dissabte, 19 d’abril de 2014

Sobre la "inferioritat" cultural de l'extroversió religiosa. Consideracions sobre la Setmana Santa andalusa per al blogger Roger Molins

La foto és de Peter Turnley
Insisteixo en que la teva forma de referir-te a la religiositat popular andalusa amb qualificatius  com "exageració delirant: cantant “saetas”, vestint a les Verges amb or i decoracions rococó, plorant al seu pas i fent processons massives" no fa sinó confirmar el lloc comú segons el qual el que caracteritza les formes "inferiors" de cultura religiosa son les expressions desmesurades d'extroversió ritual, un dels temes més recurrent del racisme clàssic, que treballa permanentment a partir de la presumpta superioritat de la cultura anomenada "occidental" vers qualsevol altre manifestació humana que no s'amotlli als seus esquemes. En aquest cas crec que la teva "teoria" contribueix a alimentar tots els tòpics sobre la inferioritat atribuïda a totes les cultures del sud, en aquest cas del sud geogràfic de la península Ibèrica
(glamboy69.wordpress.com/2013/03/28/origens-historics-del-fervor-religios-a-andalusia/).

A principis del segle, el filòsof Alfred Fouillée va tenir l'oportunitat de ser testimoni d'una de les processons que a Madrid commemoraven la passió de Crist de la qual formaven part grups de penitents que autoflajelaven. El seus comentaris al respecte els va incloure al principi del seu llibre Esquisse psychologique des peuples europèens, publicat per Félix Alcan el 1903. Allà expressava com la imatge d'aquells homes macerant les seves pròpies esquenes i, després d'ells, la comitiva de  ploraneres que feien del seu suposat dolor un espectacle, li va semblar en el seu conjunt un motiu d'escàndol. No se sentia capaç d'entendre què és el que aquella per a ell delirant forma de culte tenia a veure amb el cristianisme ¬ me que professava. Això va ser el que va escriure arran d'aquella experiència: "Quan no és tan invasora i conqueridora, la fe espanyola no es redueix sovint sinó a la pràctica maquinal i formalista. No és llavors l'esperit el que salva, sinó la lletra... Això és la salvació, no per les obres, ni tampoc per la fe interior, sinó pels ritus exteriors. Així, en les mans d'Espanya esdevé el cristianisme alterat en la seva pròpia essència. Aquesta exteriorització és contrària al veritable esperit del cristianisme, de la gran i constant tradició que ensenya que el valor dels actes ve de dins. Aquesta és la veritable ortodòxia. S'ha de convenir, per ser justos, que la catòlica Espanya ha estat molt freqüentmentt heterodoxa, alimentant ella mateixa en el fons l'heretgia que tan despiatadament havia perseguit a l'exterior".

Aquestes consideracions de Fouillée estan directament relacionades amb la divisió que, a partir de la Reforma s'estableix per distingir les formes de religió a "superiors" i " inferiors" en funció del grau d'interioritat que les caracteritzés. A les primeres, segons aquesta classificació, els correspondria l'experimentació privada del sagrat, la comprensió profunda de la literalitat bíblica i la recerca d' una comunicació directa i personal, sense intermèdiaris formals i sense intervenció vicarial de cap tipus, amb el sobrenatural. Al capítol de les religions que es presumeixen inferiors, corresponents al fora o l'abans de la "civilizació", se li assignaria la pietat els bàrbars, dels arcaics i dels salvatges en general. Els seus trets principals a l'hora de reconèixer-los estaria el valor atribuït al ritual per si mateix i la importància excessiva concedida a l' exterioritat expressiva i coincidiria amb les modalitats de pietat de signe extrínsec, oposada a les formes de religiositat intrínseca o de l'experiència immediata. La denúncia contra la religiositat popular de denominació catòlica, existent al marge o d'esquenes a elaboracions teològiques, funcionava així com part del combat contra aquelles formes de religiositat que es consideraven arcaitzants, que mereixien ser caracteritzades a partir del seu insà èmfasi en la pràctica externa —sovint estrident— del culte, i que ignoraven l'estil de pietat "interior" que tant la reforma com la pròpia Contrareforma catòlica havien homologat com a única pertinent i legítima en l'Era de l'individu que inauguraven.

Tot el pensament modernitzant que generalitza i imposa les seves axioma al llarg dels segles XVIII i XIX ve a insistir en la tesi segons la qual el progrés positiu de l'home té a veure amb el progressiu abandó de les formes religioses extrínseques i sensualistes, en favor d'expressions de pietat més sòbries i intimistes. Aquest tipus de religiositat naturalista i antimetafísica era no només pròpia dels salvatges, sinó també de les fases superades de la pròpia història cultural d'Occident. Es tractava de mostrar al catolicisme popular com una més de les religions "telúriques" i "de la naturalesa", és a dir com una part del que s'entenia eren els cultes precivilitzats.

El caràcter obstaculitzador que té la tendència a primar el valor que té per nodal de la religió oficial, que és el que en última instància provoca la connotació teològica de la majoria de discursos sobre la religiositat popular, ve aguditzat per una altra qüestió que encara contribueix a confondre més aquest àmbit d'anàlisi.  La base del catolicisme, com a sistema religiós de fonamentació teològica, es troba en la diferenciació entre fe i religió. Si el valor  "religió" remet al sistema de les mediacions, "fe" implica un valor epicentral en tant que s'entén que és l'experiència o adhesió personal al sagrat el que s'expressa en un sistema religiós. Així doncs, una religiositat que no reculli la fe com a justificació última simplement no mereix tal conceptualització.

La raó del menyspreu que veiem que expressava Fouillée en relació al "excesos" de la Setmana Santa espanyola venia donada per l'allunyats que aquests estaven de l'essencialitat espiritual i intel·lectual de la religió entesa com a instància d'aprofundiment metafísic. En efecte, la religió popular apareixeria com un entramat més aviat estúpid de rituals col·lectius desatents a l'experiència íntima del sant, domini que semblaven ser de la corporeïtat i esclaus d'un ànhel exclusiu de la gràcia temporal, valors tots ells allunyats de la puresa de la religiositat privatitzada que la Reforma va encunyar i que l'Església assumiria com a pròpia des Trento.




Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch