dimecres, 7 de maig de 2014

ESCOPOFILIA - Reina d'Àfrica, Any 11, Sessió 155. Dijous, 8/5/14, 21,30 h.

Abans que se m'oblidi, els de l'OACU —ja sabeu, l'Observatori d'Antropologia del Conflicte Urbà— portaran unes samarretes xulíssimes que venen a 15 euros, que seran, per variar, per un company amb problemes amb la llei. I penseu en les empanadilles tan bones que ens porta un pavo, que no sé qui és, però que estan boníssimes i que atipen una barbaritat.

Com recordareu els que assistireu a la memorable darrera sessió, la d'abril, vam haver de suspendre els programa com a conseqüència de la tempestuosa discussió que va suscitar el passi del documental CC13, de Daniela Ortiz i Xosé Quiroga. En onze anys d'Escopofílies a la Reina mai havia passat i va haver de passar —com no— en relació al famós "tema català". El cas és que ens van quedar sense veure el gruix del materials previstos. Així doncs, fem una sessió especial de repesca d'aquestes coses i d'altres  que estaven programades en altres sessions i per una cosa o una altra no es van veure.

Una part del material d'aquest proper dijous sí que és inèdit. Fa temps, l'enyorada Miren em va retreure que passava poques coses mudes a la Reina. Trobo que tenia raó: passem poques coses d'una època esplèndida de la història del cinema. Per mirar de rectificar una mica aquesta mancança, us proposo un clàssic del cinema d'avantguarda: LA GLACE À TROIS FACES, de JEAN EPSTEIN (1927). Epstein és un dels elements més interessants de l'avantguarda francesa dels anys 20, un dels exponents del que es va anomenar impressionisme cinematogràfic, que, per cert, va inventar-se el concepte de fotogènia, en relació a la potencialitat creativa de la imatge. Ben interessant. Aquesta pel·lícula ha estat restaurada fa poc i la versió que portem és impecable.
                                                       
En aquesta línia de reclamar el valor del cinema de l'època muda, volem que mireu alguns moments de LISBÕA, CRONICA ANEDÒTICA, dirigida per LEITÃO DE BARROS (1930). Aparentment és una de les típiques simfonia urbana, però hi ha uns escenes que em semblen interesantíssimes i que m'agradaria compartir. Són imatges de gent als carrers de Lisboa, però presos amb càmara lenta, atenent de manera meticulosa els moviments del cos —les tècniques del cos de les que parlava Mauss—, una mica a l'estil de les “fotografíes seencials” d'E. Muybridge, de Etienne Jules Marey o de Félix Regnault. Ja veureu què curiós.

De JORGE SANJINÉS va passar fa temps una seqüència de la seva mítica LA SANGRE DEL CÓNDOR. Més endavant va fer més coses de valor, com aquesta LA NACIÓN CLANDESTINA, del 1989. És una pel·lícula magnífica sobre la identitat indígena a Bolívia, fonamental per entendre l'evolució del país i la seva realitat actual com a experiment polític.

I ara les repesques. De la sessió del novembre ens va quedar per veure una cosa de l'etapa mexicana de LUIS BUÑUEL, la més surrealista: ABISMOS DE PASIÓN (1952), que és una  és una de les seves pel·lícules més tronades i delirants, un melodrama espatarrant que versiona "Cims borrascosos" a lo bèstia, és a dir a lo mexicà. Total. Ja veureu

Fa quasi un any, el juny del 2013, vàrem programar —i no es va veure— la seqüència final de DEATH AND THE MAIDEN, de ROMAN POLANSKI (1994). Més que res perquè m'he passat bona part del curs d'Antropologia Religiosa referint-me a aquest moment en el que BEN KINGSLEY confessa a SIGOURNEY WEAVER que ell va ser el seu torturador quan va estar detinguda sota la dictadura xilena. Els que heu seguit l'assignatura sabreu que sempre m'aturo en aquell episodi que explica Lévi-Strauss sobre aquell noi acusat de bruixeria que aconsegueix salvar-se no sols confessant-se culpable, sinó oferint tots els detalls que li permetien dur a terme les seves malifetes, car el que la comunicat esperava és conèixer les parts fosques i no conegudes d'un sistema de representació –el relatiu a l'activitat dels bruixots– del que sols posseïa fragments. Aquesta escena és perfecte per explicar això, ja veureu: la víctima, que va passar-se tot el seu captiveri amb els ulls envenats, no vol justícia; el que vol és completar una història –la del seu suplici– de la que sols posseïa trossos inconnexos. El que vol és un relat. Un cop aconseguit, evidentment perdona al seu botxí. No perquè sigui innocent, sinó precisament perquè no ho era.

I ara copio literalment la part del programa de la darrera sessió que va quedar pendent.

Una feina interessant és la de reconstruir les fonts d'un cinema com el de Tarantino. Una de les més conegudes és la que representa un cert cinema que es fa a Filipines als anys 70, en concret el de directors com Cirio Santiago, Romerdo Eddie o GERARDO DE LEÓN. D'aquest darrer, especialista en pel·lícules de dones-vampir o preses, Quintin Tarantino esmenta una pel·lícula que el va fascinar, WOMAN IN CAGER (1971), en particular la seva darrera escena, que va qualificar de una "desesperació devastadora". Aquesta és l'escena que veurem aquest proper dijous.

Us agrada el country? Doncs i no us demano una mica de paciència i em deixeu compartir el final de NASHVILLE, de ROBERT ALTMAN (1975). Us commourà; fins i tot si no us agrada aquest tipus de música.

I per acabar —si més no el programa oficial; extres a part— la seqüència final de SCARFACE, de BRIAN DE PALMA (1984). Brutal. A què si?


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch