembla especialment interessant co la novel·la i el film dramatitzen el que paper simbòlic que a partir d'aleshores tindria la bandera roja.

Per acabar, l'impressionant final de MA 6-T VA CRACK-ER, una pel·lícula francesa de JEAN-FRANÇOIS RICHE, que és, junt a "La Haine", la que millor reflecteix el que significa en aquests moment el que podríem denominar el retorn de les xusmes. Es tracta de les revoltes que de manera quasi regular esclaten en les perifèries de les ciutats sobre tot angleses i franceses, de les que les dels extraradis francesos la tardor de 2005 i anglesos l'estiu del 2011 serien la versió més espectacular i generalitzada. El valor d'aquesta peli és que és del 1996, la qual cosa ens adverteix fins quin punt aquesta mena de motins ja gaudia d'una notable tradició.

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch