dimarts, 12 d’agost de 2014

"Unes línies a manera de record d'en Víctor C. López i un poema del seu llibre "Rakia" (2003)". Un missatge del meu col·lega i amic Marc Morell, des de Palma

Benvolguts,

Vull compartir amb vosaltres la recent desaparició d'una persona que sense ser amiga amiga, potser ni companya, ha significat molt per mi. Es tracta d'en Víctor C. López, autor del poema que dóna nom a ma tesi i que, entre d'altres mogudes que tengueren com escenari el Barrio (així es referia ell a aquesta amalgama de carres, edificis, però sobretot de les gents diverses dels marges orientals Centre de la Ciutat de Mallorca), estigué implicat amb les ocupacions del Carrer de Botons de mitjans dels 1990s. Per ventura l'episodi de la història okupa més alternativa i menys institucionalitzada possible de Ciutat. Jo el vaig conèixer pels voltants del 2003 a S'Aixopluc, cau on s'hi amagaven els darrers escolims del Centre, reducte d'indis i de pobrea volandera d'on vessaven iniciatives fresques com la vida mateixa.

Jove, massa, en Víctor ens deixà fa un parell de mesos mentre dormia. Fou un llibertari de mena com pocs que dugué al seu extrem el seu enteniment d'una vida plena. Cantautor, actor, aturat, artista, membre del Loco Circo, fester... A finals dels 1990s, quan arribà l'URBAN de la UE per a oferir la confiança que alguns trobaven necessària per al procés de gentrificació des Barri endegat pel PERI de Sa Gerreria, s'hi oposà com pocs i en un episodi digne d'esment, per tal de mostrar la hipocresia que allotjava aital reforma "integral", com alguns picatosts de torn l'adjectivaven, s'hi presentà per a poder aprendre un ofici artesà al nou Passeig de l'Artesania que havia de dinamitzar artesanalment el barri, tot ensinistrant la seva fauna a fer d'artesans per als visitants. Un fracàs total encara a dia d'avui.

Mai li donaren lloc per a fer feina, ni per a estudiar-hi, ni per a viure-hi, ni per a res. No era prou "mono" degueren pensar. Fou ell mateix qui es feu lloc entre tant d'enderroc sedegós de requalificació a uns baixos del Carrer Sant Bonaventura on el vaig entrevistar ja fa anys. Efectivament, el lloc s'ho feu ell mateix. Així de bonament venturós era en Víctor, qui em confessava, sense ser-ne mai prou explícit, l'autoria de les pintades cínicament reivindicatives que em sorprenien cada cop que passejava pels carrers des Barri. Ell mateix demostrà amb la seva traça, de factura mai millor dit artesana, l'actitud espoliadora del projecte de substitució de classe que significava aqueixa reforma des Barri. En Víctor també rodà documentals casolans que tenien per tema aquesta transformació barrial (aquí cal entrendre casolà com qui entèn un dinar casolà, és a dir, bo com toca). Els seus concerts, d'un punk de cantautor àcid alhora que alegre, fet a brams recorda una tira que li publicaren a premsa, ja han fet història i ara només desig trobar si algú els enregistrà perquè de ser tant de casa molt em tem que en Víctor no es preocupà gaire d'enregistrar-los.

El cas és que ara hi ha una penya ben variada que li està muntant un homenatge per l'octubre d'enguany. Es troben cada setmana per a preparar la festa i hi he d'anar per a compartir amb ells el que en Víctor compartí amb mi, per a compartir, en definitiva, en Víctor amb ells. A més, hi ha la idea de treure a la venda el disc en el que estava treballant darrerament i donar els guanys del disc i de l'homentage a la seva filla que porta nom de mes de pluges, necessàries en una illa encara ara més xorca.

M'he entristit molt per la seva pèrdua. Havíem de quedar per a fer un cafè, o per ventura eren unes birres?, per a parlar de ma tesi, del seu disc, de muntar o desmuntar quelcom plegats, ara no ho record bé. No som molt de "fer patrimoni", menys de "fer patrimoni" d'algú. Però ara que tenim tants espais patrimonials a l'illa, ara que excel·lim en cultura culta, és hora de reivindicar un llegat més nostrat, uns valors, i aquests sí que ho són, sense els quals no tendríem la lluita que ens fa ser qui som. A en Víctor li dec, precisament, les lliçons de lluita quotidiana que desprenia quan parlava. Però també li dec la força del títol de ma tesi que ell ja no veurà, li dec molt especialment el contingut brechtià del poema que encapçala aqueix títol. Perquè, siguem francs, Víctor, si bé és cert que hi hagué flors, moltíssimes, que s'esmarciren en Es Barri, cal recordar el que ens deia al 1967 aquell altre il·lustre peça d'artista de De André: "dai diamanti non nasce niente dal letame nascono i fiori".

Flors i abraçades, moltes. I que la son duri, onírica, perquè sense en Víctor Ciutat és cada cop més senyoritinga, més turística, més autoritària, més incívica (ara que ens pretenen civilitar per enèsima vegada), més especulativa que mai, en definitiva, com diu el poeta, més de color merda. El poema ja el coneixeu i sinò, us el pas. La foto és del timbre de quan vivia a Sant Bonaventura.

Salut i bons aliments,

Marc Morell, antropòleg social indignament indígena


La flor y muerte de un barrio

Qué es poesía, 
el verde, el azul, 
pelirroja, la coja, 
de aquí, pa’llá. 
La barra de pan, 
ahora chili que pum que pam, 
el mojito y la calle del Simón, 
la guitarra que no calla 
y mi canción. 
¡Calla! Que me calle dice el vecino 
y se calló 
¡pero que te va a caer! 
que con esa mala leche 
no te aguanta ni tu sombra, 
dos minutos de silencio 
y hará la pita al compás 
que pum, que pam, que pum, 
¡que esto no se pué aguantá! 
Que va y llama la Bernarda, aquí a la 
municipá 
¡que se paren los tambores! 
¡que me enseñe esté el carné! 
¡que se ponga del revé! 
que nos ha salido chulito, acompáñeno 
al cuarté. 
Jodé, jodé, jodé 
Me cauen la ostia, 
esto son ganas de ¡joder!. 
Dos horas cogiendo dato 
soy yo quien paga los plato, 
los plazo, la juerga, y al ejecutó 
vaya uté con quién? 
de vuelta en la calle 
me voy a comé.
Corre el aire marino 
por la calle del viento, 
en uno de sus extremos ella llora 
perdida de su amor, 
él gira la esquina 
y desaparece en la lluvia 
creyéndose libre por alguna razón. 
Los tejados se hunden en sus casas 
prohibidas al indigente, 
abandonadas 
puertas tapiadas de ladrillos y farsa. 
Excavadoras hambrientas 
se nutren del encanto del empedrado 
y andamios especuladores 
repasan la pintura de lo que fue un 
alquiler asequible, 
razonable, en fin, barato 
dejando de color mierda todo nuestro
casco antiguo 
¡Socorro! 
Crece el juzgado racista y expulsa el
acorde gitano, 
expulsa a las putas, encierra al camello, 
desahucia al viejo zapatero, a la viuda 
pensionista, 
a mí, a la vecina y al colega, 
la panadera, el barbero, el posadero, la 
estanquera, 
los gatos, los perros, las bicicletas 
y el cuento de la lechera,
pues desde ayer, el sol en el barrio,
es sólo de quien pueda pagarlo.




(Víctor C. López 2003 Rakia. Palma: Ediciones Desesperadas: 34-35).


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch