dimecres, 21 d’agost de 2013

"Tenir lloc". Traducció de l'article publicat a "Dynacity. A Reflection on the City in the United Arab Emirates" (Abu Dhabi, 2007)

La foto és d'An Untrained Eye/Tom  i està presa de digital-photography-school.com/
Traducció de l'article publicat a Dynacity. A Reflection on the City in the United Arab Emirates, Area 3, Abu Dhabi, 2007.  S'han suprimir els peus de pàgina i les referències bibliogràfiques.

TENIR LLOC
Manuel Delgado
  
Podria considerar-se que l’espai urbà és aquell que genera i on es genera la vida urbana com experiència massiva de la dislocació i de l'estranyament, en el doble sentit de del desconeixement mutu i dels ressorts en tot moment activats de la perplexitat i la sorpresa. Posar l'accent en les qualitats permanentment emergents de l'espai urbà implica advertir que aquest no pot  ser patrimonialitzar com a cosa ni com a enclavament, ja que ni és una cosa –un objecte cristal·litzat–, ni un enclavament –un fragment de territori dotat de límits. Com forma radical d'espai social que és, l'espai urbà no existeix –no pot existir– com un prosceni vacant a l'espera que alguna cosa o algú ho ompli. No és un lloc on en qualsevol moment pugui esdevenir alguna cosa, perquè aquest lloc es dóna només en tant aquest alguna cosa esdevé i només en el moment mateix que ho fa. Aquest lloc no és un lloc, sinó un tenir lloc dels cossos que l’ocupen en extensió i en temps; comarca redissenyada una vegada i una altra per les migracions que la recorren i que donen motiu a una mena d’harmonia confusa.

Les ocupacions que aquest espai urbà rep estan determinats per certs elements ambientals aprehensibles pels sentits, tals com les pròpies construccions que li serveixen de marc, la lluminositat, la cura en les orientacions perceptives,  les referències artístico-monumentals o el mobiliari, elements tots ells, en efecte, proveïts pels planificadors o a instàncies seves. Però és l'activitat configurant dels transeünts, els llenguatges naturals que aquests despleguen, els que doten aquests espais urbans del seu caràcter i fan d'ells la quintaessència de l’espai social. En altres paraules, la idiosincràsia funcional i sociològica de l'espai urbà no està –no pot estar– preestablerta en el pla, no pot respondre mecànicament a les direccionalitats i els punts d'atracció prefigurats pels dissenyadors, ja que resulta d'un nombre immens i immensament variat de moviments i ocupacions transitòries, imprevisibles moltes d'elles, que donen lloc a mapes mòbils i sense vores.

No s'insistirà prou en què un carrer ­–l’espai urbà per exel·lència– de cap manera pot ser concebut com un mer passadís que s'obre entre construccions. Denigrat per les ideologies més autoritàries i antiurbanes, sempre incòmodes davant de la seva tendència a l'embull i la seva ambigüitat semàntica, el carrer és una institució social. Al seu si es desenvolupen formes pròpies d'aprenentatge i sociabilitat els protagonistes de les quals no estan associats entre si per llaços involuntaris com que els caracteritzen els sistemes de filiació, no apareixen concernits en ordres formals estabilitzants, ni quasi mai comparteixen una mateixa visió del món ni els sentiments identitaris que permetrien reconèixer alguna cosa similar a una comunitat en qualsevol de les seves definicions. El gruix de la vida de i en l’espai urbà la protagonitzen persones que es coneixen relativament –veïns, coneguts no en va anomenats «de vista»– o que no es coneixen en absolut i que entenen que l’espai urbà és l'àmbit d'una existència aliena o fins i tot contrària a allò que en la nostra cultura se suposa que són aquests reductes de veritat personal i d'autenticitat, com ara la llar i les altres reserves naturals en els quals la vella fraternitat comunal se suposa que sobreviu. Les formes d’allò que anomenem “vida de carrer” han estat escassament orgàniques, moltes vegades han pogut adoptar un aspecte subsocial i han aparegut regulades per normes elementals de copresència que, com a objecte d'estudi, semblen més pròpies de l'etologia que no del coneixement científicosocial. Per la seva estructuració fluctuant, l’experiència social als espais urbans ha estat organitzada a partir de les pròpies substàncies relacionals que propicia, que poden ser regularitats de vegades monòtones, però també casualitats –que mai no ho són–, trobades i topades imprevistes, situacions inopinades, incidents, accidents desgraciats o venturosos, també violències... És cert que, per descomptat, l’espai urbà està sotmès a vigilàncies polítiques i al control social, però aquestes fiscalitzacions es veuen debilitades i és major la possibilitat que es registrin desobediències i insolències, alhora que tot tipus d'apropiacions furtives.

L’espai urbà és l’escenari predilecte perquè una societat es procuri a si mateixa les seves pròpies teatraliztacions. Sotmesos a la mirada de tots, els grups humans troben en ell el prosceni en el qual dramatitzar sentiments compartits, consciències identitàries, vindicacions, acataments i rebel·lies. De carrer podria dir-se que és sobre tot una mena de lloc peregrí, en el sentit que és una comarca a la qual estructuren les intranquil·litats que registra, que només pot ser coneguda, descrita i analitzada tenint en consideració no tant la seva forma com les operacions pràctiques, les captures momentànies i les esquematitzacions tempo-espacials en viu que procuren els seus practicants. L’espai urbà ha de ser considerat, per tant, com una entitat dinàmica i inestable, elaborada i reelaborada constantment per les pràctiques i discursos dels seus usuaris.

Com tota societat, la que conformen els usuaris d'un espai urbà està regida per un principi classificatori. Per mitjà d'aquest, els vianants anònims assignen intencions, avaluen circumstàncies, eviten friccions i xocs, intueixen motius d'alarma, gestionen la seva imatge i interpreten la dels altres, pacten indiferències mútues, es predisposen per a coalicions provisionals. Tot això en un camp intel·ligent dominat per la pura exterioritat, pel concert entre aparences, per l'intercanvi d'indicadors percentuals que inciten o desaconsellen un aprofundiren en els contactes, per la proliferació de sensacions i pels llenguatges corporis d’aquells que s'exposen a la intempèrie i, fent-ho, escamotegen sovint i tant com poden la seva presumpta veritat personal i volen ser presos tan sol per allò que pretenen semblar. En els contexts urbans les, les balises, els llindars serveixen per jalonar un escenari en el qual, en condicions normals i en primera i amb freqüència única instància, allò que és sotmès a un ordre taxonòmic no són les identitats i les afiliacions de cadascú, sinó els senyals d'adequació del comportament propi i aliè, així com els diferents indicatius de calma o de perill. El passavolant sol·licita dels seus congèneres que de totes les propietats que detectin en ell, només retinguin i facin significatives aquelles que els incumbeixen, aquelles que eventualment poguessin arribar a afectar-los en un moment donat. Al carrer solen comptar -encara que per desgràcia no sempre- més les pertinències que les pertinences.

És per això que unes ciències socials que volguessin atendre analíticament el tipus de realitat humana que veiem entreteixir-se en aquests espais urbans ho serien en bona mesura de la gènesi de l'ocasió, l'esdeveniment i l'emergència, una praxiológica molt més atenta als usos, les competències i les apropiacions, que no a pautes i principis organitzatius que amb freqüència apareixen alhora o fins i tot després –i no abans– de ser invocats i aplicats. Allà es percep com més incontestable que en altres contexts el postulat etnometodològic segons el qual no existeix un ordre social que tingui existència per si mateix, independentment de les pràctiques, independentment de ser conegut i articulat pels individus en acció. És en aquesta forma de vida social, en la que la inestabilitat esdevé font d'estructuració, que es posa de manifest fins quin punt l'ordre social no és un reglament declarat, sinó un ordre realitzat, complert.

Els espais urbans són dinàmics, però, malgrat aquesta naturalesa intranquil·la, registren fluxos organitzats i identificables. Hi ha, per exemple, en el cas dels caminants que n'empren una mateixa via, una progressió que genera una autèntica formació natural, al si de la qual es produeixen unitats o construccions socials flexibles, que podrien ser pensades, al seu torn, com a accidents naturals: corrents, canals, avingudes, illes, estancaments, remolins, obstacles per a la navegació... És a dir, autèntics estats d'ordre organitzats naturalment i que apareixen sotmesos molt més a criteris d'acceptabilitat mútua provisional que en instruccions socials incontrovertibles. Tal regla preferencial opera a fi d'organitzar una direcció en els corrents de persones que transiten per l'espai urbà. Existeixen altres regles de procediment que operen en aquest mateix context. Per exemple, la del pas estàndard, el que Goffman anomena "pauta de pas segur", que adverteix com les persones que usen una mateixa via en un mateix sentit de la marxa tenen tendència a mantenir un mateix pas de locomoció, compassar el seu caminar, mantenint entre elles una mateixa distància relativa i permeten distingir un grup d'afins que es traslladen plegats. Es parla llavors de certes pautes de conducta ambulatòria de les que es poden inferir estats personals dels transeünts, denotacions a partir de les quals elaborar una mena de sistema taxonòmic: amb o sense pressa, ociós, nerviós, alterat, dubitatiu, desorientat, abstret, preocupat, perillós, aguaitant, perseguit...

Estem parlant d'un autèntic sistema mètric visible, un criteri que permet mesurar la normalitat de les situacions, la pertinència de les pràctiques, la necessitat de modular, modificar, recriminar o eximir als copresents de qualsevol infracció que pogués registrar-se: aturar-se bruscament, córrer més que els altres, obrir-se pas, obstaculitzar la marxa, establir un contacte corporal..., tot allò que hauria de requerir immediatament un ritu de reparació, una disculpa. La noció de pas estàndard funciona com a escala orientacional que permet concebre un espai urbà en funció de les propietats sistemàtiques de la marxa que allà es registra. Es demostra de nou com el simple caminar és ja una pràctica culturalment metòdica, una acció social, en el sentit més literal del terme, ja que necessita reafirmar constantment l'orientació cap als altres i la incorporació d'aquesta orientació a la conducta pròpia. Els canals pels quals transcorren els vianants, les vies de moviment que susciten en l'espai urbà, són fenòmens convencionals i determinants per procediments i protocols, associats sempre als principis de la percepció sensible que estableixen un dret de propietat provisional de la línia de locomoció projectada.

Els copartíceps en un espai urbà –ja estiguin immòbils o es desplacin; ja ho facin de manera molecular o en forma de fusions– tenen en compte constantment les condicions ordinàries o excepcionals d'aquesta superfície disposada per a l'acció que és l’espai urbà ho fan concebent-la i practicant-la com a camp de visibilitat. No es limiten a mirar davant, sinó també a un costat i a un altre, tenint en compte a tota hora els altres, la seva aparença immediata, la seva conducta, el seu posicionament espacial, les seves trajectòries projectades... Tots els presents conceptualitzen i són conceptualitzats a partir del seu aspecte i la seva actitud, manegen un ric repertori de categories que classifiquen a qui comparteixen aquest mateix espai en funció de diferents tipus de criteris, aplicats sempre en clau de presumpció sobre les intencions immediates i en un marc que afecta tan sols a l'imminent, gairebé sempre per mesurar el grau de potencial inquietud que suscita. Es tracta d’allò que Erving Goffman designa com a “glosses corporals" o "externalitzacions", advertències mitjançant les quals es donen públicament proves d'una predisposició, de la intenció de fer o de no fer alguna cosa.

Això pel que fa a fluideces. Un criteri semblant valdria per als estancaments. Per exemple, les cues en la parada d'autobús, les tandes de servei en un bar, en una taquilla o en una parada de mercat, permeten reconèixer com es construeixen els torns, la distribució de les places, la dialèctica dels rangs, la transacció de servei, el paper que juga el servidor en la constitució de tot aquest ordre. Es parla del lloc d'espera i d’interaccions entre persones anònimes que conformen una unitat social tan positiva com instantània, però també allò que els etòlegs haguessin anomenat una cohort natural: la filera. Les lògiques que animen formacions que són al mateix temps culturals i naturals –microdesplaçaments, aturades, esperes, posicions corporals, mirades, les petites turbulències que poden redistribuir les posicions dels presents, etc.– donen peu a moviments concertats que poden evocar els d'un ballet, dels quals l'orquestració, els arranjaments o les coreografies poden aparèixer sota la direcció d'una figura central: el bàrman, el venedor, l'empleat d'informació, etc. (Jolé, 1992)

El que importa remarcar llavors és que el carrer, la plaça, el parc públic, l'autobús, l'andana del metro, la platja, el mercat, el vestíbul de qualsevol estació..., són espais comunicacionals, escenaris en els quals és possible establir les pautes que organitzen les disposicions dels desconeguts presenten uns respecte als altres i respecte els elements de l'entorn, en un marc en el qual es pot arribar a distingir una configuració social general basada en la dispersió, tot i que pugui ser escenari de l’eventual formació de coàguls. Atesa en la seva composició, aquest ordre podria subdividir-se en formacions lacustres, per dir-ho així, que, a partir de la seva disposició en relació amb el conjunt, fan endevinar relacions formals o informals més concretes, conglomerats mínims que proclamen la presència d'una família, un seguici celebratiu, una parella d’enamorats, un grup d'amics, etc. En els espais públics –i també semipúblics, com ara bars, discoteques, restaurants, centres comercials, grans magatzems i altres llocs no en va anomenats "de |trobada"– tenen lloc operacions normativament regulades, com correspon a una objectivitat socialment complerta que organitza endògenament esdeveniments,  agents socials i objectes. En tots aquests llocs el protagonisme no li pertoca a la subjectivitat de cada intervinent, sinó més aviat una praxi operacional fundada en el saber estar i el saber fer, en les competències i les habilitats, en les necessitats adaptatives dels concurrents respecte als quadres dramàtics en els quals es veuen immisqüits, que poden anar de la indiferència mútua pactada al conflicte territorial.

En aquests contexts és revela la primacia de la visió entre els humans, aguditzada encara més en les societats urbanes contemporànies, que tenen en la visibilitat l'aspecte crucial dels seus espais. Hauríem de parlar de fet d’una societat òptica, és a dir societat de percepcions immediates, de mirades i éssers mirats. L'intercanvi o l'ajust de mirades pot establir canvis en la participació o suscitar reaccions en els copresents. Existeixen orientacions visuals múltiples, preses de contacte i posició, basades, en un "a primera vista", dels que depenen convencions informals, però no obstant això obligatòries i autoadministrades des de l'interior. Els participants en l’activitat en públic són "visualitzadors" d'aquest espai reconeguts com a culturalment competents. Semblen pressuposar, exigir i imposar un camp visual estandarditzat, un camp d'activitats coordinades i un univers perceptiu i sensible compartit i regit per un cert sentit comú. Aquest sentit comú pràctic és passa el temps autoexplicitant, autodescrivint i autoassenyalant contexts socials que, a través de les seves propietats, procurin una autoorganització, és a dir una organització generada pels propis participants des de l'interior mateix d'aquests contexts.

Es pot insistir en la ja apuntada -i vella- analogia entre les pràctiques concertades dels vianants i una determinada forma de coreografia. En efecte, el ball expressa a la perfecció aquest llenguatge de reciprocitats multiplicades i de vegades microscòpiques, proclamacions d'una extrema lleugeresa, vigilàncies mútues –amb freqüència de reüll- i altres activitats visuals manifestes, que produeixen una diversitat de realitzacions i de formats socio-organitzatius en els espais urbans. La dansa és aquest tipus de creació artística que es basa en l'aprofitament al màxim de les possibilitats expressives del cos, exercint la seva energia sobre un temps i un espai, temps i espai que podria semblar que ja estaven allà abans de l'acció humana, però que en realitat és d'aquesta de la qual emanen. Aquestes realitzacions i formats gairebé coreogràfics són objecte de visualització i l'orientació conjunta dels participants se serveix d'aquesta visibilitat com un recurs operacional, de tal manera que la vida urbana podria presentar-se com un entramat de negociacions entre mirades. Pel que fa als procediments d'observació que afecten persones, esdeveniments o accions en l'espai urbà, poden ser de diferents tipus: observar, mirar, escrutar, examinar, inspeccionar, fer un cop d'ull, mirar de reüll, contemplar, divisar, fixar-s’hi, reparar, percebre, constatar... Es parla de la producció –o més aviat coproducció– d'un ordre basat en un aparèixer els uns al costat o al davant dels altres, d'un esdevenir mútuament visibles, manifests, i que resulta, per tant, d'una qüestió d'aspecte. El resultat són línies consensuades de conducta proxèmica i cinètica que es declinen a partir de regles sobreenteses, en les quals tot està previst, però pot ocórrer en qualsevol moment qualsevol cosa i en les quals s'assoleix contemplar desplegant-se tota la capacitat d’allò social tant per al control com per a l’emancipació i l'atzar. 


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch