dilluns, 21 d’abril de 2014

El racisme latent del nacionalisme essencialista català com a autèntic perill per al procés sobiranista. Memòria d'una experiència a la Semana Andaluza a Torelló, el març de 1989

Feria d'Abrul a Barcelona
Parlant de tot això de les processons andaluses com la d'Hospitalet de Llobregat m'ha vingut a la memòria un episodi ben significatiu a l'hora de prendre consciència de l'existència larvada d'una nacionalisme racista i excloent amb el que tard o d'hora ens haurem d'enfrontar, en algun moment de l'actual procés sobiranista, segurament quan hagi culminat en una emancipació nacional definitiva.

Va ser al febrer de 1989. Una estudiant de classe, Mercè Ocaña —que va morir en un tràgic de moto poc després—, el seu nuvi, en Jordi, fill de Miquel Martí i Pol, em van convidar a fer una xerrada a Torelló, en el marc d'una Semana Andaluza que organitzava l'Asociación Cultural Andaluza-Peña Flamenca de Manlleu i la Asociación Cultural Andaluza de Torelló. Les organitzacions civils de signe més progressista -en particular les associacions de veïns- recolzaren la celebració en nom de la “convivència necessària per el coneixement recíproc i la veritable integració social”, oportunitat per a que la comunitat andalusa es comprometés a aportar el seu bagatge “a la terra on la majoria d’ells ha decidit residir de forma definitiva i és ja la pàtria dels seus fills” (El 9 Nou, 24 de febrer de 1989). En aquell moment vaig saber que el 22 % de la població de la comarca era d'origen andalús.

En canvi, una postura ben distinta, obertament hostil, era la que representava Òmnium Cultural, que va denunciar els “perills” de contaminació que representaven aquest tipus de celebracions, al mateix temps que atacava la complicitat dels antropòlegs —particularment la meva persona— en aquesta segons ells perversa tasca. A El 9 Nou de 9 de març de 1989, podia llegir-se: “La invasió dels Països Catalans per l’atall de Ferias de Abril, romerías del Rocío i ara el Dia de Andalucía a Osona, constitueix una nova ocupació de Catalunya al servei del colonialisme espanyol... Darrera d’aquest neolerrouxisme colonial hi és, en primer lloc, l’antropòleg culturalista, que degrada els pobles oprimits fomentant-ne l’ocupació amb festes i costums forasteres”.

L’any següent es reproduí la polèmica. Òmnium Cultural va denunciar aleshores que les celebracions andaluses a la comarca “servien per integrar encara menys la població que pel que sigui ha vingut a viure aquí” (El 9 Nou, 2 de març de 1990). Una publicació de Manlleu denunciava que “la dimissió dels catalans fomenta l’enyor i el desig d’implantació dels costums dels immigrants a Catalunya, terreny abonat per a que el lerrouxisme cultural porti a terme en nom d’un fals respecte i llibertat d’expressió, l’ocupació cultural dels Països Catalans” (La Marxa de Catalunya, 2 de març de 1990).

Al març de 1995 la Casa de Andalucía exigia inútilment ser convidada a participar en el II Congrés de Cultura Popular i Tradicional catalana. Entre els dos-cents trenta-nou pavellons que conformaven la Expocultura d’octubre de 1994, de la que el president Pujol va proclamar que “expressava l’ànima de Catalunya”, no hi havia cap que representés la comunitat andalusa ni d’altres provinents de la immigració. Això expressa la desconfiança del catalanisme essencialista, no sempre aliena a les instàncies oficials, envers el que mai ha deixat de ser concebut com una presència aliena a “l'autenticitat” cultural catalana. Des del catalanisme més xenòfob, la qüestió estava clara. Així, el Front pel Plebiscit per la Independència de Catalunya declarava, en relació amb la vindicació de catalanitat de la Casa de Andalucía que “tot fa pensar que és una maniobra de vulgars colonitzadors, que amaga la pretensió de voler suplantar una cultura aliena a la nostra” (El Periódico de Catalunya, 19 de febrer de 1995).

No ens equivoquem. Els principals enemics a batre no són els fantotxes del neofranquisme del Partido Popular, ni els ultranacionalistes espanyols de Ciutadans o UPyD, patètics i descarats. El pitjor enemic, el més perillós, perquè és el més subtil, perquè no el tenim davant, sinó al costat, és l'essencialisme racista d'una part important del nacionalisme català, amb el que sols a efectes tàctics i sols mentre duri l'actual fase històrica podem mantindre un vincle permanent vigilant.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch