dimecres, 2 d’abril de 2014

ESCOPOFILIA - Sessió 154 - Dijous, 3 d'abril 2014

Per començar una petita delícia. L’HOMME QUI PLANTAIT DES ARBRES és un conte preciós de Jean Giono, un escriptor provençal que us convido a conèixer, perquè és realment bo. D'aquest relat va fer un curtmetratge d'animació el canadenc FRÉDÉRIC BACK (1988), que és una meravella afegida a la del propi conte. Va ser Oscar al millor curtmetratge de dibuixos d'aquell any  i amb motiu, perquè és molt bo. Ja veureu.

El mes passat va voler mostrar-vos un exemple del talent de LENI RIEFENSTHAL. La cosa no va sortir bé perquè l'escena que us volia mostrar estava incompleta. Com desgreuge, us passo els minuts finals de DAS BLAUE LICHT, que protagonitzar i codirigir amb en Béla Balázs i Carl Mayer el 1932. Potser l'obra més significativa —i més bella— del cinema de muntanya nazi.

Un dia ens hauríem d'imposar-nos una revisió del cinema soviètic dels anys 60 del segle passat. MNE DVADTSAT LE, dirigida per MARLEN KHUTSIYEV el 1964. Més enllà de la representativitat d'aquest tipus de cinema al servei del desgel impulsat per Krutsiev a l'època, alguns d'aquests treball són d'un valor estètic més que remarcable. Us convido a veure la primera seqüència, que és molt maca.

Una feina interessant és la de reconstruir les fonts d'un cinema com el de Tarantino. Una de les més conegudes és la que representa un cert cinema que es fa a Filipines als anys 70, en concret el de directors com Cirio Santiago, Romerdo Eddie o GERARDO DE LEÓN. D'aquest darrer, especialista en pel·lícules de dones-vampir o preses, Quintin Tarantino esmenta una pel·lícula que el va fascinar, WOMAN IN CAGER (1971), en particular la seva darrera escena, que va qualificar de una "desesperació devastadora". Aquesta és l'escena que veurem aquest proper dijous.

L'amic Alberto m'ha recomanat un curtmetratge: CC13, dirigit per DANIELA ORTIZ i XOSÉ QUIROGA amb imatges de la Cadena del 11 de setembre passat. L'he mirat i està realment bé, sobre tot perquè posa en escena sensacions que molts i moltes compartim. He convidat als responsables d'aquest treball a que vinguin a presentar-la.

Una petita joia: L'ORO DI NAPOLI, dirigida per EDUARDO DE FILIPPO (1954). Hi ha una escena d'un seguici fúnebre per la Via Marina de Nàpols pel que em sembla genial. Una prova del que costa representar la mort de manera seriosa. Us la poso.

Interessant el cas d'en ROGER VADIM. No se li destina gaire consideració, però té coses que m'agraden força i m'agradaria compartir. Em passa amb ell com a en Claude Lelouch. La seva estètica, les seves bandes sonores, em resulten sobremanera evocadores. Us poso l'escena final de SI DON ÉTAIT UNE FEMME, del 1973. Segur que també us fascina.

Us agrada el country? Doncs i no us demano una mica de paciència i em deixeu compartir el final de NASHVILLE, de ROBERT ALTMAN (1975). Us commourà; fins i tot si no us agrada aquest tipus de música.

I per acabar —si més no el programa oficial; extres a part— la seqüència final de SCARFACE, de BRIAN DE PALMA (1984). Brutal. A què si?



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch