diumenge, 15 de juny de 2014

"Vers una redefinició del Front d'Esquerres", article publicat a "Avant", l'òrgan del Partit del i les Comunistes de Catalunya (juliol 2011)

Fotografia de Francesc Sans
Article publicat a "Avant", el juliol de 2011

VERS UNA REDEFINICIÓ DEL FRONT D’ESQUERRES.
La postura comunista davant el moviment del 15M i els darrers esdeveniments

Manuel Delgado

El moviment Democràcia Real, Ja; les acampades a diverses ciutats de l’Estat espanyol, i els darrers esdeveniments a les de Barcelona i Lleida –la brutal actuació policial i l’extraordinària resposta popular que han desencadenat–, ens obliguen a una reflexió profunda i ens haurien de convidar a alguns replantejaments. Aquests fets ens confirmen coses que ja sabíem: que els poders polítics d’una societat capitalista no suporten l’apropiació del carrer per a la crítica política frontal, ni tant sols quan s’expressa pacíficament i que el poble es capaç de reaccions d’una extraordinària energia i creativitat quan és col·locat cara a cara davant la brutalitat inherent al sistema capitalista i els seus instruments repressius.

Però, més enllà d’això que ja sabíem, estem coneixent l’emergència de nous elements que ja havien fet aparició, però que han conegut aquests dies un nivells màxims d’intensitat i extensió. En aquest sentit, creiem adient reprendre un seguit de consideracions que vàrem presentar al XII Congrés del Partit, el gener de 2010, que assoleixen un valor i una actualitat especials en el moment actual. Es tractava –i torna a tractar-se ara– de cridar l’atenció sobre que els i les comunistes no podem restar indiferents a un seguit de mobilitzacions populars –la més important la d’aquests dies–  que ha conegut el nostre país als darrers anys, la més important de les quals sens dubte la d’aquests dies. Sobre tot convé fixar-nos en una naturalesa singular relacionada amb noves formes d’acció política que ens conviden no sols a participar-hi, sinó també a aprendre d’elles i adaptar-nos-hi.

El marc de fons el coneixem bé: a escala mundial, la crisi generalitzada del sistema capitalista i les seves conseqüències: a nivell internacional, la recomposició de l’imperialisme i l’aparició de forces emergents que busquen alternatives de vida i de govern no capitalistes; a nivell europeu, la construcció d’un nou model d’estat al servei de l’oligarquia financera, la modificació de les estructures de producció energètiques i l’igualament a la baixa de les condicions de vida i treball de la majoria de les persones. Al costat d’aquests, l’altre element determinant del moment actual és la forma que estan adoptant un nombre important de mobilitzacions socials que impugnen totalment o en part el sistema polític, social i econòmic que patim. Aquestes mobilitzacions es produeixen sovint –seguint una tendència que no apunta sinó a generalitzar-se– sota el signe de dinàmiques protagonitzades per actors individuals i col·lectius la identitat dels quals no està mai establerta plenament d’entrada, sinó que es modula en el transcurs de les lluites concretes en què estan implicats.

En un ambient també definit per la creixent despolització de les majories socials i els estralls produïts pel desprestigi de la política professional i de partits, un bon nombre de conflictes socials al nostre país i a d’altres han estat d’aquesta naturalesa. Moviments de classe, però també antibel·licistes, feministes, solidaris, estudiantils, etc., que han convocat i estant convocant ara mateix milers de persones, han estat organitzats, convocats i dirigits per instàncies organitzatives estructurades provisionalment –quasi sempre de caire assembleari–, sense plantejaments ideològics clars i amb fites d’índole exclusivament conjuntural. Són d’aquesta naturalesa la majoria del que es coneix habitualment com a “moviments socials”, corrents d’opinió i acció col·lectiva basats en acords sobrevinguts entre subjectes que mai no renuncien a la seva singularitat com a persones individuals que no volen ser representades per ningú que no siguin elles mateixes. 

Aquest context, en bona mesura nou , obliga els i les comunistes a una adaptació urgent tant de la seva necessitat de difondre les seves teories i iniciatives com de la seva vocació dirigent amb relació als combats socials. Això implica revisar, i al mateix temps vindicar, els vells principis d’acció basats en l’agitació i la propaganda són, segons la clàssica definició leninista, les dues eines fonamentals d’expansió de les idees revolucionàries. L’objectiu d’ambdós estils d’actuació no és cap altre que el d’organitzar als sectors més conscients de la societat per aconseguir portar a terme un procés que prengui als capitalistes el control de l’Estat i instauri una autèntica democràcia. 

En aquest sentit, entenem democràcia com poder popular, culminació d’un procés de aprofundiment i increment a tots nivells de la capacitat d'intervenció sobre l'activitat social de les classes subalternes, és a dir de la majoria, mecanisme socioeconòmic a través del qual es posen límits i s’acaben suprimint els privilegis de les classes fins aleshores dominants i s’atorguen possibilitats de control polític a les classes dominades, justament per a que deixin de ser-ho. En aquesta direcció, remarcarem les vegades que calgui que l’organització i l’estructuració sòlida de les lluites i dels lluitadors –els grans dèficits que arrosseguen els anomenats moviments socials– són els objectius principals dels que hauríem de remarcar la urgència.

Una de les fites fonamentals d’aquesta activitat política no pot ser altre que continuar avançar a favor de la unitat en la lluita contra les condicions de vida i de treball que una minoria l’imposa a una immensa majoria de persones. En aquest ordre de coses, el vell anhel d’un Front d’esquerres continua en vigor, entès sempre com un procés que ha de tenir la ratificació de l’experiència, amb concrecions per a cada moment de la lluita de classes i un horitzó que és la construcció d’una societat de persones iguals, la derogació de la propietat privada, el socialisme i el comunisme.

Ara bé, el programa del Front d’Esquerres no pot ser lineal en cadascun dels terrenys que ha de desenvolupar-se. El terreny econòmic, social, electoral o cultural les formes de dominació del capitalisme es concreten de formes diferents i en estadis diferenciats. Això és el que imposa una nova versatilitat a l’hora d’establir aliances. Algunes són ben conegudes, les hem dut a terme i caldria continuar fent-ho, sense renunciar a un balanç crític pel que fa a alguns dels seus resultats. Tenen com a escenari l’àmbit sindical, amb la seva perspectiva d’una central obrera única, capaç de fer front a la crisi capitalista, o el de la política parlamentària, en la línia d’impedir la consolidació de bipartidisme i establir vincles tàctics amb l’esquerra reformista. Però també és fonamental entendre que l’articulació d’un front d’esquerres no pot prescindir d’instàncies socials i polítiques que coincideixen amb els comunistes per la seva impugnació frontal del capitalisme i que moltes vegades deliberadament se situen fora del marc de l’anomenada democràcia representativa, el descrèdit de la qual no ha fet sinó créixer en els darrers trenta anys. Molts d’aquests segments políticament actius de la societat han rebut sovint, per part del discurs polític i mediàtic, el qualificatiu estigmatitzador d’“antisistema”, una etiqueta que, en el seu sentit més digne i elevat, faríem bé de reclamar també nosaltres com a pròpia.

Doncs bé, no podem ignorar un bon nombre d’aquests moviments socials de nou encuny, que són al capdavall als que correspon el mèrit d’haver desencadenat la massiva mobilització popular del 15M. L’objectiu final continua sent el mateix: constituir l’anhelat Front d’Esquerres, però sota la forma d’una esquerra unida, alternativa, però sobre tot anticapitalista, capaç d’aglutinar el màxim d'organitzacions anticapitalistes, però també totes les energies desorganitzades i fragmentàries que duen a terme accions crítiques contra el sistema econòmic i polític dominant i que s’arrisquen a perdre les seves iniciatives i els seus èxits en el no res si no les oferim un eix organitzatiu i programàtic estable i durador.

A l’espera que aquesta reconsideració sobre el que ha de ser el Front d’Esquerra en post del qual treballem, en un sentit que no sigui el de establir-lo sols amb forces sistemàticament situades a la nostra dreta, als i a les comunistes hem de continuar fent el que sempre hem fet: mantenir-nos ferms al nostre lloc de sempre: al carrer i amb la gent que lluita.

[La fotografia de l'entrada correspon a l'acció de protesta d'ahir, 19/9/11, a la Borsa de Barcelona i està pressa d'El País digital d'ara mateix]





Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch