dimecres, 23 de juliol de 2014

El paper de l'antifranquisme a la renovació de les castes polítiques i econòmiques catalanes. Consideracions pel camarada Eloi Rodríguez

Manifestació durant la jornada de lluita obrera del 14 de novembre de 1976
No sé si coneixes una cançó d’Els Pets que es diu “El meu veí de sota”. Parla d'un treballador d’origen andalús que havia lluitat contra Franco a les files comunistes: “El meu veí de sota era del PSUC / va lluitar per el nostre país vençut / En va aprendre la llengua a estones / i malgrat venir de fora / em va ensenyar que és ser català […] / El meu veí de sota ara no surt / creu que el que ell representa no té futur / Mentre para la taula pensa:/ "Després de tanta feina / no és just que em senti tan derrotat".

És veritat. Per a moltes persones el combat contra el franquisme els va suposar renunciar al ple gaudiment del seu present, en nom dels extraordinaris sacrificis que la lluita exigia. Per a elles no va ser possible una existència normal, cap seguretat ni afectiva ni professional, ni les petites llibertats individuals, ni abandonar-se a les evasions i els plaers que els demés poden gaudir. Per a molts d’aquests abnegats lluitadors mirar en perspectiva el viscut i sobre tot el no viscut no pot produir sinó tristesa. Conec moltíssims militants i exmilitants comunistes que compateixen aquest sentiment. Per a ells i elles, la lluita secreta implicava jugar-se molt: perdre la feina, deixar la família a la intempèrie, veure augmentar les precarietats que de per si ja pateixen ell i els seus com a membres de la classe obrera... Què van significar per a ells les renúncies i els riscs? Quin tipus de perspectives tenien a l’hora d’implicar-se en un joc tan perillós com era el de la lluita clandestina contra la dictadura? Quina contrapartida podien esperar que no fos la d’un món ni que fos una mica més just i més lliure? En canvi, l’adveniment de la democràcia formal no ha pogut resultar més que decepcionant i deixar-los un regust de frustració a l’hora de valorar si tot allò va valer realment les penes.

En canvi, per uns altres la qüestió de participar en la resistència antifeixista va tenir unes altres conseqüències ben distintes. Per una bona part de militants de “bona família” o provinents de la classe obrera dotats d’una certa “perspectiva de futur”, la militància política antifranquista a la darrera etapa de la dictadura, va implicar un entrenament dur per a la política professional, és a dir per la seva incorporació més o menys immediata a una societat d’elegits que es preparava per exercir la seva hegemonia sobre la societat. En relació a aquesta part del que havien estat clandestins, és com si, a les acaballes del franquisme, s’haguessin posat en marxa dos mecanismes simultanis però d’aparença antitètica. D’una banda, un feixisme groller, que havia estat garant de la incorporació al ple capitalisme mantenint a ratlla l’amenaça comunista i que encara mostrava la seva brutalitat perseguint els seus oponents, castigant, torturant i fins i tot assassinant fins l’últim alè. De l’altra, una burgesia conscient que l’avenir passava per una remodelació dels seus aparells de control polític per a la seva homologació com a democràtics i una reconversió general de la seva producció ideológica. Les mateixes classes que havien exigit al franquisme que protegís el seu enriquiment i la seva hegemonia, se sumaven a una tèbia denúncia ètica de la dictadura, al mateix temps que permetien que els seus fills i filles s’entrenessin en l’actuació política dura en associacions clandestines, on, al preu d’un cert risc, però amb la compensació d’una dosi d’aventura, podien oposar-se a un poder que estaven destinats a heretar. 

La nòmina de persones que acabarien ocupant llocs de privilegi a la cultura, els mass media, l’economia o la política després de la mort de Franco i que havien militat en organitzacions i partits clandestins és ben significativa i coneguda.Tu parles d'en Miguel Rodríguez Domínguez, el propietari de Lotus-Festina que m'esmentes n'és un exemple, però n'hi haurien tants... Que poca gent coneix que l'expresident de la Generalitat, José Montilla, havia militat al maoista PCE (i);; del Front Obrer de Catalunya provenien Miquel Roca i Junyent, Pasqual Maragall o Narcís Serra; del PSUC, ni te digo. Sempre me'n recordaré la sorpresa que vaig dur-me quan vaig trobar-me a Andreu Claret, director que foy de Treball, com a cap de relacions externes del Grup AGBAR. El cas de Jaume Roures, provinent de la LCR trotskista, propietari de Mediapro, és igualment emblemàtic. Però el cas de Bandera Roja és, sens dubte, el més espectacular. No és sols el cas d'en Miguel Rodríguez. Pensa en el cas del president d'Ercros i ex secretari d'Estat, Antoni Zabalza; el sociòleg  Manuel Castells; el director del CCCB i membre del consell assessor del Cercle d’Economia Josep Ramoneda; periodistes ben situats com Manuel Campo Vidal, Ricard Domingo o Francesc Valls; l’ex ministre de Cultura Jordi Solé-Turà; l’actual conseller de Cultura, Ferran Mascarell; el director general del Grupo Planeta Josep Miquel Abad; l'economista Muriel Casals... La llista és escandalosa. No sé si l'haver assolit el privilegi d'arribar a un funcionari i ocupar una plaça de professor  titular a la universitat em faria digne de figurar en aquesta nòmina d'il·lustres exbanderes.


Què va significar per a tota aquesta gent la resistència antifranquista a les files d'organitzacions comunistes? En quina mesura els va servir per a adquirir una preparació per l’actuació eficaç des de cercles de poder d’accés altament restringit? Fins quin punt el franquisme –si més no els seus sectors més lúcids– i les classes dirigents a les que protegia i servia no eren conscients de la importància que tindrien en un futur no gaire llunyà aquells mateixos individus que perseguia? Fins quin punt els mateixos repressors no deixaven de ser conscients de com es produiria aquest procés lampedusià, destinat a canviar-ho tot per a que no canvies res? M'ho deien a comissaria els de la Brigada Político-Social mentre m'hostiaven, com li deien a tothom que queia a les seves mans a les acaballes del franquisme: “No nos mires tan mal. Somos profesionales. Cuando vengan los tuyos estaremos aquí y haremos lo mismo, quién sabe si a tus órdenes”. I tenien raó.

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch