dimarts, 11 de març de 2014

La seducció del secret. Nota per Marta López, estudiant del Màster d'Antropologia i Etnografia de la UB

Símbols carbonaris
Crec que, si t'interessa el secret, hauries d'acostar-te al que foren les varietats del secretisme iniciàtic propi de l’emanantisme il·lustrat, que tant d’èxit va tenir entre la burgesia reformista i lliurepensadora del segle XIX. L’exemple més recognoscible seria el de la francmaçoneria, però tindria altres manifestacions importants –martinistes, comuners, il·luministes, carbonaris, etc.–, per acabar posant-se de moda sota tota mena de denominacions i fraternitats neognòstiques, ocultistes, hermenèutiques..., més o menys associables al referent teosòfic, en un precipitat al qual no seria aliena del tot la influència del model d’organització pròpia dels jesuïtes, que en tants sentits i en tantes oportunitats van adoptar un funcionament clandestí o semiclandestí.

Pensa en aquella societat d’iniciats a què Goethe dedicà el seu poema inacabat Die Geheimnisse («Els secrets»), reclamant un paper central a la història per a una minoria selecta de deixebles encarregats de perpetuar el missatge sagrat. Es tracta del lloc central atorgat al vel del temple, en referència tant al que al tabernacle del desert i al temple de Salomó separava els profans del lloc santíssim, com al vel del temple d’Isis, al qual la literatura romàntica a·ludeix freqüentment per referir-se a l’experiència del camí iniciàtic que du al nucli d’escollits als quals ha estat revelat el secret i el comparteixen.

No cal dir que si el grup autosegregat que ha assumit una missió que percep com a transcendental l’ha de viure com a perillosa i d’amagat, aquest quadre s’aguditza i se n’intensifica la dimensió èpica i heroica. És aleshores que resulta més cert que mai que, com escriu Simmel al seu text canònic sobre les societats secretes, "la màscara de l’home autènticament distingit consisteix en el fet que, tot i mostrar-se sense vels, la multitud no el comprèn i, per dir-ho així, no el veu". La solitud, l’aïllament, el perill constant doten la pràctica de l’activisme polític d’una aurèola heroica que no és altra cosa que l’expressió màxima de les virtuts estructuradores del secret, de la seva qualitat d’instrument al servei d’una percepció singularíssima del valor de la interacció humana i dels riscos que sempre l’assetgen.

Així, conèixer el secret i compartir el risc d’estar-ne al corrent era justament el que distingia el neòfit de la resta i en feia part d’un grup ultraselecte d’elegits, més preclars, però també més agosarats i valents que la resta. Vet aquí la virtut de tota iniciació, que marca una frontera clara entre els qui han estat considerats mereixedors de la recepció del secret i els qui no ho han estat ni ho estaran. És difícil que es pugui concebre una divisió tan taxativa entre els out i els off, entre els que són o poden ser dintre i els que no hi són ni hi seran mai, entre els inclosos i els exclosos, seguint un dispositiu simbòlic segurament universal, per més que en aquest cas aparegui justificat en nom secret que reben els iniciats.

Recordo la recerca que van fer sobre la clandestinitat antifranquista (Lluites secretes, UB) i com es posava de manifest el prestigi, la seducció, l’atractiu que traspua aquell de qui es diu que pertany o podria pertànyer a l’associació oculta. En els relats de clandestins apareixen històries relatives a personatges dels quals «es diu» que tenen alguna cosa a veure amb l’oposició clandestina al franquisme, com també es parla amb admiració d’altres –els membres de l’organització amb més responsabilitats o els que mantenen contacte directe amb la direcció– que tenen una possessió de secret més alta que la dels informants.

Estar impregnat de secret –tot i que sigui pels rumors– fa del clandestí un ésser d’una naturalesa distinta i, sens dubte, superior a la resta. Vet aquí la clau de l’eficàcia fascinadora de tota iniciació, com bé explicava Jean Baudrillard al capitol "El secreto y el desafío", dins De la seducción (Anagrama): tota seducció requereix el secret, si més no la convicció que algú el posseeix i se’l calla o l’amaga. Callar és un poder. Significa que es té la fortalesa suficient per a resistir els múltiples estímuls exteriors que indueixen a parlar; però aquesta contenció que el silenci implica està carregada d’una mena d’exhibicionisme o ostentació. Com diu Ronald Barthes referint-se a les passions ocultes, el que amaga alguna cosa sempre acaba dient-nos, d’una forma o una altra: «Sabeu que us estic ocultant alguna cosa» (Fragmentos de un discurso amoroso, Siglo XXI). És, si fa no fa, com posar-se una màscara i assenyalar-la després amb el dit. Està interessada en resultat interessant. Per això la persona silenciosa intriga, en el doble sentit que inferim: està intrigant i ens intriga. Algú que calla se suposa que sap molt, atès que calla molt.
           
Has de buscar una cosa que escriu el meu amic Fernando Giobellina sobre el paper social del secret i l’eventual etnografia que n’assumiria l’estudi, el secret és un mecanisme social de segregació destinat a la conformació, el manteniment i l’hegemonia d’un determinat segment de la societat, encara que aquest segment tingui una existència sols embrionària, a l’espera del seu moment, autoconstituint-se en avantguarda d’«allò que vindrà» i que farà dels ocults d’avui els dirigents del demà. Això ho tens a un capítol que es diu «Griaule, la etnografía del secreto», dins: Soñando con los dogón. En los orígenes de la etnografía francesa (CSIC).

Aquesta èmfasi en el secret a partir de la seva funcionalitat també és destacada per Jean Jamin en aquells articles dels que vaig passar-te la referència en un correu anterior, que subratlla que el que és important no és tant l’adquisició d’un determinat saber, sinó l’afirmació de posseir-lo, el dret autoarrogat a utilitzar-lo, tot el que continua donant la raó al text clàssic de Simmel quan afirma que la importància del secret no rau en allò que oculta, sinó en allò que està proclamant, encara que sigui en veu baixa o en silenci, que és la pertinença a una classe singular d’individus o l’assumpció d’un estatut.

Entendre les estructures i les dinàmiques del secret és establir una relació directa entre jerarquia social i societat secreta, entre les regles de les societats secretes i la socialització de la persona. És això el que fa pertinent la comparació entre tota organització secreta i qualsevol altra societat a què algú s’incorpora a través de la iniciació mística, és a dir: la confiança de determinats secrets a una persona el coneixement dels quals la fa ser membre. Prendre-hi part, haver estat introduït i conèixer el misteri de l’organització és el que estableix aquesta distribució desigual d’informacions estratègiques –contacte amb els sacra, tècniques rituals, comunicació amb els ancestres, relació directa amb superiors invisibles– que caracteritza la diferència entre iniciats i no iniciats, entre els que estan en el secret i els que no ho estan.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch