dijous, 14 d’agost de 2014

Multituds disperses i multituds fusionals o masses. Sobre la naturalesa de les manifestacions de carrer. Nota per en Joan Uribe, col·lega de GRECS

La fotografia està presa de suspectphotography.com/
Una manifestació de carrer, igual que una processó o una cercavila, és una coalició vianant de vianants, una cohort compacte constituïda per desconeguts totals o relatius que es desplacen o romanen junts, fent el mateix, en el mateix lloc o desplaçant alhora en la mateixa direcció. Aquests tipus de coàguls humans han de ser considerats com autèntiques societats peripatètiques -en tant es mouen-, dotades d'una estructura i de dispositius que la fan possible i la mantenen, que exerceixen funcions que poden arribar a ser institucionals i a les quals convé atribuir una coherència conductual , psicològica i sentimental pròpia. 

Són aquestes oportunitats en què els espais de lliure confluència d'una ciutat són usats com a molt més que com a escenaris de les simples rutines. Es tracta d'aquells actes que no en va anomenem multitudinaris -de les festes populars als grans motins socials-, que escullen de manera mai arbitrària un determinat espai urbà per oferir una funció expressiva prevalgui sobre l'empírica i els continguts simbòlics que ho carreguen de valor siguin molt més importants que els instrumentals. Emergeixen llavors unitats de participació, és a dir, unitats d'interacció gestionades endògenament, que solen presentar trets rituals és a dir, repetitius en relació a certes circumstàncies-, compostes per individus que estan ostensiblement junts, en la mesura que poden ser percebuts a partir d'una proximitat ecològica que dóna a entendre algun tipus d'acord entre els reunits i dibuixa uns límits clars entre l'interior i l'exterior de la realitat social que s'ha conformat en l'espai. Aquestes unitats són ordres socials locals observables, cristal·litzacions en les quals es registren conductes relativament pronosticables, que resulten comprensibles o almenys intuïbles per als qui les constitueixen sempre momentàniament, fenòmens integrats i contornejables, constel·lacions socioculturals acabades provisionalment i que poden ser objecte d'explicació socioantropològica i de comprensió històrica. 

La història, les ciències socials i la teoria política han conceptualitzat aquesta unitat social sobrevinguda de diferents maneres, entre les quals la de massa és potser la més remarcable per les implicacions negatives o positives a les que s'ha vist connectada i la manera com porta gairebé dos segles centrant entorn totes les discussions teòriques sobre assumptes que, directament o indirectament, remeten al problema de la governabilitat de les ciutats, aspecte aquest en què se centrarà el present text. Una de les definicions de massa podria ser la de qualsevol conjunt relativament considerable de persones que es troben en interacció directa unes amb altres en un lloc públic. Les masses, tal com se les menciona per referir-se a conglomerats de persones reunides voluntàriament en espais públics en certes oportunitats, no són exactament el mateix que les multituds. 

S'entendria que la multitud seria aquest agregat de vianants que coincideixen involuntàriament als carrers i fan un ús d'aquestes fet de distanciament, indiferència i fins i tot una certa aversió mútua. Aliens i fins potencialment hostils els uns als altres, els transeünts que s'agiten en totes direccions en un lloc obert i de lliure accés a una gran ciutat estan compromesos en l'execució d'una proliferació gairebé il limitada de fins immediats. Ara bé, si la multitud és una coincidència merament física, però no psicològica, el concepte de massa remet a l'oposat, és a dir a un cúmul d'individus que passa a conformar en una unitat anímica i gairebé somàtica. En aquest últim cas, el que era una relació entre persones feta de reserva i l'evitació de tot contacte físic, es transforma en una atracció mútua que fa que els cossos tendeixin gairebé a tocar-se; l'apatia, es converteix i enardiment; la fredor mútua, en simpatia ..., tot això conseqüència de la generació d'una homogeneïtat febril i hiperactiva en què cada molècula s'ha vist arrossegada a convertir-se en peça d'un mateix engranatge amb les altres, amb les quals es troba en connexió mental i conductual. Així, Max Weber parla de "situacions de massa" per referir-se a aquelles en què els individus experimenten sensacions, sentiments i sobretot "passions de tota índole" que no experimentarien en solitari. 

És aquest tret d'interactivitat directa la que genera la massa com a totalitat objectiva, és a dir com una mena de subjecte col · lectiu. Aquest èmfasi en la compactació no només física, sinó també emocional, psíquica i conductual de la massa és la que remet l'origen del terme al llatí massa, la pasta de farina amb què es fa el pa, d'on pastar com a acció de barrejar farina o un altre material -guix o terra, per exemple, amb aigua per generar una substància compacta diferent. Aquest substrat etimològic remet també a la física newtoniana, per a la qual la massa és una mesura de la quantitat de matèria que té un cos ocupant un espai. Es parla doncs de la massa social com a unitat compacta, cos únic que pesa i que mesura i que es fa present com a realitat física, com a entitat dotada de característiques pròpies que no resulten de la suma dels elements que la componen, que formen massa. No és la classe social, la gent o el poble: és literalment això, una massa, és a dir no un mer agregat de partícules, sinó una altra cosa i més, i d'una altra cosa i més dotada de pensament i voluntat sui generis, però també d'una força i una energia extraordinàries, que són el resultat d'una exasperació nerviosa compartida que condueix i urgeix a l'acció immediata.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch