 |
| José María de Porciones inaugurant l'elefant de la Ciutadella el novembre de 1957. La fotografia és de Pérez de Rozas
Resposta a un comentari al bloc de Moodfaraday
|
DE COM, A BARCELONA, LA BURGESIA ANTIFRANQUISTA VA ASSUMIR EL PAPER DE LA BURGESIA FRANQUISTA
Manuel Delgado
Em demanes exemples de com es va produir aquest relleu en els llocs de comandament de l'entramat político-institucional que va col·locant persones que, vinculades a les classes dominants, havien fet la "mili", per dir-ho així, a la clandestinitat antifranquista, com si aquesta hagués estat una mena de camp d'entrenament que els preparés per les activitats secretes pròpies dels contrapoders, però també dels poders, al mateix temps que els dotava de les necessàries dosis de legitimitat moral per a mostrar-se no com els hereus, sinó com els antagonistes que ocupaven el seu lloc per a posar-lo als servei del poble i la democràcia.
Pensa en el cas de l’Ajuntament de Barcelona.
Els personatges centrals de la concepció i gestió del "model
Barcelona" havien estat a les ordres directes de José Maria de Porcioles i
tenien motius per expressar el seu reconeixement. La majoria d'ells ja estaven
treballant en llocs estratègics de l'administració municipal predemocràtica, en
les tasques de revisió del Pla Comarcal de 1953, que es desenvolupen a partir
de 1964. El seu paper no hauria de ser marginal, sinó determinant en tots els
sentits, ja que si alguna cosa va caracteritzar l'hegemonia del franquisme desenvolupista
va ser la responsabilitat i la independència assignades als tècnics, com ara Albert
Serratosa, director del PGM entre 1970 i 1975 i posteriorment del Pla
Territorial Metropolità de Barcelona i president de l'Institut d'Estudis
Territorials de la Generalitat de Catalunya. És a les ordres d’aquests personatges
clau del continuum entre els Ajuntaments franquistes i els democràtics que
s’incorporen professionals que militaven en organitzacions polítiques
prohibides, però als que, al mateix temps, se’ls assignava responsabilitats
clau en el disseny de la ciutat futura, és a dir de l’actual. Pasqual Maragall
s'incorporarà als equips municipals a mitjan anys 60 i participarà en l'última
fase de l'elaboració del Pla General Metropolità com a responsable del
corresponent estudi econòmic i financer. Un dels principals ideòlegs de la
Barcelona modèlica, Jordi Borja, s'incorpora al gabinet d'ordenació urbana
municipal el 1968. Tots ells-i altres que compartien les seves perspectives
sobre la ciutat: Ernest Lluch, Manuel de Solà Morales, Rubio Umbarella ...-
serien “els rojos de Serratosa”, com se’ls coneixia en els ambients municipals.
Per descomptat que el protagonisme de tots
aquests professionals en l'organització urbanística de Barcelona sota el
porciolisme no suposava que donessin per bona la seva naturalesa autoritària i
antidemocràtica, ni tan sols que no els guiés la millor de les intencions, fins
i tot la convicció que estaven actuant a la manera de "infiltrats" de
l'urbanisme progressista en el si del franquisme municipal. Es tracta de
reconèixer que la incorporació d'aquests i altres professionals militants o
vinculats a organitzacions antifranquistes al disseny d'una idea de ciutat que
ells mateixos s'encarregarien d'aplicar més endavant no va respondre a la
candidesa d'un sistema polític que es deixava envair per tot tipus de cavalls
de Troia en matèria de planejament urbà. Costa no assumir que aquesta aparent
anomalia d’activistes d’esquerra o d’extrema esquerra, al servei d’un govern
municipal d’extrema dreta responia a que les forces i poders dels que depenia i
anava a dependre el futur de Barcelona ja eren conscients de quin tipus de metamorfosi
demanava el procés ja en marxa d’incorporar competitivament la ciutat al nou capitalisme global que s'entreveia i de qui havia de dependre la seva
realització, és a dir de professionals dels que se sabia perfectament la seva
implicació política suposadament subversiva.