dimecres, 26 de febrer de 2014

Màgia, religió i ciència en J.G. Frazer. Antropologia religiosa. Classe del 25/2/14


La imatge és un fotograma del documental "The Divine Horseman", de Maya Deren (1951)
Per acabar l’apartat sobre l’evolucionisme unilineal decimonònic vaig explicar una mica l'esquema evolució de Frazer, que seria màgia - religió – ciència, desenvolupat en el que fou la seva obra clau, d’una qualitat literària certament remarcable, per cert. Em refereixo a La Rama dorada (FCE), que va publicar en dotze volums, sintetitzats després en un de sol publicat al 1914, que és aquell del qual comptem amb la versió en castellà que teniu a la bibliografia.

Frazer considera la màgia com una expressió primitiva de la ciència, basada en la falsa idea de la regularitat dels processos de causa i efecte. La religió presenta un avanç sobre la màgia, en substituir les errònies idees de causalitat, per buscar un consol per la via de l'acatament i conciliació a partir de la pregària. Tot el procés depèn de la tendència de l'home a la seva autoperfeccionament.

Com veiem a les classes anteriors, a la base de la teoria tyloriana de la màgia s'establia a la certesa que el "primitiu" tenia una cega confiança en el poder del seu pensament i que no era capaç de distingir la realitat del que imaginat. En la seva estupidesa, elevava les associacions d'idees que esdevenien en el seu cap a associacions que es produïen en la realitat, sent ells conseqüència d'una inversió mòrbida del procés de coneixement, copsava intel.lectualment una sèrie de vincles que l'experiència li feia extreure de la realitat, però concloïa que el procés s'havia produït en el sentit contrari i era del seu intel.lecte d'on adoptava la realitat les seves formes i combinacions. Si, posem per cas, es vol fer mal a algú, només cal atemptar contra la seva roba o les ungles que s'acaba de retallar, ja que l'analogia mental que s'estableix entre l'objecte i el seu posseïdor pot transformar-se, per virtut de la il.lusió màgica, en una connexió real.

Conseqüència d'aquest ambient intel.lectual positiu-evolucionista van ser les aportacions sobre la màgia contingudes a La Rama dorada¸de James G. Frazer, basades com veieu en un desmesurat deliri elucubrador que feia pertinents comparacions inversemblants, barrejades amb especulacions que l'antropologia immediatament posterior hauria de contemplar com inacceptables. El punt de partida i d'arribada era el mateix que a la resta de les manifestacions del aventurisme teòric de tot l'evolucionista unidireccional del XIX: la crònica i irredempta imbecil.litat d'illetrats, antics o primitius. Com per la majoria dels seus col.legues contemporanis, per Frazer les creences i pràctiques màgiques no podien correspondre més que a la mentalitat supersticiosa i aberrant de societats o sectors de la pròpia civilització europea que encara no havien estat capaços d'alliberar-se dels estigmes d'endarreriment i de la subnormalitat cultural.

Frazer va sostenir que la màgia i la tècnica bevien d'un mateix substrat lògic, adequat a un món sotmès a la invariabilitat de les lleis naturals, el que suposava distingir el fenomen màgic del religiós, subjecte aquest últim a l'arbitrarietat de potències sobrenaturals. De fet, els evolucionistes estaven convençuts que la màgia era un dels productes del subdesenvolupament tecnològic de les societats, en les quals la importància per resoldre per mitjans adequats els problemes de la supervivència portava a la profusió de fantasies màgiques en què la superació de les dificultats en un pla estrictament mental podia ser suficient perquè aquestes fossin realment vençudes en la pràctica. La majoria de les figuracions sobre la "màgia de la caça" en les pintures rupestres prehistòriques estan emparentades amb aquest tipus de pressupostos.

La màgia -"un sistema espuri de lleis naturals, així com una guia errònia de conducta, ciència falsa i art avortat", segons Frazer- opera des de determinades constants intel.lectuals, principis del pensament fundats en la simpatia -d'aquí la noció frazeriana de màgia simpatètica-, que quedaven resolts en dos: que el semblant produeix el semblant, és a dir que els efectes s'assemblen a les seves causes –el que Frazer anomena llei de semblança—, i que les coses que una vegada van estar en contacte continuen actuant recíprocament a distància -llei de contacte o contagi. Als fenòmens il.lusoris derivats de la primera regla mental Frazer els anomena de màgia intuïtiva o homeopàtica, i als de la segona de màgia contaminant o contagiosa.

Igual que en Tylor, Frazer presumia que la consistència de la màgia es basava en l'aplicació de principis intel.lectuals implícits no exempts de raonabilitat, és més, no en essència diferent dels que la ciència aplica. El mag i el científic actuen desenvolupant idèntics mecanismes de coneixement (sensació, abstracció i compari) i edificant lleis dotades en ambdós casos de solidesa lògica, una i altra vegada desmentits per la virtualitat empírica. La gran diferència entre màgia i ciència rau, segons Frazer, en que la segona, a diferència de la primera, sotmesa a l'esclavitud de la tradició i el ritualisme, estava oberta a l'experimentació i als canvis que aquest concitava.

L'altra contribució de Frazer a les teories evolucionistes sobre la màgia consistí en utilitzar aquesta noció per dissenyar un model progressiu per al pensament humà, que hauria iniciat els seus primers passos en un "estat màgic", concebut com encara més simple que el que Tylor havia designat com a període animista, per ascendir després a l’escalafó de la religió i arribar per fi a la panacea que se suposava llavors representava la cientificitat.

En realitat, el candor teòric dels Tylor i Frazer no tenia res a envejar a la fantasiosa i fins infantiloide mentalitat que atribuïen a les presumptes "races endarrerides". Dir que el pensament màgic s'origina en la percepció de la posició i la semblança és no dir res en absolut, ja que es tracta de dispositius que es corresponen amb la psicologia humana en tot temps i lloc. Com si jo, valgui el cas, experimento afecte cap a l'objecte que algú em va regalar un dia o si m’ofenc perquè s'escup sobre el meu retrat de mi.

Frazer i Tylor no tenien raó en el pressupòsit segons el qual els fets màgics responien a la necessitat de resoldre problemes empírics que la realitat plantejava. El solventament de qüestions en el pla mental era -en això tenien raó- la premissa de la màgia, però seu objecte, com veurem més endavant, no era el de facilitar la caça o ajudar a travessar un torrent, sinó la de donar sortida lògica a assumptes que es produïen en la mateixa dimensió on els evolucionistes creien que el "salvatge" els restringia, sinó que actuaven al contrari de com Frazer i Tylor creien: el "primitiu" que creu i convoca l'acció màgica no espera salvar obstacles en la realitat sinó en la intel.ligència. És a dir, la màgia no establia solucions intel.lectuals per a problemes empírics, sinó solucions intel.lectuals a problemes intel.lectuals.

En aquesta direcció se situarà, veurem, la crítica als postulats evolucionistes sobre la relació màgia-ciència. No és només que la màgia no es distingeixi de la ciència perquè la ignorància i la superstició que suposa la primera menyspreï les lleis del determinisme -com pretenien Frazer i Tylor-, sinó que, ben al contrari, resulta de que el pensament màgic és molt més imperiós i més intransigent que el científic a l'hora d'exigir principis i més intransigent que el científic a l'hora d'exigir principis de causalitat. La ciència actua distingint nivells de determinisme irreductibles sovint els uns als altres, mentre que el ritual màgic parteix d'una idea de determinisme molt més general i immensament menys relativa. Això vol dir que el sistema de món que alberga la màgia no s'anticipa evolutivament al que la ciència conforma, sinó que se situa en tot moment -també ara mateix- al seu costat, i si això és així és perquè la concepció màgica del món, predisposada per una especulació sobre la percepció essencialment intraduïble a altres formes de coneixement, respon a requeriments diferents d'aquells que la ciència espera satisfer.

Recordeu que a la classe anterior la vaig acabar llegint-vos la darrera pàgina de la versió espanyola de La rama dorada, com una il.lustració de fins quin punt l'antropologia evolucionista va voler contribuir a la desautorització de les pretensions de l'Església en ordre a col.locar el catolicisme entre les religions "superiors".



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch