dimarts, 5 de novembre de 2013

ESCOPOFÍLIA - Cuba mística i rítmica. Sessió 149, 7/11.



Dues petites novetats relatives a la presentació de les sessions escopofíliques. La primera que m'he decidit a numerar-les, encara que sigui per reflectir d'alguna manera els onze anys d'antiguitat que tenen ja les trobades. He fet el càlcul i em surt que la de dijous és la que fa 149. La segon reprendre el costum que teníem quan van començar de tematitzar les sessions, si més no pel que fa a una part central del programa.

Aquesta sessió la dedicarem en part a Cuba, la seva música i els seus cultes de trànsit, tan íntimament lligats l'una amb els altres. El material estelar de la nit és una cosa que té la seva història. Fa anys vaig tenir una estudiant de l'assignatura d'antropologia religiosa —assídua de la Reina, per cert— que va començar a interessar-se pels cultes de possessió i en particular pels afrocaribenys. Aquest interès es va convertir després amb un projecte de tesi doctoral que em va fer l'honor de permetre'm codirigir amb en Fernando Giobellina, una de les persones que més en saben de l'umbanda. El tema de Belen va ser la santeria i per conèixer-lo de prop va aconseguir un ajut i se'n va anar a Pinar del Rio, on va fer el seu treball de camp a Bahia Honda. Doncs passats els anys ens torna i ho fa amb un documental fantàstic sobre la seva recerca que m'agradaria que veiessin plegats, perquè està molt, però que molt bé. La noia es diu BELÉN MALDONADO i el documental, codirigit amb l'ÁLEX ESTEVA, es titula EL MUERTO HACE AL SANTO (2013).

El passi, i d'alguna manera la sessió sencera, forma part del programa del 1er. Simposi sobre Mística i Heterodòxies Contemporànies que fem al Campus Raval. Us adjunto el programa per si us hi voleu passar. L'organitza un grup nou de GRECS que es diu GREMHER, Grup de Recerca en Mística i Heterodòxies Religioses Contemporànies.

Després m'agradaria que miréssiu i sentíssiu cantar a dues dones amb un valor simbòlic antagònic. D'una banda a ZARAH LEANDER, a ES WAR EINE RAUSCHENDE BALLNACHT, dirigida per CARL FROELICH, el 1939. L'altre dia, llegint La escritura o la vida de Carlos Semprún —sobre tot el relat que fa de l'agonia de Maurice Halbwachs—, vaig fixar-me en el detall que narra de que els vigilants nazis a Buchenwald es passaven sentint aquesta dona. N'eren fans. Per tant vull que escolteu la Leander sonant com a música de fons a l'activitat ordinària d'un camp d'extermini nazi. A les antípodes, GERMAINE SABLON cantant la primera versió de l'himne del maquis francès, "Le chant des partisans", a un curt titulat 3 CHANSONS DE LA RESISTENCE, dirigit per res més i res menys que per ALBERTO CAVALCANTI al 1944. Espero que algú recordi les coses que hem passat de Calvacanti, sens dubte un dels creadors més interessants de l'avantguarda francesa dels anys 20 —vam passar a la Reina fa temps "Rien que les heures"— i després de la guerra coautor d'aquest meravella que és "Dead of Night", de la que vàrem veure un dels episodis.

Després dues coses que il·lustren una cosa que vaig explicar la sessió del mes passat comentant dos detalls de l'"Alicia" de Wenders: l'origen del zoom brutal —pres sens dubte amb helicòpter i que repeteix més tard a "Der amerikanische Freund"— del protagonista traient el cap per la finestra del tren i el tema de les fotos de polaroid que en revelar-se no mostren allò que s'ha fotografiat. El primer tema és d'una obra mestre del gran geni del polar, el cinema negre francès, JEAN-PIERRE MELVILLE, CERCLE ROUGE (1970) —us en recordeu de "Le samurai"?; el segon es recull després en una seqüència de TO VLEMMA TOU ODYSSEA, de THEO ANGELOUPOLOS (1998). Mirem els dos moments, val?

El Fary, Manolo Escobar, Lou Reed... Decididament se'm van els millors. Permeteu-me els corresponents homenatges necrològics. Per a LOU REED la famosa seqüència de TRAINSPOTTING, de DANNY BOYLE (1998), quan sona "A Perfect Day". I per a MANOLO ESCOBAR algun dels moments de LOS GUERRILLEROS, de PEDRO LUIS RAMÍREZ (1962). Posaré algun dels temes que no sigui "Mi carro". No vull que penseu que aquesta salutació a aquest gran de la canción española és una quedada més o menys simpàtica. És sincera i la faig d tot cor. Reconec que aquest cantant forma part del meu bagatge sentimental i que em va saber greu conèixer la seva mort. Hi ha molt de personal en el que passo a la Reina i no m'avergonyeix reconèixer que Manolo Escobar significa sentimentalment molt per mi.

I ara la part cubana. Primer algun fragment d'un documenta titulat RUMBEROS, dirigit per FERNANDO KRICHMAR (2005) i produït pel Grupo de Cinema Insurgente argentí. Està molt bé perquè explica les concomitàncies no sols religioses de la rumba cubana, sinó de tota mena, sobre tot com a expressió de la identitat negra a l'illa. També explica com va ser la incorporació d'aquest tipus de música al jazz nordamericà i la invenció del cubop als anys 40, a través del de Mario Bauzà i Machito i la trobada de Dizzy Gillispie amb el conguero Chano Pozo.

Interessantíssim aquest JUAN DE LOS MUERTOS, d'ALEJANDRO BRUGUÉS (2011), una particular pel·licula de zombis —o d'infectats, no queda clar; important el matís per qualsevol friki del gènere— ambientada en La Habana. La peli és certament genial, no sols des del punt de vist cinematogràfic sinó per les lectures polítiques que se'n susciten, que em semblen d'allò més suculent. Jo, de la meva banda, he conclòs que és un film al capdavall castrista. Sols mirarem alguna seqüència —complicada de triar, per cert—, però us convido a veure-la sencera, perquè mereix la pena. I ja em direu si estic equivocat o no.

I, com a colofó, algun dels moments sublims d'aquest homenatge al jazz afrocubà que és CALLE 54, de FERNANDO TRUEBA (2000). A veure si endevineu quina intervenció fico. Com a complement he fet una tria del millor de la rumba i el son cubans: guangancó, columbia, guaracha, yambú... Són coses que m'ha passat l'Alba Marina, que està fent la seva tesi sobre la salsa nòmada a Barcelona.

Farem una mica de festa —una mica; no us emocioneu—, perquè és el comiat de les jornades místiques i també l'aniversari de la conformació de l'OACU, l'Observatori d'Antropologia del Conflicte Urbà.

I els extres de sempre.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch