dimecres, 23 d’abril de 2014

Sobre el paper de la cultura popular originada en altres comunitats de l'estat com a obstacle per a l'aparició d'una etnicitat espanyola a Catalunya. Fragment de la conferència pronunciada a la Setmana Cultural de La Floresta (Les Garrigues), el 16/4/2014

Festes de Santa Águeda a Barcelona
Les manifestacions culturals d’inspiració andalusa a Catalunya reuneixen cada any centenars de milers de ciutadans d’origen andalús, però també d’origen català i d’altres regions espanyoles -gallegs, castellans, extremenys-. El recolçament de les institucions -Ajuntaments, Generalitat- i de la totalitat dels partits polítics parlamentaris -a la Fira d'Abril de Barcelona hi ha o hi havia una caseta d'ERC-, constata el reconeixement de la importància social de les expressions festivals andaluses a Catalunya. D’alguna forma, se n’és conscient de la importància estratègica que ha tingut per la convivència a Catalunya l’aparició d’un poderós sentiment d’adscripció ètnica andalusa, que ha exorcitzat el perill de que cuallès aquí un identitat ètnica de base idiomàtica “castellana” o “castellano-española”, que hauria dividit el conjunt de la població en dos grans blocs enfrontats : “castellans” versus “catalans".

La promoció de l’andalucitat s’instal.la en un moment estratègic de la història del país objectivament en la línia de la precaució principal de les polítiques de planificació lingüística, “d’evitar a tota cosa provocar l’estabilització definitiva d’una identitat castellano-española entre els immigrants i els seus descendents” (Strubell i Trueta, Llengua i població a Catalunya, La Magrana, 1981). En aquest mateix sentit, Francesc Vallverdú, en la revista cultural del PSUC, al 1979, també va insistir en la necessitat d’atallar la formació de “dues cultures” a Catalunya i els assaijos de construir una identitat “castellano-espanyola”, precissament en base a enfortir etnicitats com l’andalusa al si de la societat catalana (Nous Horitzons, núm. 51, febrer). Tenim, així doncs, que l’aparició d’una cada cop millor organitzada, més institucionalitzada i més influent etnicitat andalusa a Catalunya, lluny de constituir-se en obstacle o factor de resistència per les polítiques de normalització, ha estat un valuossísim element de coajuda per que aquestes hagin pogut avançar.

Malgrat aquesta evidència, les pràctiques de cultura popular andaluso-catalanes han estat el motiu d’un dels episodis del conflicte, actualment en curs, entre concepcions del que és i ha de ser la cultura nacional popular catalana. Recordo com les associacions andaluses que convoquen aquestes manifestacions iniciaren a la primavera de 1995 una ampla campanya, recolzada pels partits d’esquerra,  per a que les subvencions provinents de la Generalitat per aquestes activitats fossin concedides pel Departament de Cultura i no, com fins ara, pel de Benestar Social. Això implicava que les organitzacions d’immigrants andalusos passaven a exigir que les seves celebracions meresquessin la consideració de part integrant de la cultura tradicional i popular catalana. Els immigrants d’origen andalús passaven a enfrontar-se en aquell moment amb l’Administració catalana, però precisament per ser reconeguts en tant que culturalment catalans, i per a que les seves manifestacions rebessin la consideració de part del patrimoni cultural català. A hores d'ara, la Direcció General de Cultura Popular del Departament de Cultura continua sense homologat com a part de la cultura popular i tradicional catalana les manifestacions culturals que -a diferencia de les "tradicionals"- fa poc que s'han incorporat al nostre patrimoni etnològic. 

L’afer de les setmanes santes andaluses a Catalunya, a l’igual que totes les altres expressions d’etnicitat a càrrec dels immigrats provinents d’altres zones de l’Estat espanyol, ha de ser considerat com a força significatiu. El que resulta obvi és que fets de Lleida, a la festa major de 1996, quan exponents de la suposadament autèntica cultura catalana van negar-se a actuar al costat de les casas regionales, no són cap accident aberrant, sinó manifestacions d’una determinada idea de què fer davant la pluralitat cultural a Catalunya. D’una manera larvada, segurament obliquant aquest ànim per necessitats històriques d’unitat, un sector important del nacionalisme essencialista, que l’Església ha encarnat recurrentment, ha contemplat les expressions ètniques d’altres regions espanyoles a Catalunya en tant que expressions inamistoses envers una imaginària situació cultural pristina, anterior a l’arribada de fluxos migratoris.

Això ha estat la conseqüència de que l’integrisme cultural català hagi atribuït a les expressions culturals dels immigrants andalusos, castellans, gallecs, aragonesos, etc., una funció de reluctància que era exactament la contrària de la que en realitat exercien, que era la d’impedir l’aparició d’un etnicisme espanyolista a Catalunya..., si més no fins ara. Aquesta estratègica tasca podria interrompre’s, fins i tot fer-se reversible, en el supòsit de que les comunitats d’immigrants provinents del propi Estat veiessin com algun dels seus trets distintius (l’idioma, per exemple) es declarat indigne de merèixer la qualitat de català, la qual cosa podria potencialment llençar-los en braços d’opcions nacionalistes de signe espanyolista.

Això ha estat així fins ara. Caldrà saber quin és el paper que jugaran les associacions a través de la qual s'expressen tradicions importades recentment en la dinàmica històrica de la que tots som o serem -ho volguem o no- protagonistes. Com tothom, tard o d'hora hauran de triar si recolzen el procés d'autodeterminació o si, pel contrari, acaben alienant-se de manera explicita amb les posicions unionistes. Vet aquí un enigma la resolució del qual és sens dubte immnent.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch