dilluns, 9 de juny de 2014

La funció racionalitzadora de les religions ètiques, el carisma i les varietats de rebuig del món. Tema 28. Antropologia religiosa. Grau d'Antropologia Social de la UB

Seminaristes carismàtics ballant samba moguts per l'Esperit Sant a Sao Paulo.
Imatge presa de statveritas.com.
Segons la teoria weberiana, el sistema de valors representa un mecanisme de sacralització que permet establir de manera decisiva quines són les possibilitats de redempció que poden ser localitzades en el nivell més profund de tota legitimació. És des d’aquesta instància que una societat pot orientar els seus membres en la tasca de satisfer llurs necessitats, en la mesura que és allà on es fixen objectius i béns a cobejar. Un sistema de valors s’erigeix com a engranatge simbòlic al qual s’encarrega de comptabilitzar la satisfacció tant de necessitats físiques com salvífiques i transcendents. D'altra banda, un sistema de creences, que és un prisma catalitzador d'idees i sentiments individuals cohesionats i que proveu de dosi suplementàries de congruència i coartades transcendents que no són proveïbles des de les ideologies pròpiament seculars.

Tot això s’ha d’associar a una altra concepció bàsica de Weber: tota estructura social és resultat d’una racionalitat inserida dins d’un procés totalitzador. Per tant, tot projecte que aspiri a transformar la societat ha de posseir una coartada transcendent, a més de dotar-se d’aquestes dosis suplementàries de congruència que únicament els arguments numinosos o afins poden proveir i que no són habitualment a l’abast de les ideologies estrictament seculars.

D'altra banda, arreu, Weber va trobar proves de l’existència d’un mecanisme d’apropiació monopolística dels béns espirituals per part de les classes dominants, per mitjà dels quals es podia imposar als súbdits una certa conducta moral i una guia capaç de dirigir llurs comportaments en el sentit dels interessos d’aquestes classes. Amb tot aquest argument s’assignava a la religió un paper estratègic en la lluita universal per control de la legitimitat, en la mesura que en la religió és on quedava sobrenaturalment inscrit de què i en funció de què havien de ser redimits els humans.

Weber no promou una definició positiva de religió, per molt que entengui que hi ha una universalitat de les creences en la sobrenaturalitat. Aquestes creences poden ser tractades a partir d'un esquema evolutiu. Existí una religió tribal, que malgrat que era relativament racional, era fonamentalment màgica, ritualista i orientada envers aquest món. Es a dir es centraven en afers mundans i materials, com la salut, la prosperitat, les condicions ambientals relatives als factors meteorològics, l'abundància de recol·leccions o de caça, etc. Els actes religiosos o màgics eren essencialment econòmics. La diferència entre màgia i causació natural és recent i no és aplicable a les societats tribals, l'objectiu principal de les quals és sempre establir fins quin punt els objectes i els éssers estan dotats de poders sobrenaturals.

És en relació a aquests poder especials que Weber encunya la noció de carismaEl carisma és una qualitat especial atribuïda a un líder, una cosa o un grup : “El carisma pot ser un do que l’objecte o la persona posseeixen per naturalesa i que no pot assolir-se mitjançant res ni pot crear-se artificialment”. Carisma és un terme aplicable «a certes qualitats de la personalitat de l'individu, de forma que és vist com a diferent de la resta dels homes normals, i al que se li atribueixen poders o qualitats sobrenaturals, sobrehumanes o, com a mínim, particularment excepcionals». Aquesta qualitat singular és el que permet situar el seu o els seus detentors en la base de determinades modalitats d’acció social, sobretot en la mesura que hom els percep com a investits de significat i són copsats pels actors socials com a defensors de llurs interessos i com la via per a accedir als seus objectius. El carisma correspon a una forma específica de dominació legitima, «totalment oposada a l'autoritat racional, però també a l'autoritat tradicional. Per al carisma com a forma de dominació, mireu-vos les pàgines d'Economía y sociedad que us adjunto, on ja veureu que en parla.

En les societats primitives el carisma s'associa a nocions com ara orenda o mana i són atributs naturals, el que és propi de societats que són naturalistes i preanimistes. El carisma es centra en les figures del xaman, de l'endeví, del mag, que són individus que estan permanent dotats de carisma i que poden experimentar estats extàtics. Els mags exerceixen la seva autoritat per mitjà del carisma. Els sacerdots, en canvi, són funcionaris d'una corporació organitzada i no a través del carisma. La funció sacerdotal –el sacerdoci professional– respon a la conversió de la religió en un sistema racional de conceptes religiosos i a la sistematització d'una ètica religiosa distintiva. No existeix sacerdoci sense culte, i no existeix un culte sense unes doctrines metafísiques i una ètica religiosa determinada.

Els sistemes cosmològics racionals estaven estretament relacionats amb l'aparició dels Estats burocràtics, dels grans imperis i l'estabilitat del seu ordre social, que havia de mostrar-se com inviolable i etern. El sacerdoci funcionaria com el suport de la racionalització i sistematització de l'ètica religiosa. En paral·lel a la figura del sacerdot veiem aparèixer –en contextos de procés de racionalització– la del profeta. El profeta implica la intrusió del procés de racionalització en situacions d'ordre cultural ja evolucionat i integrat. El profeta és una reaparició del líder carismàtic. El profeta és un «portador de carisma individual, que en funció de la seva missió, proclamava una doctrina religiosa o certs mandats divins».

El profeta pot ser un reformador o el fundador d'una nova religió. Hi havien hagut reformadors que no havien sigut profetes amb carisma : Sankara, Ramanuja, Wesley, Lutero, però també era cert que no havien ofert una doctrina realment nova. Els profetes reformadors realment carismàtics podien ser de dos tipus. Alguns –como Lao Tsé o Buda– ofereixen la salvació com un «camí» que s'ha de seguir seguint l'exemple del profeta. D'altres plantejaven una profecia moral –Zoroastre, Moisès, Mahoma–, en que el profeta apareix com un instrument o un enviat de Déu personal, transcendent i ètic.

En aquest ordre de coses, els canvis estructurals en la societat solen implicar l’adopció de formes carismàtiques de moviment social, que mostren com a incontestable i d’arrels inefables el nou sistema de legitimació que es vol instaurar. Perquè un moviment o una organització de caire carismàtic s’obri pas i esdevingui un prisma catalitzador d’idees i sentiments individuals cohesionats -és a dir, un sistema de creences-, cal, en una línia obertament pragmàtica, que les seves percepcions generin uns comportaments socialment significatius i ho facin, a més, d’una manera coordinada amb d’altres, amb vista a assolir certs objectius.

La profecia implica la incorporació d'un principi de racionalització en un context desestructurat o en canvi. És el mitjà de trencar amb sistemes de món tradicionals o provocar salts qualitatius en el procés de racionalització. «Els profetes postulaven una religió que simplificava la relació de l'home amb el món mitjançant el recurs a una posició moral que fos última i estigués integrada. Els profetes, d'altra banda, sistematitzaven en contingut de la profecia o les tradicions sagrades per mitjà d'una estructura d'anàlisi casuística i racionalista, adaptant-les als costums de i pensament de la seva pròpia classe i del laïcat que controlaven». Un cop organitzat un moviment de base profètica o carismàtica, si la comunitat sobrevivia, era previsible un procés de rutinització i burocratització.

Un altre tema central en Weber és la racionalització progressiva de la vida com a principal tendència de la societat occidental. Weber és, en aquest sentit, un evolucionista, preocupat per la dissolució de la societat tradicional, les formes antigues de pietat religiosa, la burocratització, la creixent centralització política. Per racionalització Weber entenia un procés a través del qual les regles i els procediments es sistematitzaven explícitament i renunciaven al sentiment i a la tradició. Racionalització vol dir sistematització de les idees i categories religioses, desenvolupament del racionalisme ètic i declinament progressiu del paper que jugaven en la religió el ritual i els aspectes «màgics». Es tractava d'un tipus de dominació que es fonamentava en la legalitat normativa i no en principis basats en la tradicionalitat o el carisma. Això és traduïa en un progressiu desencantament del món.

Devant la percepció d'una creixent dissonància absoluta entre l'ordre diví i l'ordre del món, la racionalització constitueix esferes racionalitzadores de valor que orienten i sistematitzen la conducta. Les interpretacions i ètiques religioses del món amb pretensions de racionalitat estan intensament sotmès a l'imperatiu de la coherència. Per molt que hagin satisfet l'exigència de “falta de contradicció”, totes les doctrines racionals consisteixen en una deducció teològica dels postulats pràctics. És a dir, totes cerquen  o confeccionen formes de màxima coherència interna a que s'ha de sotmetre les actuacions pràctiques, principis morals ferms que puguin abastar normativament la màxima varietat d'eventualitats vitals. La idea de un Déu creador absolut extra-mundà ha estat fonamental per l'aparició d'una ètica religiosa, sobre tot pel que fa a una cerca ascètico-activa de la salvació personal. Això contrasta amb totes les concepcions relatives a una divinitat immanent al món, als panteismes, els animismes, a les creences en potències divines o sobrenaturals despersonalitzades. Les divinitat mig humanes o les religiós que atorguen un paper mediador a la natura, a certs objectes, llocs o persones concretes, tot i que es pretenguin monoteistes, són d'una forma o altre mundanes, i per tant inferiors moralment a les religiosos basades en un domini d'allò extra-mundà, com el protestantisme, el judaisme o l'Islam, fonamentades en un rebuig o una indiferència envers el món, és a dir convençudes de la condició corrupta de la criatura.

Les posicions de rebuig del món poden ser de dos tipus: Ascetisme místic i contemplatiu, que adopta una posició passiva i d'espera indolent de la salvació. Segons aquest punt de vista, l'individu és un recipient de la divinitat, un receptacle de sacralitat. Es una fugida del món. La criatura ha de callar per deixar que sigui Déu qui parli.  S'acomoda més o menys al món, però demostra la seva possessió de la gràcia en que és capaç d'abstenir-se de gaudir d'un món que ni tant sols pot ser pres seriosament. El místic asceta s'acredita contra el món, però a través de la seva passivitat, de la seva no-acció, del seu apartar-se. És doncs un ascetisme extramundà.

L'ascètica antimundana de tipus actiu no contempla l'ésser humà com potencialment receptable del diví, sinó com el seu instrument. L'ascètica activa és intramundana en el sentit de que opera dins del món, i ho fa en qualitat de conformadora d'una racionalització de la vida que pretén deslliurar-se de la corrupció de la criatura i la condició contaminant i pecaminosa del món. L'ascetisme actiu acredita la possessió de la gràcia a través de l'acció. Aquest ascetisme, l'ascetisme intramundà, executa els designis positius de Déu, el seu pla, que es manifesta en les estructures racionals d'allò creat, el significat últim de les quals li roman ocult. D'això se'n deriva una ètica racional, orientada envers valor religiosos interns i immanents. Això genera també una religiositat, una pietat de convicció, que contrasta amb una religió ritualista i basada en les aparences i en la repetició mecànica de fórmules màgiques.




Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch