dilluns, 16 de juny de 2014

Els nous moviments religiosos i el mercat de la salvació. Tema 30 de l'assignatura Antropologia religiosa del Grau d'Antropologia Social de la UB.


Desmentim d'entrada un tòpic. Circula avui una tesi que ningú sembla atrevir-se contrariar: la de que s'ha produït un fort augment en la demanda de sentits de la vida com a conseqüència del fracàs o descrèdit de les grans ideologies laiques i de les esglésies institucionalitzades. A partir d'aquest supòsit en que es basa la presumpta singularitat del moment religiós actual, es desplega el que es creu poder presentar com un fenòmen inquietant, quan no un autèntic perill civilitzatori. Es tracta de la proliferació a les societats industrialitzades de corrents místics inèdits, sovint d'índole pèrfida, que haurien proliferat darrerament en les societats industrialitzades, parasitant el que és figurat com "el gran buit espiritual" de la societat postmoderna.

Un criteri analític més seriós tindria dificultats per fer-se càrrec d'aquest assumpte donant per bones les trivialitza­cions que l'afecten. En primer lloc perquè és fàcil constatar que aquests moviments per a la salvació personal van néixer o assoliren màxims nivells d'incidència no com a reacció davant el malograment de les grans esperances emancipadores dels anys 60, sinó acompanyant-les. D'altre banda, un mínim de rigor no tindria més remei que dissoldre la qüestió de les noves sectes religioses ‑entenent secta com ho fa Weber, és a dir com associació religiosa en la que l'acceptació i l'ingrés són voluntaris, i no, com passa amb les esglésies, per naixement‑ en la problemàtica molt més ampla de la competència entre cosmovisions en el si d'unes societats complexes caracteritzades pel lliure trànsit de significats i vincles identitaris.

Això implica, entre altres coses, que no estaria legitimat científicament un criteri que segregués els nous moviments religiosos d'altres adscripcions a partir de característiques que no li són en absolut exclusives. Una observació prou acurada posaria de manifest d'immediat com la majoria de trets diferencials que li solen ser atribuïts a les noves religiositats són comuns tant al conjunt de les esglésies homologades com per un bon nombre d'instàncies laiques de vinculació electiva que no preveuen un espai pel misteri en llurs interpretacions de l'univers i la història.

Dit d'una altra manera, hi ha un repertori comú d'eficàcies socials, psicològiques i intel.lectuals susceptibles d'explicar la globalitat de formes tant racionalistes com religioses d'integració activista: proveir d'allò que la sociologia del coneixement anomena una "estructura de plausibilitat", capaç d'ordenar jeràrquicament els significats i oferir models cognitius poderosos; dotar d'una comunitat de referència que realitzi la utopia d'un retorn a la fraternitat humana inicial; servir d'àmbit on purificar-se o protegir-se de les contamina­cions d'un món percebut com en procés de putrefacció; fonamentar doctrinalment la convicció de que la societat humana pot ser redimida o alliberada de la seva postració actual per mitjà d'intervencions que modifiquin la consciència col.lectiva o personal, la qual cosa justifica un permanent estat d'agitació propagandística i de reclutament, en nom de la salvació civil o transmundana; permetre marcs on instal.lar individus o grups mal o precàriament classificats, amb dificultats a l'hora de trobar el seu lloc en la societat, contribuint així a que ningú escapi de la necessitat que experimenta la societat contemporània de mantenir tots els seus elements permanentment enquadrats i mobilitzats; facilitar la constitució d'identitats individuals sòlides, substituint o complementant formes primàries de socialització ‑la família, l'escola, etc.‑ que s'han mostrat insuficients per a minvar els sentiments d'aïllament o d'atomització que suscita la complexitat inestable de les societats modernes; brindar un codi moral clar, susceptible d'orientar les conductes i de regular de manera positiva l'ordit de les interaccions humanes; etc.

En el nivell de la mena de sotmetiments jeràrquics que accepten els seus adeptes, tampoc pot dir-se que les noves modalitats d'associacions pietoses es diferenciïn massa de totes les seves alternatives institucionalitzades. L'abandonament al servei d'un projecte de futur considerat just i urgent, la renúncia a parcel.les d'autonomia personal, la comunió litúrgica amb el grup i l'acceptació de lideratges de caire carismàtic són elements presents a quasi totes les formes de militància religiosa o secular conegudes. Tampoc la seva condició de societats tancades ni l'hermetisme en que tant sovint és basa la seva tenebrització periodística són trets específics que facin distingibles les noves modalitats d'associació espiritual. Ni les estratègies de merchandising ni, per descomptat, les vies il.legals de finançament són tampoc patrimoni d'algunes de les noves minories religioses. Hauria de ser igualment obvi que atribuir-hi a aquests grups una capacitat de produir escàndols, excessos i delictes major que la de les altres organitzacions de base doctrinal amb les que han de competir seria una simplificació inacceptable per qualsevol mentalitat acceptable­ment crítica.

El que fa singulars i relativament nous certs moviments religiosos contemporanis presents a les societats industrialitza­des occidentals no és tant que la majoria hagin concorregut al mercat ideològic en les darreres dècades, sinó, i més especialment, que s'han anat conformant sota el signe de la síntesi de línies dogmàtiques i cultuals incomunicades fins fa no gaire. Parlar aleshores del nous corrents espirituals és fer-ho per al.ludir a configuracions en que es fonen, interaccionen o juxtaposen elements dispersos ‑tradicionals, exòtics o impostats‑ que, a partir de cert moment, passaven a articular-se per a produir noves formes de fideisme. Això distingeix l'àmbit d'aquests nous corrents del de l'esfera de les anomenades "sectes destructives", en el que solen agrupar-se, al costat d'aquests nous sincretismes dels que parlem, tota mena de manifestacions coherents amb la llarga història cismàtica i d'activitat fraccionària que han conegut les grans estructures religioses instituïdes arreu del món. Així doncs no hi ha res d'atípic en els Testimonis de Jehovà, els mormons, els adventistes del Seté Dia, l'Opus Dei, l'Església Palmariana, el Soka Gakkai, ni en moltes altres societats consagrades a l'apostolat dur o/i dotades d'una disciplina interna rigorosa que s'inclouen arbitràriament en la conspiració sectària que alguns s'imaginen amenaçant la humanitat.

La producció de les autènticament noves sectes ha de contemplar-se com el resultat de concertar-se distints sistemes de món, racionalistes uns, altres hereus de la pròpia tradició mistèrico-salvacionista i ascètica occidental i, per últim, uns tercers d'origen hindobudista i adaptats a les necessitats de les societats capitalistes avançades. Aquestes combinatòries poden donar com a producte distintes figures, en funció de com s'amalgamen els components de la mescla, que han demostrat llur eficiència en camps que poden anar des de la teràpia psicològica i l'entrenament físic i mental dels individus fins el de l'articulació de grups de pressió poderosíssims en la política o les finances.




Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch