dilluns, 21 d’abril de 2014

Sobre l'hostilitat de l'Església catalana vers les expressions religioses catalano-andaluses. Comentaris per als estudiants d'antropologia religiosa de la UB

Setmana Santa a l'Hospitalet de Llobregat. La foto és de Sergio Béjar
Com vaig comentar-vos quan ens vam aplegar després de la processó de Los 15+1 de l'Hospitalet, l’Església oficial catalana ha desautoritzat la majoria d’expressions de religiositat popular andalusa com paganitzants i se n’han mantingut al marge, quan no les ha boicotejat de manera activa. El tipus de col·laboració que s’estableix entre el nacionalisme conservador-essencialista i una Església amb pretensions de presentar-se com “nacional”, s’explicita en episodis com aquell en que a l’editorial del Full Parroquial del primer diumenge de setembre de 1990 de les diòcesis de Tarragona, Vic i Solsona s’exhortava, literalment, a que els immigrants “es convertissin a la catalanitat, prenent consciència de la voluntat de ser de Catalunya i en agreïment, si més no, al gest d’haver-los acullit a casa”. Una altra Full, distribuït a les mateixes diòcesis i a la de Girona l’abril de 1997, exigia als catellanoparlants aprendre català per poder ser plenament acceptats a la societat catalana. Les posicions públiques de representans de la jerarquia catòlica a Catalunya (Ramon Torrella, Antoni Deig, Jaume Camprodon, etc.) s’han produït sistemàticament en aquesta direcció.
           
La desqualificació de determinades modalitats de pietat religiosa, estimades com escasament “espirituals”, per part de l’Església catòlica no té res d’inèdit, ni en absolut es limita a Catalunya. S’inscriu en el rebuig que els sectors més modernitzants de l’Església catòlica han vingut explicitant vers les formes no controlades de religiositat, sobre tot aquelles que poguessin resultar massa extrovertides i sensualistes com per a assimilar-les al model de pietat intrínseca i privatitzada que la Reforma va imposar com l’única legítima. Es tractaria, al cap i a la fi, d’un episodi més del descrèdit del naturalisme i de les formes extrínseques de culte, aquelles que la institució eclesial ha relegat al domini perifèric d’allò que l’anomenada “religiositat popular”, envers les quals el clergat no ha desaprofitat mai l’oportunitat d’expressar la seva desconfiança, quan no la seva oberta hostilitat.

El rebuig del ritualisme de les Setmanes Santes andaluses per part de l’Església oficial ha tingut expressions ben clares a tot arreu, com ho demostra l’actitut tan sovint distanciada i àdhuc inamistosa envers les cofradías, hermandades i d’altres associaciones religioses no controlades per ella, no sols aquí, sinó també a la mateixa Andalusia. El que té de singular el repudi de l’Església catalana envers les manifestacions religioses d’aire andalús que es produeixen al Principat és l’escorament que els arguments antirritualistes experimenten cap a matisos clarament etnicistes. Al recel, compartit per la jerarquia eclesial en el seu conjunt, s’afageix la convicció de que existeix una dimensió “espiritual” constitutiva de la catalanitat, que es tradueix en un cristianisme modernitzat, capgirat cap la vivència privada de la fe i incompatible per tant amb els excessos considerats idolàtrics de comunitats que, justament per la seva lleialtat envers formes extrínseques de culte, denoten un estadi cultural anterior i inferior. No es tracta sols de que el clergat català hagi mantingut un vincle estable i militant amb el nacionalisme conservador, sinó que l’Església catalana ha proveït a aquest d’un aparell ideològic fonamental. Ja des de la Renaixença, aquesta formulació en clau confessional de l’unitarisme primordialiste presumia una inspiració trascendent de la seva idea de cultura nacional com a instància homogènia i compacte. El Bisbe Torres i Bages escribia a La nació catalana, el 1892: “L’estat preferent és el d’unanimitat entre els ciutadans, la unitat entre els ciutadans, la unitat del pensament és condició indispensable d’una civilització sòlida i durable... Més aquesta tasca ha de tenir un terme : s’ha d’arribar a un unum necessarium, al que en podrien dir la forma substancial de la nació. Ens trobem amb una Catalunya espiritualista i cristiana : matar-li l’esperit és matar-la a ella mateixa : reforçar son esperit és augmentar sa potència, fer sa acció més viva i fecunda. Catalunya la va fer Déu, no l’han fet els homes : els homes sols poden desfer-la”.

Pel nacionalisme confessional, la religiositat andalusa s’inscriu dins del que s’enten com el subdesevolupament cultural propi de pobles poc o mal modernitzats i ubiquats en un eslabó inferior en el cami vers el Progrés i la Civilització. Aquest rebuig envers formes religioses “inferiors”, al mateix temps per “anteriors” i per “exteriors” al nivell civilitzatori presumit als catalans, ha tingut diverses oportunitats d’expressar-se. Encara conservo retalls de premsa del que va passar a la Setmana Santa de 1987, els andalusos que celebraven processons a l’estil andalús al barri de Poble Nou, a Pineda de Mar, van trobar-se amb la negativa eclesial a participar en els actes. El bisbe de Girona, Jaume Camprodon, va considerar que aquells actes sacramentals eren impropis de la pietat adient en una dates tan assenyalades i va donar instruccions perque la parròquia es mantinguès al marge. Així fou que la processió no va poder sortir de l’església, com cada any, sinó que va haver de fer-ho d’un magatzem de xatarra. Les imatges, que el Bisbe havia definit com “ninots”, no eren reconegudes com a sagrades, per molt que els cofrares conservessin un vídeo de la benedicció. Finalitzada la pocessó, els assistents s’entestaren en introduir com fos els passos en l’església, que apareixia tancada. Es produï aleshores un considerable tumulte a les portes del temple, quan els natzarens, costaleros i el públic en general, entre increpacions als capellans de “pistoleros”, van intentar derribar-les, en un episodi que va saldar-se amb varis contusionats (vegeu El País, 19 d’abril de 1987).

A Mataró, aquell mateix Divendres Sant de 1987 s’havia plantejat idèntic problema com a resultat de l’actitut represora i despectiva de les autoritats religioses catalanes envers les manifestacions de religiositat popular andalusa. Si a Pineda de Mar la Virgen de los Dolores va sortir d’una ferrallatèria, aquí ho va fer d’un garatge de tractors, i tampoc es va poder comptar amb la presència de sacerdots. Des de 1968 no s’havia fet la processó i dels quinze passos amb els que aleshores es comptava sols es va poder disposar dels quatre que eren de propietat particular, ja que la parròquia es va negar a cedir els que custodiava. L’Arquebisbe de Mataró es va pronunciar afirmant que allò era “un acte intrínsecament privat” i que “com Església no podem assumir la processó”. Després afegí que no criticava a aquells que asistissin i que, fins i tot, “si es consolidava podrïem reconsiderar la nostra possició d’oposició” (a El País, 29 de març de 1988). Un mossen mataroní, interrogat sobre l’actitut de l’Església local, s’atrevïa a dir l’any següent : “¿La procesión?No existe. No sabemos nada. Además no es una procesión, es un acto religioso y basta... No les ves nunca en la iglesia... Si al menos acudieran a los oficios de Semana Santa. Pero ni esto” (La Vanguardia, 20 de març de 1988).

D'aquella època conservo també un article de Manuel Ibáñez Escofet, publicat a a La Vanguardia, el 29 d’abril de 1987, que mereix la pena reproduir quasi íntegrament:

Yo he vivido la Semana Santa recogida, perfumada de tomillo, recién florecido, ciudadana y vestida de luto. La Semana Santa dorada y luminosa de monumentos, familiar y sileciosa, marcada por las funciones solemnes de la iglesia. El callejeo no era bullicioso, sino solemne y devoto, de iglesia a iglesia. En Barcelona, durante muchos años no existían otros actos procesionales que los vía crucis del alba y el cortejo de la Bona Mort, cuando se desvanecían las últimas luces del Viernes Santo. Procesiones de una sobria y escalofriante presencia por su sencillez. Es toda una teoría del teatro religioso al aire libre, que va de la Dansa de la Mort, de Verges, a la única y tradicional procesión barcelonesa de la Bona Mort y que ha permenecido incontaminada durante años en Perpinyà en memoria de sus indestructibles raíces catalanas.

Nuestras procesiones son barroco puro, porque la muerte está presente, pero sin oro. Todo son Cristos enjutos, paños negros, túnicas severas, disfraces de esqueleto. La muerte del otro barroco, de la carga de oro, flores y luces, de la que más que un funeral parece una fiesta, nos llegó más tarde y aún está jugando un papel cultural y político. Con toda su sensualidad forma parte del acervo cultural de unos emigrantes que al mantener vivas sus expresiones se mantienen fuertes políticamen­te...

Las primeras aportaciones laborales y ciudadanas de hijos de otras tierras, a principio de siglo, fueron de gentes de la familia: aragoneses, valencianos, mallorquines y menorquines. No hubo ningún trauma con los hábitos, que eran prácticamente los mismos. La segundo oleada es la llamada de los murcianos, aunque la formaban muchos almerienses. Esta segunda inmigración tuvo tiempo para asentarse y se catalanizó mayoritariamente, no sintiendo la necesidad de ser fieles a sus viejas costumbres. La tercera oleada fue masiva y casi exclusivamente andaluza. No pertenecían a una cultura secular compartida como la primera ni se sintieron rápidamente conquistados como la segunda. Parecían venir preparados a defenderse contra su integración y eran conscientes de su papel político en la integración de Cataluña, no solamente sueño de Franco, sino de muchos otros generales y políticos, muchos de ellos andaluces...

Ahora, como cada año, hay la pugna de las semanas santas. La Iglesia catalana acentúa los valores profundos de la piedad desde el Concilio y no autoriza la mayoría de estas procesiones que rompen la unidad de pensamiento y de devoción, la coherencia interna de las manifestaciones de fe. Pero la mayoría salen apoyadas por las autoridades civiles, casi todas socialistas y comunistas, cosa que no deja de ser pintoresca. Todo sea por el alma siempre en peligro de esos catalanes volterianos y poco amantes del jaleo como expresión de fe. Siempre solitarios.

Sense comentaris.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch