dimecres, 2 d’octubre de 2013

ESCOPOFÍLIA - Sessió del 3-10-13. Especial Cinema i Ciutat

Molts no ho sabeu o no us en recordeu, però quan vam començar aquestes sessions del primer dijous de mes a la Reina, fa més de deu anys, no es deien Escopofília, sinó "Cinema i ciutat". Doncs he pensat que és cosa de retre homenatge a aquella primera fase i muntar una sessió "Cinema i ciutat", dedicada particularment als i les estudiants de l'assignatura Antropologia dels espais urbans que he començar ara al màster, al mateix temps com a introducció a la matèria i com a benvinguda a la Reina.

D'entrada, una cosa d'allò més interessant 21-87, un estrany curtmetratge del canadenc ARTHUR LIPSSET, del 1963, un dels tipus més interessants de l'escola del mític National Film Board, on Erving Goffman va aprendre a mirar cinematogràficament. És una mena de muntatge que en Lipsset —que es va acabar suïcidant— amb materials descartats que va trobar a una sala d'edició on treballava amb coses pròpies rodades als carrers de Montreal i Nova York. És fascinant, molt-molt bona. A més, té una curiosa història, que és la de la influència tremenda que va exercir sobre Georges Lucas, determinant de pel·licules com "THX 1138" i tota la sèrie de "Star Wars", que treu d'aquest curt el protagonisme de "La fuerza".

Després no podia faltar la corresponent simfonia urbana. En aquest cas us proposo alguns minuts de VESNOY, de MIKHAIL KAUFMAN, un dels membres de Kino i germà gran del nostre mai prou reverenciat Dziga Vertov. Està rodat a ciutats ucraïneses i ja veureu que se sembla bastant als treballs del seu germà, però amb una dosi molt més elevada de lirisme i emoció.

Tinc un seguit de petits documentals de promoció que es van fer per les Olimpíades del 1992 que són inèdits, en el sentit que he vist que no estan penjats a la xarxa. Són molt interessants pel seu contingut fortament ideològic, amb constants referències als temes que hauran de ser centrals en el suport ideològic del "model Barcelona", un model, que val a remarcar té d'original i "exemplar" per tantes ciutats no tant la seva aposta formal com l'aposta per desplegar un poderós discurs d'acompanyament basat en categories com ara "espai públic", "ciutadania", "civilitat", etc. Aquest material n'és la prova.

I atenció a MI NOMBRE ES BELLVITGE, que és un vídeo que es va presentar enguany al Museu L'Harmonia de L'Hospitalet. Una excel·lent crònica de la història de lluita d'aquell barri, amb imatges documentals de gran valor testimonial i un muntatge d'allò més interessant. El van fer la gent de SITESIZE, de la que hem vist ja diverses coses. L'Elvira Pujol —de Sitesize­— i la Maribel Cadenas —de l'OAUCU, que hi surt i és la que llegeix els testimonis escrits— m'han dit que vindran a presentar el vídeo. Estarà molt bé; ja veureu.

També d'ara mateix és LOS ZAPATOS DEL OTRO, una cosa que em va enviar ANDREU MEIXIDE. Em va semblar interessantíssim, perquè és una entrevista amb el darrer enllustrador de la Rambla, molt potent d'imatge. Ràpidament el vaig escriure perquè em deixés passar el vídeo i per a que vingués a presentar-ho també en plan estrena. O sigui que també el tindrem aquest dijous a la Reina.

A la gent de l'assignatura els he dit que dedicarem una part important del programa a parlar de les teories sobre la multitud. Com una il·lustració del que fou la psicologia de masses —Tarde, Le Bon, Freud...—, passo un fragment de la genial FURY, dirigida per FRITZ LANG, ja als Estats Units, al 1936. Va d'un home al que linxa una munió desbocada i que li dóna peu a Lang per reflexionar i fer reflexionar sobre la condició malèfica de les masses, en un context marcat per l'auge del nazisme al país del qual havia hagut de fugir. De fet és un advertiment a propòsit de que aquell monstre del que havia escapat —la irracionalitat col·lectiva— també era present al país que l'acollia.

Per mi la millor peli d'en WIN WENDERS és ALICIA IN DEN STÄNDEN, del 1973. És una road movie urbana que anticipa molts dels elements de la filmografia posterior e Wenders, sols que millor. El començament ja ho diu tot: a una platja deserta, un escriptor fa fotografies amb la seva màquina polaroid, però no aconsegueix que cap d'elles se sembli a la realitat que fotografia. A partir d'aquesta presa de consciència de la insuficiència de la mirada, inicia un llarg viatge, la part més important del qual amb una nena de 9 anys, Alicia. Una de les millors pel·lícules amb nen o nena que s'han fet mai; extraordinària, amb una fotografia en blanc i negre increïble de ROBBY MÜLLER, gèlida i al mateix temps tendre. Una peli total; de veritat. El problema serà meu per triar quin tros us poso. L'heu de veure sencera.

La pel·lícula MILK, dirigida per GUS VAN SANT (2008) ens interessa perquè, a través de la figura de Harvey Milk —assassinat el 1978; molt bé SEAN PENN— parla de una singular lluita barrial com va ser la del Castro de San Francisco als anys 70, a càrrec essencialment de la comunitat gay. També ens interessa per com la reputació d'aquest barri, com a zona d'emancipació sexual i de lluita pels drets de les minories, ha acabat desembocant en un dels més paradigmàtics exemples de gentrificació, és a dir d'apropiació per part de classe mitges àvides d' "autenticitat", que han acabat convertint el barri en una parodia del que fou en el moment magnífic del que aquesta pel·lícula vol ser crònica.

Tot el cinema és urbà per origen i per definició, però està clar que hi ha gèneres que ho són més obviament. El negre és segurament un d'ells; potser el que més. Cada país té una variant particular de cinema negre. Al Japó és el yakuza eige, les pel·lícules sobre la Yakuza, la màfia japonesa. Ja coneixeu la meva debilitat per Kitano, però qui més m'agrada és el seu avantpassat immediat, el grandíssim i sense parangó SEIJUN SUKUZI. Us proposo alguna seqüència de la magistral KOROSHI NO RAKUIN, del 1967. Boníssima.

Crec que per acabar està bé que veient un moment de THE HOURS, dirigida per STEPHEN DALDRY al 2002, amb la NICOLE KIDMAN fent de VIRGINIA WOOLF. Representa que és quan està escrivint Mrs. Dalloway, de la que vaig llegir un fragment també a classe, quan diu allò que a certs carrers de Londres tenia la impressió que "les coses s'ajuntaven". La idea me la va donar n'Emmanuel Cabrera, un estudiant de disseny de la Universidad del Valle, a Cali, d'on acabo de tornar. Vull que mirem plegats la seqüència en que l'escriptora s'escapa per tornar a la ciutat, perquè resumeix molt bé aquesta fascinació per allò urbà que compartiren Baudelaire, Poe, Benjamin i qui modestament els ret homenatge a les seves classes i en nits com aquesta que ens espera dijous a la Reina.




Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch