dijous, 1 d’agost de 2013

Evocació del concert de Raimon al Palau d'Esports l'octubre de 1975, amb un comentari a propòsit del paral·lelisme entre l'Assemblea de Catalunya i el Procés Constituent i entre la Teresa Forcadas i en Lluís Maria Xirinachs


Recuperant coses d'un dels canals del youtube que m'han anul·lat m'he trobat amb aquest fragment de "La nova cançó", de Francesc Bellmunt (1975), que recull el moment en el que Raimon interpreta "Jo vinc d'un silenci" al famós concert que va donar al Palau d'Esports de Barcelona el 30 d'octubre de 1975, quan Franco ja agonitzava, per morir vint dies després. Representa que, junt amb el de Lluís Llach en aquell mateix escenari, és un dels dos actes emblemàtics del trànsit del franquisme al postfranquisme. Jo no hi vaig anar perquè estava a la presó.

Llàstima que Raimon, que tant va significar per a la nostra generació, acabés assumint un rol més aviat institucional. Mai entendré com es ficar en aquell concert d'homenatge a Miguel Ángel Blanco a la plaça de Las Ventas de Madrid, sabent com havia de saber que estaria farcit de fatxes. Quina diferència amb el camarada Ovidi, que va mantenir-se digne fins al final de la seva vida, tot i que fos pagant amb la misèria en que va quedar als seus darrers anys.

He vist que algú més ha penjat aquest moment de la pel·lícula, però he decidit posar el meu tall perquè, a diferència de l'altre còpia, en aquest apareix el moment en el que Lluís Maria Xirinachs s'aixeca per a saludar al públic, que, com sentireu, crida visques a l'Assemblea de Catalunya. Em sembla interessant més que res perquè es podrien trobar algunes analogies entre el que fou allò i el que alguns voldríem que fos el Procés Constituent. No dic que sigui el mateix; dic sols que guarda una retirada, tot i que, a diferència d'aquella experiència, dubto molt que hi hagi sectors de la dreta que, com aleshores, estiguin interessats en un canvi de règim, encara que fos tan fals com aquell.

Per cert, que tots aquells que tan murmuren contra el que una de les persones que encarna el Procés Constituent sigui una monja caldria recordar-los que en Xirinachs, que jugava un paper similar en el que creiem que seria la transició política cap a la democràcia, també era un capellà. Una sor i un mossèn. Com veieu, al capdavall, fins i tot en aquests casos i com sol dir-se, "con la Iglesia hemos topado". Consti -per si hi ha dubtes- que no em sembla malament i ho subratllo sols com una ironia.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch