dilluns, 8 de setembre de 2014

Consideracions i propostes sobre les polítiques migratòries adreçades a la Comissió d'Immigració del Parlament de Catalunya el 15 d'octubre de 2000

La foto és de Guy Oliver
L'any 2000 vaig ser convidat pel Parlament de Catalunya per a formar part de la comissió que havia de preparar una declaració institucional a propòsit de les polítiques migratòries patrocinades de les institucions catalanes, incloses les municipals. En un moment de les discussions vaig remetre aquest escrit amb algunes consideracions i propostes.

CONSIDERACIONS I PROPOSTES ADREÇADES A LA COMISSIÓ D'IMMIGRACIÓ DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Manuel Delgado

A la reunió del proppassat 6 d'octubre vaig fer un seguit de consideracions i propostes que resumeixo tot seguit.

Cal, d'antuvi, en nom d'una consideració mínimament seriosa de la qüestió migratòria, repassar algunes de les llegendes entorn de les quals versa, ara per ara, tot el que hi té a veure, conseqüència tant de la demagògia política com de la trivialització mediàtica. La primera llegenda a ser qüestionada potser hauria de ser la que manté que estem sent víctimes d'una mena d'invasió o allau de freturosos i necessitats indesitjables. Les dades són, aquí, incontrovertibles. Caldria que arribessin moltes pasteres perque el discret 1,5 % d'immigrants que es registren a l'Estat espanyol assolís el 6 % de la mitja europea, per no parlar del 10 % que s’enregistra a França, Alemanya o Bèlgica. És cert que dades recents informen de que a Barcelona s’enregistren 2.400 nous immigrants, però el 3,5 % resultant, respecte de la població total, situa la nostra capital ben lluny del 21 % de Frankfort, del 16 % de Viena, del 15,4 de Brussel·les o del 16,6 de París.

La segona ficció a impugnar té a veure amb l'origen dels immigrants, presentats melodramàticament pels mitjans de comunicació com a fugitius de la fam que afecta els països pobríssims i superpoblats de què provenen. Doncs bé: és clar que ni els immigrants que es desplacen són els més pobres de llurs països, ni aquests països d'origen són, tampoc, els més pobres. La immigració sol provenir de països de desenvolupament mitjà i està nodrida per persones amb una capacitat econòmica suficient per, com a mínim, pagar-se el viatge, en no pocs casos professionals especialitzats o llicenciats universitaris. En canvi, el discurs oficial sobre el tema es funda en la falsa premissa que la circulació de treball viu té el seu motor en les necessitats d'unes miserabilitzades nacions emissores, cosa que converteix els països amfitrions en «acollidors» de nàufrags desesperats i fa que en els debats a les posiciones xenòfobes s’hi oponsin raons basades tan sols en la misericòrdia i els bons sentimients.

Són aquestes llegendes sobre l'origen traumàtic i convulsiu dels corrents migratoris vers Europa el que permet legitimar la urgència de «regular-les» mitjançant enduriments legals. El mite de l'onada desbocada d’immigrants oculta que tota regulació governamental de fluxos migratoris de caràcter econòmic sobrerregula una cosa que ja està regulada pel mercat de treball mateix. Els moviments migratoris no són la conseqüència d'una mena d'espasme col·lectiu descontrolat, ni estan abandonats a la irracionalitat que se'ls sol atribuir. Ben al contrari, els processos migratoris són un exemple de circuit autorregulat, es gestionen a si mateixos en secret a partir de lògiques racionals i obeeixen a la demanda de mà d'obra no qualificada per part dels països receptors. 

En altres paraules. Un immigrant no es desplaça si no té una certa seguretat que trobarà feina. L'immigrant no es mou a cegues, ni ha pres la seva determinació portat per una mera il·lusió o un impuls irreflexiu. Sap què ha de fer, a on anar, qui l'està esperant i quina mena de lloc de treball li és reservat. Dit d'una altra manera: vénen els immigrants que han de venir i que vindran de totes totes, sigui quina sigui la legislació que els rebi. D'això darrer en deriva una altra evidència que s'escapoleix [de les consideracions habituals]. Les lleis limitadores no regulen l'ingrés d'immigrants bàsicament perquè, repetim-ho, continuaran arribant els immigrantes que l'estructura laboral vagi reclamant a cada moment. Restringint l'entrada d’immigrants s'aconsegueix justament el contrari d'allò que s’afirma buscar, en la mesura que els estrangers que tantes dificultats han hagut de superar per arribar es veuen dissuadits de retornar als seus països. Les traves a l'hora d'admetre treballadors estrangers no frenen les entrades, sinó les sortides.

El que s'obté mitjançant les lleis d'estrangeria no és regular l'entrada d'immigrants, sinó regular, jerarquizant-la, l'estada dels que acabaran passant les fronteres igualment i que restaran dividits en «legals» i «il·legals». És a dir, el que una llei com la que s'està aprovant aconsegueix no és sols regularitzar uns immigrants, sinó bàsicament desregularitzar-ne uns altres. La Llei d'Estrangeria en marxa és una màquina de produir treballadors joves condemnats a conèixer les més dures expressions d'aquella mateixa precarització laboral que afecta la major part de la població treballadora, incloent-hi la nadiva.

El resultat final no és, per tant, que hagi menys immigrants. N’hi haurà exactament els mateixos. El que succeirà és que es renovarà i augmentarà l'actual exèrcit d'indocumentats sotmesos a condicions de treball infames, sobreexplotats, temerosos, amb prou feines sense drets ciudadans, subjectes a un estat d'excepció permanent, un subproletariat destinat a satisfer les demandes menys confessables del mercat laboral. Del que es tracta –conscientement o no– és de submergir la mà d'obra destinada a una estratègica econòmica no meys submergida, clandestinitzar els contingents de treballadors abocats a alimentar els segments més salvatge de l'ordre capitalista. La finalitat de la nova Llei no consisteix a barrar el pas a uns immigrants que se sap que acabaran entrant d'una manera o una altra, sinó que consisteix a assegurar-se que, un cop a dins, quedaran a la intempèrie en un estat de dret que no ho haurà de ser per a ells.

Propostes

A) Eliminació del permís de treball. Els permís de residència hauria de ser suficient per regular els fluxos migratoris. Les persones autoritzades a residir a Espanya haurien de tenir, sense cap més requisit, dret a treballar. L'existència de permisos de residència sense dret a treballar introdueix una discriminació dins d'un dret fonamental.

B) Establiment del visat per a cercar feina en els casos que l'aspirant disposi de persones que garanteixin la seva acullida durant aquest periode. L'exigència d'una oferta de treball amb la que presentar-se a un consolat espanyol per demanar el visat d'entrada s'ha demostrat ineficaç per facilitar l'ingrés legal al país, en la mesura que primer s'entra i després es mira de trobar feina. A la pràctica, els sectors que ocupen immigrants rares vegades els contracten amb ofertes als consolats.

C) Caldrien instruments efectius per perseguir l'explotació laboral de les persones que es troben en situació “irregular”. L'acta de la Inspecció de Treball hauria de servir per regularitzar automàticament als immigrants perjudicats. Els treballadors immigrants que denuncien les empreses que els exploten haurien d'obtindre el permís de treball, a la manera d'una recompensa similar a la que se'ls ofereix per delatar les màfies. A la pràctica, les intervencions de la Inspecció de Treball han servit fins ara per perjudicar sobre tot als immigrants, en la mesura que sol ser un pas previ per a la seva expulsió.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch