dimecres, 7 de maig de 2014

La possessió - Tema 19 de l'assignatura Antropología Religiosa del grau d'Antropologia Social, UB

La fotografia està presa del llibre El África fantasmática, de Michel Leiris (PreTextos, València, 2003),
obre els cultes zâr a la regio de Gondar, Etiopia
La possessió és una tècnica extàtica el principi del la qual és arreu el mateix: déus, esperits, dimonis, genis o ancestres, que constitueixen freqüentment una mena de panteó antropomorfa, envaeixen el cos d’un ésser humà en el decurs d’un trànsit, sovint dins duna cerimònia organitzada amb aquesta finalitat.

El posseït o mèdium adopta la personalitat de l’entitat de la que és considerat el cavall o l’espòs. Aquest estat, per molt que pugui antullar-se desordenat, està sotmès a una codificació social. Durant el temps que dura la possessió, l’individu no és ja el mateix: “és” el personatge espiritual que el posseeix i és ell qui parla per la seva boca. El final del trànsit és la partida de l’ésser espiritual; l’individu, postrat, torna a ser ell mateix i no recorda res.

L’àmbit geogràfic de pràctiques de possessió és preferentment és el de les societats africanes i afroamericanes, amb presència a Àsia -Birmània, Vietnam, Bali- i a les societats tradicionals europees -tarantel·la. A les societats on ha de conviure amb religions monoteistes, s’adapta -mística cristiana, pentecostalisme, cultes carismàtics, sufisme- o funciona com a sistema relativament autònom i tancat, preferentment en el si de grups marginats. Aquest darrer és el cas dels cultes de possessió del Sahel, en un context islamitzat : ndoep wolof, fine don mandingo (J.M. Gibbal, Guérrisseurs et magiciens du Sahel. Métailié.), holley songhay (Jean Rouch, Religion et magie shongay, Mouton), zar etíop (Leiris; vaig parlar-vos de El África fantasmática, Pre-textos), el bori sudanès. (J. Lombart, “Possession Cults in Black Africa and the Hausa "Bori", Psychopathologie Africaine, 3: 3 (1967), 419- 39). Pel que als contexts cristianitzats, els casos més comuns són els cultes de possessió afroamericans : candomblé i el macumba brasilers o el vudú haitià. Aquests últims estan originats en els grans sistema màgico-religiosos del golf de Guinea : els vodun dels aja-fon i els orisha yoruba. Mireu-vos el capítol “Dieux D'Afrique: Culte Des Orishas Et Vodouns”, dins el llibre L'Ancienne Côte des Esclaves en Afrique et a Bahia, de Pierre Verger (Mouton). Per cert, busqueu les fotografies que aquest home va fer dels cultes de possessió a Brasil. Són molt bones.

En els sistemes derivats a Amèrica, el trànsit de possessió ha estat objecte duna centralització que no trobem en els “originals” aja-fon i yoruba, en les que, tot i sent important la comunicació amb les divinitats, la possessió no constitueix el centre del culte. De fet, a Àfrica és rar trobar la possessió com una institució autònoma i autosuficient, a la manera com passa en els culte afroamericans, sinó que ocupa un lloc, sovint subordinat, dins de complexos rituals més amples. En societats menys dominades pels monoteistes, la pràctica de la possessió s'insereix dins de sistemes rituals més amples, en els que pot ocupar un lloc central, encara que no per força

Com passa amb el xamanisme, la possessió s’incorpora com una de les tecnologies carismàtiques i místiques dels moviments revitalistes i mil·lenaris. Apareix en les societats modernes de la mà de formes extàtiques de cristianisme -el pentecostalisme protestant i catòlic- i del culte al poder de la ment -l’espiritisme.

Vaig insistir en remarcar-vos que allò que posseeix un malalt no és un fragment que pertorba el cos, sinó una presència que el domina i que és nociva. Recordeu el que vaig subratllar-vos sobre la vigència d’aquesta lògica en el concepte jurídic d’ “alienació mental”. Això recorda la idea pròpia dels sistemes cultuals basats en la possessió, segons la qual el posseït està totalment -i no parcialment- invadit. Estem parlant de l’endimoniat o el que a l’Àfrica bantu es coneix com la “bogeria del déus”.

En aquests casos, el malalt es troba bruscament en un estat d’inconsciència i es comporta duna manera excèntrica. Es produeixen canvis radicals de la personalitat. Aquestes variants indesitjables de possessió solen ser freqüentment integrades en el decurs d’un sacrifici, una forma cultual que afecta la crisi nerviosa que allibera paroxísticament al posseït. També l’exorcisme o –en la moderna psiquiatria clínica- l’electroxoc en són modalitats d’expulsió de presències indesitjables.

A la possessió benèfica, l’esperit és convidat, se l’accepta de bon grau. L’ànima és retira per a deixar al Déu que “munta” el seu fidel. Vam passar per alt les lectures psicologistes de la possessió, que la veurien com una de destrucció del jo, obertura a una possibilitat indefinida, oberta, de reversió de la personalitat. Reflex condicionat davant l’audició de certs temes, com ha sostingut Herskovits. Teniu un text seu sobre el tema relativament accessible dins el llibre El hombre y sus obras. La ciencia de la antropología cultural (FCE). De fet ens trobaríem amb un preludi de la psicoteràpia de Moreno, el que s’ha conegut com a psicodrama. Des d'aquest punt de vista hi ha un finalisme terapèutic. Apareix en aquests casos un revers nocturn, metamorfosi de personalitat, en que el jo quotidià pot sublimar-se que permet canalitzar els conflictes de la libido, resoltes harmònicament evitant la consolidació de sistema neuròtics i fent-ho duna forma profitosa per la comunitat.

Tampoc vam aturar-nos en les lectures fisiologistes, que veuen en la possessió una tècnica fisiològica, basada en el suport rítmic, superoxigenació provocada per la respiració excessiva, associada al seu torn a pertorbacions musculars i glandulars. De fet, hi ha excepcions que no podrien ser explicades des d’aquesta perspectiva, com ara l’espiritisme o l'umbanda brasiler, els agents entren en trànsit asseguts o dempeus, sense la realització de moviments o sense rigidesa muscular. Aquestes dues perspectives no tenen en compte la perspectiva en la que ens trobem, que parteix de que no hi ha possessió perquè hi ha posseïts, sinó que hi ha posseïts perquè hi ha possessió.

Ara vindria el que no vaig explicar-vos l'altre dia i que m'agradaria que tinguéssiu present per mitjà d'aquestes notes, que són les que portava com a guarda memòria per fer la classe. Les teories estructural-funcionalistes  –recordeu, les que s’originen en Radcliffe-Brown– posen en correlació la naturalesa dels esperits en joc : les característiques de l’estructura de les societats on es practica la possessió amb les condicions de la possessió. En les societats basades en grups de filiació (kalari, sukuma, banyakolé), aquests esperits són ancestrals.

En sistemes amb ordre polític centralitzat -alur- els esperits que posseeixen són de caps. En societats segmentàries (korekore) són esperits locals. El paper que aquests cultes desenvolupen és el de legitimar estratègies individuals o grupals, ja sigui servint de mecanismes reguladors a la societat, o bé totes dues coses al mateix temps. La possessió actua com un element fonamental en les dinàmiques de control social. El treball de Robin Horton sobre els kalabari (Oedipus and Job in West African Religion (Cambrige University Press), o el d’Elizabeth Colson sobre els tonga Social organization of the Gwembe Tonga (Manchester University Press), tracten de la distinta significació social de diferents grups socials dins d’un mateix poble. Els big sprits ancestrals apareixen davant el gran públic i no s’aparten dels valors tradicionals, servin així al seu reforçament, ja sigui periòdicament, ja sigui davant situacions esporàdiques de crisi. Els esperits menors de les aigües també expressen valor socials, però son objecte de veneració en cultes privats i solen oferir l’oportunitat de millorar l’estatus personal dels agents, al mateix temps que preveuen d’un medi per la propagació d’idees noves sobre el món.

Un cas similar és el detectat per Sophie Ferchiou en el seu treball sobre el marabutisme tunisià («Survivances mystiques et culte de possession dans le maraboutisme tunisien», a L'Homme, setembre-octubre, 1972). Ferchiou posa de manifest com el culte de les dones busca sempre una eficàcia immediata en el pla terapèutic, mentre que els dels homes cerca una eficàcia eterna i d’ordre espiritual. El treball de Kingsley Garbett sobre els kerokore analitza el correlat polític dels cultes extàtics, destacant el paper acomplert pels agents de possessió en les disputes de successió entre caps de diferent rang. Tots aquests treballs emfatitzen el paper homeostàtic que juguen els cultes de possessió, resolvent màgicament contradiccions dels sistema de parentiu, vehiculant diferents tipus de conflictivitat social, manifestant diferents estratègies de poder en competència, etc.

Les creences en la possessió reprodueixen en un registre místic el mapa de les tensions i contradiccions de la pròpia estructura social. Poden reproduir contradiccions horitzontals, com és el cas dels cultes de possessió que aglutinen homes privilegiats a instàncies místiques que legitimen el seu poder i, en general, la legitimitat ètica del conjunt de normes socials vigents. En aquesta mena de cultes de possessió “centrals” la competència entre parts trobaria en el trànsit un canal adient per expressar la lluita pel poder en aquestes societats. Us recomano que busqueu la compilació d’articles sobre possessió a Àfrica de John Beattie i John Middleton, Spirit mediumship and society in Africa. No l’he trobat a la biblioteca, però el teniu a internet, al google llibres.

Front aquest servei de la possessió a les relacions horitzontals, també pot acudir en auxili de relacions verticals. D'una banda, legitimant l'autoritat dels poderosos, que són presentats per les tècniques mediúmiques, directament o indirectament exercides, com a portantveus dels déus o dels ancestres. Però també poden aparèixer com a vehicle de segments inferioritzats de la societat. Efectivament, molt sovint aquests cultes tenen un caire perifèric o marginal i s'adrecen vers esperits amb poques implicacions amb l'ordre instituït. És molt freqüent l'ús de tècniques de possessió mediúmica per part de dones o d’individus situats en els estrats més baixos dels sistemes socials, com una forma d’atreure l’atenció sobre ells mateixos. Pel que fa a les dones, hi ha treballs en aquest sentit sobre els pastors nòmades de Somàlia, els hausas de Nigèria, els kamba d'Africà oriental, camperols ceilandesos, esquimals. En tots els casos podria interpretar-se que es tracta de casos d´ “astúcia dels pobres”, en els que es supera màgicament la contradicció entre l’estatut inferior de les dones i el seu paper en la societat.

Es constata que hi ha grups socials que apareixen més directament complicats en la possessió que d’altres. La presència de dones i de grups marginats en aquesta mena de cultes indica que aquests podrien ser una mena d’exutori simbòlico-religiós dels exclosos socials en busca de compensacions o contrapoders, o bé com una mena de vàlvula de seguretat, una mena de resistència simbòlica o de llenguatge dels oprimits (Beattie, Middleton, Lewis). Això és cert, com ho es també el cas invers, en que la possessió apareix directament complicada en el manteniment de sistemes de poder, constituint una font de legitimitat pels sectors dominants.

Els cultes de possessió també poden desenvolupar-se com a instruments de conservació i afirmació de la identitat grupal, front determinats perills externs, com el colonialisme o l’aculturació en situació d’exili o emigració. Instruments de compensació davant intenses pressions i frustracions, d'alta incertesa, rapit canvi social. A Sociología de la religión, Roger Bastide (Júcar) va plantejar com el candomblé era una forma de resistència, primer contra l'esclavitud, després contra la desintegració cultural i social. Es tracta d'un esforç per no deixa que s'esborrin els valors heretats pels ancestres i fins i tot per a reconstruir-los. Forma de resistència que apareix allà on la política ha fracassat. Parlarem d'aquest referent a una de les classes. Vindrien a ser aquests cultes una reacció contra l'aculturació, mitjà per garantir la personalitat front ambients hostils. Una altra perspectiva és la que, de la mà sobre tot d’Alfred Métraux (Le voudou hatien, Gallimard), es podia produir una integració del catolicisme en el vudú com una forma d'aprofitament de la seva eficàcia superior.

D’ací la importància de les consideracions sobre la relació entre possessió i ritualisme que ens fa Mary Douglas a Símbolos naturales (Alianza). El que ens diu és que el cos social condiciona la manera que percebem el cos físic. L'experiència física del cos és correspon amb l’experiència social L’anàlisi contínua posant en relació fenòmens simbòlics amb estructura de rols. És la mancada d'una articulació social forta, l’afebliment del grup el qual porta la persona a voltar l’abandonament del control corporal com a formes adequades d’expressió. Aquest és el modus com els no integrats en la societat expressen la seva marginació.





Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch