dimecres, 23 d’abril de 2014

L'espai com a possibilitat d'ajuntar. Consideracions per a la doctoranda Dolors García a propòsit de l'espai abstracte en Kant

He llegit el que escrius sobre l'espai arquitectònic i l'espai antropològic. El tema és complicat. De totes formes, hauries de considerar que des de la nostra perspectiva, la noció d'espai sempre ha de remetre a Kant i a la idea, que tan bé va saber reflectir Georg Simmel,de que l'espai no existeix més que com a "possibilitar d'ajuntar".  Estaria bé que cosideresis  la definició kantiana d'espai abstracte o espai pur, entès com aquell en el qual, en última instància, tot moviment pot ser pensat. Per a Kant, en efecte, l'espai abstracte o pur no és un concepte sinó un a priori de qualsevol forma de sensibilitat o percepció del món exterior. Escriu Kant : "L'espai és, doncs, considerat com a condició de possibilitat dels fenòmens, no com una determinació depenent d'ells, i és una representació a priori en què es basen necessàriament els fenòmens externs".

Per Kant l'espai abstracte és virtualitat pura, el que es tradueix en una regla universal i sense restricció: "Totes les coses, en tant que fenòmens externs, es troben juxtaposades a l'espai". En paral· lel, tenim una altra teoria no menys central en Kant : la de l'ésser com a posició. "Ser no és un predicat real, és a dir el concepte d'alguna cosa que pugui afegir-se al concepte d'una cosa. És simplement la posició d'una cosa o de certes determinacions en si ".  Aquest postulat no apareix només la Crítica de la raó pura. Gairebé vint anys abans el podem trobar en un text més breu que, et cito la versió espanyola, es titula El único fundamento posible de una demostración de la existencia de Dios (PPU), encara que sigui invertint els termes de l'equació : "El concepte de posició és absolutament simple, i s'identifica amb el concepte de ser en general". Dir d'alguna cosa que és, que ha estat o que serà es transforma en els locatius estar, haver estat o anar a estar. La percepció de l'ésser, la seva existència, l'identifica amb un acte de localització. La teoria segons la qual l'ésser només es pot concebre com posició porta a inferir el no-ser com no-posició o, si vols, el que és el mateix : disposició, obertura, expectativa davant el que en tot moment està a punt de passar.

És Michel de Certeau qui millor entén aquesta assimilació entre les arrels immanentistes de l'espai en Kant. A La invention du quotidien distingeix entre el lloc, que és un ordre segons el qual els elements estan distribuïts mantenint entre si relacions de coexistència, de manera que és impossible que dues coses estiguin al mateix lloc al mateix temps, i l'espai, que és el que hi ha quan es tenen en compte els vectors de direcció, la quantitat de velocitat i la variable temps. Aquest espai no és més que un encreuament de mobilitats i es posa a funcionar pels desplaçaments que s'hi produeixen i que són els que li circunstancian i el temporalitzen. L'espai no reuneix les condicions d'estabilitat i de univocitat que caracteritzen el lloc, del qual participa, ja que l'espai és lloc practicat o la pràctica de l'espai. Una idea aquesta, per cert, que ens torna una altra vegada a Kant i a la seva idea que el moviment és la dimensió empírica de l'espai, el que ho fa experimentable.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch