dilluns, 24 de febrer de 2014

Diferències i similituds entre "Camaleó" i "Salvados". Les conseqüències i la relació amb la realitat

En Perich va dedicar-li al "Camaleó" algun dels seus acudits a El Periódico
L'episodi d'ahir de "Salvados", en el que Jordi Évole imaginava el 23F com un muntatge cinematogràfic te diverses fonts d'inspiració, a més del fals documental com a gènere en general. Una d'elles, és clar, es l'emissió radiofònica de "La guerra dels mons" d'Orson Welles, el 1939. Una altra de ben clara és la de la pel·licula del 1997, “Wag the Dog”, aquí “Cortina de humo”, amb Dustin Hoffman i Robert de Niro, que va precisament de com es munta amb criteris cinematogràfics una notícia del tot falsa destinada a orientar l’opinió pública d’un país. "Cortina de humo", amb Robert de Niro i Dustin Hoffman. Una altra de ben clara és la del primer episodi d'una sèrie televisiva que s'havia de dir "Camaleó", que es va emetre la nit del 5 l'abril de 1991 al canal català de TVE. Aquí l'analogia és especialment intensa per la temàtica -un cop d'estat, en aquell cas al que encara era la URSS-. De fet veureu que l'estructura és molt similar, però amb mitjans més discrets, és clar. Aquí el teniu youtube.com/watch?v=-mesgg-GjYY.

Ara bé. Entre aquell experiment i el d'Évole hi ha dues diferències de ben importants. L'una és la de les consqüències; l'altra la de la relació entre el fals documental i la realitat.

Estem situats ara a la tarda-nit del 5 d’abril de 1991. L'estructura era la d'un programa de ficció aparentment normal que, de sobte, era interrumput per un "avanç informatiu" que anunciava un possible cop d'estat a la URSS i una possible mort de qui aleshores era el seu president, Mijail Gotbatxev. Havíem avisat abans que era un programa fictici, però, tot i això, mentre es passava alguns diaris van aturar els rotatius a l’espera de noves notícies sobre el fantasmàtic cop d’estat i La Vanguardia va enviar al seu corresponsal a Moscou a la Plaça Roja per a confirmar la presència de tancs. Algunes emissores –com la COPE– van incorporar la “notícia” als seus partes horaris i ho van fer dient que la font era la CNN, no la nostra imaginària CNM, que és el que deia la imitació de logo que apareixia com a mosca en les imatges “rebudes” des de Vladivostock informant dels moviments de tropes.

A l’endemà l’actuació dels directius de TVE era expeditiva. Joan Ramon Mainat –tan enyorat– era destituït fulminant com a cap de programes. L’enregistrament del programa era naturalment suspès definitivament i es deixaven d'enregistrar nous episodis, amb la incertesa de saber què passaria amb els ja acabats. En Josep Abril i en Joaquim Guzmán eren apartats dels informatius. Núria Ribó, considerada còmplice de la malifeta, era també apartada de la corresponsalia a Nova York. L’equip –incloent-me a mi com a actor i guionista– era dissolt i els contractats automàticament despatxats. Durant dies tota mena d’articulistes, comunicòlegs i especialistes en televisió escrivien articles, la majoria condemnatoris sense pal·liatius, però un bon grapat elogiosos o, en qualsevol cas, contraris a la caça de bruixes que s’havia desencadenat contra l’equip del programa i contra Mainat. Mereix la pena fer una petita llista dels que ens van defensar en aquells moments: Salvador Cardús, Sergi Pàmies, Jose M. Baget Herms, J.M. Múñoz Rovira, Quin Monzó, Ramon Barnils, Eduardo Haro Tecglen, Ana García Ribas, Rafael Vallbona, Victor Amela, Edmon Roch, Iñaki Gabilondo, Oriol Malló, Josep Sandoval, Gabriel Jaraba...

El Col.legi de Periodistes va emetre un comunitat considerant vàlid i legítim el programa. Una quarantena de professors de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma signaven una carta de suport. També es feien públiques cartes de suport de professionals de diversos mitjans de comunicació, de treballadors de TVE a Sant Cugat. El Comitè d’empresa va demanar la dimissió d’Enric Sopena, que paradoxalment havia presentat el programa als mitjans de comunicació com “una proposta original i de qualitat”, al que retreien no haver estat a l’alçada de les circumstàncies. Les reaccions favorables al programa estaven orientades, d’una banda, a l’elogi de la figura de Joan Ramon Mainat, que, amb Enric Lloveras com a director, havien estat fonamentals per a fer de Sant Cugar un centre especialment creatiu de TVE. No oblideu que l’acomiadament de Mainat el va “obligar” a buscar-se la vida creant Gestmusic, una factoria de programes més que una productora d’alguns dels programes de més èxit televisiu als darrers vint anys. 

Per cert, val la pena recordar els noms dels responsables de TVE que van ordenar la supressió del programa, l’acomiadament de l’equip, la marginació dels professionals que hi havia col.laborat i que van destituir Mainat. Van ser Enric Sopena, com a director a Sant Cugat; de Ramon Colom, que en aquell moment era el director de TVE, i de Jordi García-Candau, director general de RTVE. 

Interessant en especial va ser l’episodi en que la redacció de TVE-Sant Cugat va negar-se inicialment a emetre l’Informatiu Vespre, després de conèixer la sanció imposada a Pitu Abril i en Guzmán retirant-los dels seus càrrecs de presentador i editor de l'espai. Els treballadors dels serveis informatius es van reunir en una assemblea aquella mateixa tarda i en un primer moment van acordar no emetre aquest espai fins que es restituís als seus companys en les seves tasques habituals. Posteriorment, en un comunicat de la redacció, els empleats van assegurar que l'informatiu es va emetre "sota pressió i amenaces de la direcció que va advertir als treballadors que haurien atenir a les conseqüències ". Estic recollint la informació apareguda a El País, el 9/4/1991. Enric Sopena va reaccionar dient que “l'únic que va fer la direcció va ser recordar al grup de redactors que s'oposava a la seva emissió que haurien d'estar al les conseqüències ". Com es veu, tots els inquisidors eren persones vinculades als socialistes –Sopena, García-Candau, Colom–, tot i que també s’ha de dir que Mainat era militant del PSC pràcticament des de la fundació del partit al 76. Un altre que també es va lluir va ser el president del Consell Assessor de RTVE-Catalunya, Enric Castellnou, de CiU, que va exigir responsabilitats per l'emissió del Camaleó. 

L'altra diferència entre el "Camaleó" i el "Salvados" d'ahir és la seva relació amb la realitat. El que s'explicava ahir al programa d'Évole era ostensiblement fals: no va passar mai. Ara bé, el cop d’estat a la URSS que nosaltres anunciàvem al nostre programa a principis d’abril de 1991 es va produir realment, de manera quasi calcada, l’agost d’aquell mateix any, exactament cinc mesos després que en Pito Abril i Joaquim Guzmán l’anunciessin al seu telenotícies full. Està clar que la clau de la nostra profecia tenia a veure amb la presència com a guionista de Vicent Partal, sens dubte una de les persones més competents a l’hora d’avaluar el que estava passant amb el procés del glasnost i la perestroika en aquells moments.

El cas és que, efectivament, el 19 d’agost de 1991, tal i com havíem anunciat cinc mesos abans, els sectors més irreductibles del PCUS, que van aconseguir fer-se amb el control del govern i el parlament durant tres dies, fins que el 21 l’exèrcit, fidel a Gorbatxov, va fer avortar la intentona. Aquí teniu sobre us penjo una cosa que he trobat al youtube on Pedro Piqueras anuncia el cop d’estat a la URSS, en aquest cas el de veritat. Si el compareu amb el “Camaleó” sencer que vaig penjar-vos veureu que és pràcticament clavat: deposició de Gorbatxov, carros de combat al carrer. Aquí ho teniu youtube.com/watch?v=e1kIOtipYEc,

Una altra cosa és la responsabilitat que ha assumit en Jordi Évole amb aquest programa. Realment tothom esperava que expliqués el que tots sabem de com varen anar les coses el febrer de 1981, especialment pel que fa al a figura del Rei. Segurament no n'és conscient, però li ha sortit un programa monàrquic, perquè la conclusió és clara: si la seva versió és falsa vol dir que l'oficial continua sent la certa.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch