dijous, 6 de febrer de 2014

ESCOPOFÍLIA - Dijous 6/2/14

En primer lloc, dos novetats importants. La primera és que ens ve un pavo a vendre'ns unes empanades superfarcides de no sé què que estan boníssimes, i ben barates. O sigui que ja no cal que vingueu sopats ni amb l'entrepà. L'altra novetat és que en acabar la sessió, per fi, plegats a la mateixa sessió, actuant colze a colze, Dj Lonely & Dj Spirit, per primera vegada junts. Tot un esdeveniment. No us el perdeu.

Pel que fa al programa, comencem amb un documental de TVE de no fa gaire que parla d'una etapa de la història cultural de Barcelona que haurieu de conèixer, sobre tot per la insistència en mostrar-la com una mena d'edat daurada. Parlo de la dècada dels 70, ja sabeu la de la cosa underground, quan van aparèixer els "progres", que no volia dir aleshores "progressista" sinó fan de la música progressiva. És tota la fase que s'estén entre Màquina! i La Banda Trapera del Río, per entendre'ns. L'època de DiscoExpress, de Star, del Viejo Topo, del Víbora... Està molt bé perquè compta amb testimonis del que fou aquella moguda, alguns dels quals deunidó com han-hem acabat. Us en parlaria força, perquè és allò que diuen "els meus temps", però també perquè vaig tenir una relació personal molt intensa amb un dels seus protagonistes, que òbviament no apareix a la pel·lícula. Parlo d'Alberto Cardín, que fou el meu director de tesi i que formava part d'aquell seguici de personatges tipus Ocaña, Nazario, Mariscal... Jo crec que us haurieu de sentir una mica obligats a estar al corrent del que fou Barcelona en aquella època. El documental és diu BARCELONA ERA UNA FIESTA UNDERGROUND i el va dirigir MORROSLO VILA-SAN JUAN  (2010).
                                                       
Ja coneixeu la meva debilitat per les simfonies urbanes. De banda d'aquest gènere, el tema de l'activitat frenètica als carrers va ser un tema recurrent al cinema dels anys 20. Un exemple seria aquest ASFALT, de JOE MAY, una pel·lícula alemanya del 1929 que recull tot l'esperit d'aquest tipus de gènere, i també mostra d'un tipus d'estètica que després hauria de ser determinant pel cinema negre a Hollywood. Veurem els primers minuts.

L'altra dia vaig estar mirant "Les invasions barbares" i vaig reparar en una referència que Rémy Girard fa a una pel·lícula que no coneixia però que vaig còrrer a buscar Parlo de CIELO SULLA PALUDE, dirigida per AUGUSTO GENINA (1949), que narra la tragèdia de la santa màrtir Maria Goretti. Una pel·lícula curiosa, una mena de neorealisme catòlic en el que destaca la figura de la protagonista, Ines Orsini. Interessantíssima, no sols pels seus valors estètics, sinó com a documental gairebé etnogràfic sobre la vida al Lacio italià a finals dels 40. El Genina aquest va ser el cineasta mussolinià més destacat i va fer a Espanya "Sin novedad en el Alcázar", una de les meves pelis fatxes favorites. És a dir, en resum, que era un feixista de cuidado. Però, ja sabeu, ningú és perfecte i no és cosa de passar-se el temps buscant-li defectes a les persones.

Sempre m'ha interessat molt la figura del poeta cubà José Martí i de fet estic traginant a veure si podem muntar a la UB una càtedra o alguna cosa per l'estil dedicada a la seva figura i la seva obra. He descobert una peli que és com una mena de "El joven Martí". Està centrada en el seu primer empresonament, el 187o, quan tenia a penes 16 anys, condemnat a sis anys de treballs forçats. La pel·lícula es diu JOSÉ MARTI: EL OJO DEL CANARIO i la va dirigir en FERNANDO PÉREZ el 2010.

Suposo que tothom estarà d'acord en que PHILIP SEYMOUR HOFFMAN era un gran actor. He pensat que mereixeria una alabança a la Reina i amb aquesta finalitat he triat alguna seqüència de CHARLIE WILSON’S WAR, d'en MIKE NICHOLS (2007), on fa el paper d'un agent de l'FBI més aviat impresentable, involucrat en el recolzament nord-americà als mujahin contra el regim comunista afgà i la presència de tropes soviètiques allà, a principis dels 80. Un tema interessant, car recorda qui va ser que va alimentar inicialment amb armes i diners a Bin Laden i la seva gent.

Un dia o altre, com tot a la vida, s'acabaran les escopofílies i la pròpia Reina d'Àfrica desapareixerà. Ja sabeu que fa temps que està condemnada a caure davant les excavadores. Pensant en això de vegades faig recompte de tot el que mai no ha passat per les nostres sessions i em sap greu, perquè tenim pendents un munt de monstres del cinema. Un d'ells és el txec KAREL ZEMAN, un dels grans del cinema d'animació de tots els temps. Tot i que alguns dels seus llargmetratges no són exactament de dibuixos animats, sinó una cosa rara que feia barrejant decorats inspirats en Doré i personatges reals, com aquest VYNÁLEZ ZKÁZY ("Un invent diabòlic"), del 1958, del que en veurem algun tros.

Ara representa que s'han posat de moda els musicals de Bollywood, però aquest és un gènere antic, que trobo que ha perdut bona part de la frescor que tenia. Com a mostra, una seqüència especialment curiosa i simpàtica de CHINGARI, de RAM MAHESHWAN (1971), que vaig descobrir per casualitat. Crec fa poc van fer un remake, però la versió original és realment entranyable. Ja veureu.

No podia faltar el nostre recó cutre. Per demà passat us proposo un moment delirant d'INVASION OF THE BEE GIRLS, dirigida DENIS SANDE (1973). Un guió absurd, uns actors infames  —especialment el al mateix temps lamentable i genial WILLIAM SMITH—, uns decorats ridículs, una realització penosa... Resultat: un dels grans clàssics de la sèrie B dels 70, un exemple de pel·lícula de culte per a tot bon friki. Conèixer-la és una qüestió de cultura general.

XAVIER CUGAT va fer poques pel·lícules a Espanya. Una d'elles va ser SUSANA Y YO, dirigida per ENRIQUE CAHEN SALABERRY (1957), amb la seva dona ABBE LEE, que va popularitzar la cançó "Me lo dijo Adela". Va tenir problemes amb la censura, que va tallar diversos moments especialment escotats de l'actriu. La vaig enregistrar de la tele i us en posaré algun tros. Un dia us explicaré alguna cosa de la meva amistat amb Xavier Cugat quan vivia al Ritz. Però això és una altra història.

I ara la nostra secció de pelis dedicades. En aquest cas, ens la demana l'amic i col·lega en Miquel Fernández, el nostre dj titular, que vol veure l'escena del túnel amb tema de David Bowie del final de THE PERKS OF BEING A WALLFLOWER, de STEPHEN CHBOSKY (2012). A mi la peli em va agradar. El problema que li trobo és que em recorda massa "Donnie Darko". Però està molt bé. I la seqüència triada és xula. Us agradarà.

De ZARDOZ no sé que voleu que us digui, la veritat. No sé si una obra mestra o una merda penjada d'un pal. No sabria dir-vos. Ara, el que està clar és que s'ha de veure, encara que sigui per contemplar en SEAN CONNERY amb un estrany tanga creuat tot el temps amunt i avall. Després, per la història que explica, que us prometo que no he entès mai. És a dir, si em pregunteu de què va la peli, no us ho sabria dir, perquè paraula que sembla que sigui de broma. Tot passa el 2293 i parla de com els Eterns, guiats pel Tabernacle, viuen aïllats del Brutals dins del Vortex, fins que Zeta,  que treball com Exterminador al Món Exterior, és enviat pel deu Zardoz a desmuntar-los el xiringuito. En fi,  un dislate total. La va dirigir John Boorman el 1974.

Apa doncs. Fins dijous al vespre.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch