dilluns, 21 d’abril de 2014

Memòria de dispersions. Sobre la disolució de les manifestacions antifranquistes a Barcelona, a partir d'una seqüència de "Iconockaut", de José María Nunes (1975)


Sota el franquisme l’única alternativa de què disposaven les forces socials d’oposició per fer un ús expressiu de l’espai urbà era la d’ocupar-lo d’una manera imprevisible i per molt poc temps. En aquests casos del que es tractava era que un grup restringit de persones –unes desenes, rares vegades més de mil– duguessin a terme un ràpid itinerari per una part molt petita de la xarxa viària, interrompent el trànsit rodat i desapareixent pels carrers adjacents abans que arribés la força pública. Això darrer obligava a triar per aquesta mena d’accions instantànies zones prou atapeïdes i poroses  per permetre una ràpida absorció de les persones congregades a l’hora de la fugida i dificultar l’accés de vehicles de la policia. Els punts de partida i els itineraris usaven trajectes iteratius, a partir de la permeabilitat dels territoris adjacents. Recordo el itineraris predilectes d'aquestes manifestacions-llamp a la primera meitat dels 70: Ronda Sant Antoni, amb arrencada a la plaça de Goya o els voltants del mercat de Sant Antoni, que permetia «perdre’s» ràpidament pel Raval; el carrer Tajo i la plaça d’Eivissa per aprofitar la intricada estructura del barri d’Horta; la plaça Lluchmajor, tirant per Via Júlia; el carrer Vallespir, que permetia fer el mateix a Sants, o el final del carrer Còrsega amb el Camp de l’Arpa [EO8G]. I una cosa per l’estil es podria dir del carrer Tuset, la Travessera de Gràcia o el tros de la Diagonal que hi ha entre el Cinc d’Oros i Via Augusta, que empraven els carrers de la part baixa de Sant Gervasi. El carrer Gran de Gràcia era un altre escenari ideal, de cara a aprofitar per les dispersions l'ordit de carrers del barri.

La mecànica era sempre la mateixa. Un exemple. El 7 de desembre de 1973, es convoca una manifestació en protesta per la mort, a Santiago de Compostela, de l’estudiant Juan M. Fuentes, a mans d’un social. La cita és la cruïlla entre el carrer Urgell, a l’alçada del mercat de Sant Antoni. A l’hora concertada, les persones responsabilitzades per dirigir l’acció –anomenades per la corresponent coordinadora d’estudiants– fan un senyal –picant de mans– i fan que un nombre important del que semblaven simples transeünts ocupin sobtadament el centre de la calçada. Transcorreguts uns minuts i després de cobrir un itinerari de no més de cinc-cents metres corejant consignes, la marxa s’autodissol i els seus components es perden pels carrers del Raval. Si picar de mans servia per advertir del moment precís de la congregació fugaç dels manifestants –que fins aquell moment havien estat pillardejant pels voltants–, el senyal que havia indicat el fi del fulgor i la dissolució dels reunits no podia ser més significativa, un crit: dispersió!

He trobat una il·lustració cinematogràfica d'aquest tipus d'actuació. És una seqüència de la pel·lícula "Iconockaut", de Jose Maria Nunes, del 1975. És un escena poc probable: representa a Maria Espinosa i Joan Miralles dispersant-se pel carrer Ferran i les Rambles. Representa que acaben de participar en una manifestació del Primer de Maig. Recordo molt poques manifestacions a aquella zona: al final de les Rambles en protesta contra els consells de guerra a Burgos el desembre de 1970 i una altra a l'alçada de Canaletes contra la guerra de Vietnam, en algun moment del 72 o 73. Tot el sector resultava francament perillós per l'habitual presència policial, sobre tot perquè aleshores el Xino i els seus voltants es consideraven zona canalla.

He mantingut alguns minuts posteriors, amb imatges de la zona del port a l'època i una referència a les peregrinacions a Eivissa, un dels indrets de referència de la cultura hippy de l'època. L'he penjat sencera a http://www.youtube.com/watch?v=NnA-LO....



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch