diumenge, 26 de gener de 2014

Reflexió a partir d’un muntatge personal de “És quan dormo que hi veig clar”, de J.V. Foix, recitat pel mateix poeta, amb imatges de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona



He penjat, llegit per ell mateix, el poema més conegut de Josep Vicent Foix, “És quan dormo que hi veig clar”. L’he pres d’un cd. amb altres dotze poesies que acompanyava el llibre que, amb el títol del poema, va publicar Edicions 62 per a commemorar el 2004 no recordo exàctament què.  Sols me’n recordo que me’l van regalar. Una autèntica joieta de la que ara em permeto compartir un bocí.

Se m’ha acudit que les imatges que acompanyen el recitat del poema siguin les de l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona. Més que res perquè no em puc treure del cap que, tot i que aparegués publicat el 1953 al llibre On he posat les claus?, està datat l’abril de 1939, és a dir poques setmanes després de l’ocupació de Barcelona, que va tenir lloc el 26 de gener d’aquell mateix any. Això vol dir que el poema va ser concebut i redactat, o si més no clos, en uns moments ben crítics, en un ambient marcat per la derrota d’una forma revolucionària d’imaginar i organitzar la societat que havia tingut en la capital catalana el seu millor escenari i el seu gran laboratori.

Quina és la relació entre un poema tan bell i lúcid amb les escenes de les que Foix n’era testimoni? M’intriga i m’intranquil.litza. En realitat, Foix és un dels millors exemples de fins quin punt les mentalitats més clares i els cors més afins al meu siguin tan poques vegades “dels meus” i sí més aviat “d’ells”. Està clar que, si mes no per a mi, que Foix és el millor poeta català del segle XX, d’igual forma que, sempre en referència al segle passat, Pla és el millor prosista en català, d’Ors un dels principals pensadors, i Joan Ramon Masoliver un dels més destacats activistes de l’avantguarda dels anys 30. Cap d’ells va ser un revolucionari d’esquerres; més aviat tor el contrari: Pla va entrar amb les tropes franquistes; d’Ors va ser un intel.lectual perfectament còmode per la dictadura i Masoliver va ser un falangista de primera línia. Foix –és ben sabut– va ser militant de la maurrisiana Acció Catalana i mai va negar la seva fascinació pel feixisme italià. No va ser franquista –és ben cert—, però tampoc es pot dir que tingués masses problemes per viure sota un regim polític que havia decidit postergar la llengua i la cultura catalana, aquella llengua i aquella cultura en la que tan Foix com Pla van trobar un relativament confortable refugi.

En canvi, un cop dit això, l’evidència continua sent la mateix: Foix és el millor –o un dels millors, tant s’hi val– poeta en llengua catalana de l’edat contemporània. Vaig comença a interessar-me seriosament per Foix gràcies a Antoni Marti, amb qui vaig coincidir durant l’època en que vaig ser professor a la Facultat de Filologia i vaig tenir la sort i el privilegi de compartir despatx amb ell. Un dia em va regalar un llibre seu que va ser com la clau que m’obria de bat a bat l’univers literari i filosòfic del poeta. Es titulava J.V.Foix o la solitud de l’escriptura (Edicions 62). Des d’aleshores no he fet més que descobrir noves proves de com tota l’obra de Foix –de la que aquest poema és sols una mostra– segueix sent un monument impressionant a una percepció del món amb la que m’hi sento identificat, incapaç com sóc, per pura manca de talent, d’imitar el seu producte.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch