dissabte, 5 d’abril de 2014

La solidaritat mecànica com a protoplasma social. Resum del tema 12 de l'assignatura Antropologia Religiosa

La fotografia és de la Patum de Berga i és de Jordi Cohen
Vaig dedicar la classe a parlar-vos de la diferència entre solidaritat mecànica i orgànica a Émile Durkheim. La qüestió està plantejada a La división social del trabajo (Akal ). Entenia com contrastant frontalment les societats basades en la solidaritat mecànica i aquelles altres que funcionaven d'acord amb una la solidaritat orgànica. La solidaritat mecànica es trobaria en societats amb nul·la divisió del treball i amb una estructura organitzativa molt simple. En elles el col·lectiu i l'individual es confonen i formen una sola massa homogènia, ja que els subjectes psicofísics dilueixen la seva singularitat en una experiència radical -física i mental- del conjunt social. Per contra, la solidaritat orgànica es donaria en formes socials amb un alt nivell de divisió del treball i es caracteritzarien per l'heterogeneïtat de formes i funcions i la tendència a la individuació dels seus components humans

Crec que he explicitat prou que, per Durkheim, aquest tipus de fusió social total que identificava amb el que ell mateix anomenava solidaritat mecànica no tenia de fet una existència real. El que podíem trobar en les societats suposadament més simples i encara molt lluny de la complexitat i la hiperdiferenciació del món contemporani eren, en qualsevol cas, formes elementals d'organicitat com el que Durkheim va catalogar com a societats segmentàries, organitzades a partir de clans. De fet, la solidaritat mecànica no era ni tan sols exactament una estructura social, sinó més aviat un tipus de cohesió basada en la similitud dels seus components. En tot cas, aquest tipus de convivència es correspondria amb una suposada horda primigènia i indiferenciada de la qual no existien restes. En efecte, com escriu Durkheim "veritat és que, d'una manera completament autèntica, no s'han observat societats que responguessin en absolut a aquest descripció", de manera que, si haguéssim de imaginar una societat plenament basada en la solidaritat mecànica, el que ens apareixeria és "una massa absolutament homogènia en què les parts no es distingirien unes d'altres, i, per tant, estaria desproveïda de tota forma definida i de tota organització. Aquest seria el veritable protoplasma social, el germen d'on sorgirien tots els tipus socials".

Aquest protoplasma social de què parla Durkheim - en gran mesura inspirat en "el zero de la vida social" a què es refereix Spencer en el seu Sociologia - no pot existir com a estructura social, certament, ja que és la negació de tota estructuració social, tot i que sigui també al mateix temps el seu requisit. En canvi, pot fer aparició en certes oportunitats que els reunits fent societat entre si participaven d'una manera inapel·lable en l'acció, l'emoció i la voluntat compartides. D'aquesta conceptualització de la solidaritat mecànica com quelcom que no existeix sinó eventualment, que apareix o irromp com l'evidència d'una manera 0 de societat, es deriva sens dubte la noció d'efervescència col·lectiva, amb la qual Durkheim  al·ludia a estats d'excepció en què un col·lectiu humà es permetia existir com a totalitat vivent, dotada a una intel· ligència i una corporeïtat comuns, però sense res que pogués semblar-se a organicitat alguna. En aquests períodes d'exaltació col·lectiva, que no pot donar-se sinó en un temps molt limitat, els reunits conformaven un plasma informe que s'agitava sense fins concrets, abandonat a una espècie d'instint vital que podia expressar pel pur plaer de fer-ho, però que podia ser trobada actuant com el combustible que feia possible els grans canvis històrics.

Potser fossin intuïcions com aquestes, alhora que la influència rebuda pels primers teòrics de les multituds com Le Bon o Tarde, el que van portar a Durkheim a no assignar en exclusiva les formes mecàniques de solidaritat social a les societats suposadament " anteriors". En el marc de la seva posterior evolució, Durkheim va entendre que també les societats més complexes podien registrar el desplegament d'aquest tipus de dispositius inapel·lables de cohesió i fer-ho a més en contextos plenament urbanitzats. Era a l'activitat de les multituds que hom podia trobar, desplegant la seva activitat, aquestes conjuncions en les que l'individu quedava del tot arrabassat per estats d'ànim, pensaments i actes cent per cent col· lectius, en els quals es registraven intercanvis i acords tant mentals com pràctics que no requerien de mediació orgànica alguna, que es produïen sota la forma del que avui no dubtaríem a dir  autoorganització. La generació i possibilitat d'aquesta activitat podria antullar-se com la conseqüència d'una comunicació "sense fils", si em permet l'expressió, potser com una variant d'aquella " telepatia salvatge " de la qual parlés un dia Frazer. És en aquestes oportunitats, proveïdes per les cites festives o per les grans convulsions històriques, en què podem veure realitzar-se una espècie d'escriptura automàtica de la societat, alhora que es despleguen aquelles energies elementals que construeixen la societat, al mateix temps que podrien destruir en qualsevol moment.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch