diumenge, 18 d’agost de 2013

"Elogi del turista". Apartat de l'article "El cercador de signes. Turisme i filosofia", publicat a L'Espill, 35 (tardor 2008)

La fotografia és de Derk Ziklker i està presa de derkzijlker.blogspot.com.es/ 


Apartat de l'article "El cercador de signes. Turisme i filosofia", publicat a L'Espill, 35 (tardor 2008): 51-58

ELOGI DEL TURISTA
Manuel Delgado

Però si és veritat que tot viatger és un turista, tot turista reuneix les qualitats del viatger, entre les quals la de no poder deixar de veure's afectat per les implicacions del passar d'estar aquí a estar allà, és a dir d'haver-se desllorigat perquè l'experiència d'un lloc li permeti distanciar-se, prendre perspectiva, per a avaluar de la de l'altre, encara que sigui només durant un breu lapse de temps. Això implica que no és sols que el turisme ha de ser considerat com un fenomen complex, que implica multitud de pràctiques, no totes per força destructores ni alienants, no totes ni monitoritzades ni monitoritzables, i el turista com un ésser compost. Es tracta de reconèixer que els turistes no tenen per força que ser zombis sense criteri ni voluntat, sinó que són sovint agents actius de la seva pròpia circumstància, éssers que pensen, que saben el que volen i que despleguen els seus ardits per a aconseguir-lo, servint-se dels propis mitjans que el sistema de mercat turístic disposa per a dissuadir-los.

Encara que costi reconèixer-lo, tot turista és un pelegrí disfressat de superficialitat, a la seva manera un filòsof, ja que no hi ha viatge –per banal que se'ns pugui antullar– que no sigui, per definició, filosòfic. No s'oblidi que no pocs pensadors van emprar el desplaçament turístic com font d'inspiració per a algunes de les seves millors aportacions. Van ser al capdavall turistes aquells a qui devem visions encertades i profundes de la seva experiència com a transeünts estrangers, de passada per llocs en els quals tot esdevenia de sobte significatiu. Tots ells li van donar la raó a l'explorador per antomàsia, el capità Richard Burton, que, en les seves vagabunderies per l'Oest d'Àfrica –com ell les anomenava titulant un llibre seu publicat el 1862– aconsellava passejar unes hores per una ciutat –com ell va fer a Funchal i a Santa Cruz de Tenerife–, romandre en ella tot just un parell de dies, per a que es propiciés una percepció espontània de les seves qualitats essencials, una intuïció sobre la seva naturalesa singular que potser una estada més perllongada no permetria: "No menyspreïs, amable lector, les primeres impressions d'un viatger. La major part dels autors de guies justifiquen la seva autoria amb els arguments d'una 'estada perllongada', un 'coneixement pràctic' i una 'experiència de quinze o vint anys'. És la seva manera de ridiculitzar l'intrús presumptament audaç que, després d'unes poques hores de 'ronda i de xerrameca', s'immiscueix en el seu terreny. Tot i això, estic convençut que si es vol traçar un esbós perspicaç, ben definit, cal fer-lo immediatament després d'arribar al lloc, quan l'apreciació del contrast es troba ben fresca en la ment".

Van ser d'aquest tipus –no s'oblidi– les apreciacions obtingudes per aquells que  van aplicar el seu talent a la breu visió d'una altra ciutat: Baudelaire a Brussel·les; Céline a Londres; Lord Byron a Lisboa; Stendhal a Milà; Paul Klee a Gènova; Nietzsche a Turí, Nerval a Basilea; Ruskin o Thomas Mann a Venècia; George Sand o D. H. Lawrence a Nàpols; Lorca a Nova York... O és que Fernando Pessoa va trobar indigne escriure una guia turística –certament particular, és cert: O que o turista deve ver– sobre aquella Lisboa que tant va estimar i que tant se li semblava? Hi ha llibres de pensament importants, escrits en l'última meitat del segle XX, els autors dels quals són turistes. Pensem en Pour l´Italie, de Jean-François Revel. És un Ronald Barthes de visita  a Tòquio o al Marroc qui reflecteix la seva experiència de turista a L'empire des signes i a Incidents respectivament. L´invention du quotidien, de Michel de Certeau, arriba a el seu punt clau quan el seu autor llança una mirada de turista sobre els carrers de Nova York des de l'alt del Word Trade Center. Hi ha més casos: La guerre du faux, d'Umberto Eco; Amérique, de Jean Baudrillard; Le voyage impossible, de Marc Augé...– són el resultat de viatges dels seus autors que no es veu perquè no haurien de merèixer la classificació de turístics. Entre el més savi que Lévi-Strauss ha escrit destaquen els seus comentaris sobre Orient i Occident, el pensament budista, el marxisme i el paper de l'Islam que hom pot trobar en un dels capítols més importants del seu Trists tròpics, reflexions d'un turista col·locat davant les ruïnes de Taxila, al peu de les muntanyes de Caixmir.

El cinema també ha sabut fer-nos pensar sobre la falsa intranscendència del viatge turístic i sobre la seva importància per a fer reflexionar sobre les relacions de cadascú amb si mateix, amb els altres i amb el món del que prové i del que momentàniament s'ha allunyat, sigui en clau dramàtica –com en "Suddenly, Last Summer", de Joseph L. Mankiewicz (1959), segons la peça de Tennesse Williams– o d'aparent comèdia –"Roman Holiday", de Wyliam Wyller (1953) o "Summer Madness", de David Lean (1955). Esment especial mereix aquesta obra mestra que és "Viaggio in Itàlia", de Roberto Rossellini (1953), el tema de la qual no és altre que el balanç vertiginós de si mateixa al que s'abandona la seva protagonista –Ingrid Bergman– a través dels seus desplaçaments per Nàpols sota l'aspecte d'una turista aparentment ociosa. En la magistral "On the Town", de Stanley Donen (1949), els tres mariners que esperen passar una jornada de permís en la gran ciutat, visitant com bons turistes els seus llocs emblemàtics, es veuen de seguida desviats de l'itinerari prefigurat, atrapats per diferents imprevists que els arrosseguen a una deriva pels carrers i el metro de la ciutat, un remolí en el que viuran tota mena de trobades i topades insospitades.

Però entre totes les comparances possibles entre el viatge turístic i altres  modalitats d'estranyament en aparença menys banals, impossible eludir la que permet col·locar el turista al costa de l'etnòleg. Per sobre de la distància que s'estén entre la pràctica d'una forma "superficial" d'oci i el rigor que se li presumeix a una disciplina acadèmica, el turista i el etnògraf se semblen. Hi ha alguna cosa en l'esperit d'ambdós que es nodreix d'una idèntica substància: aquell "jo vaig partir" que podem trobar en l'atracció cap a l'extraordinari, l'insòlit, el distant, etc., i que està en la base d'aquest ventall d'experiments humans que va des del viatge filosòfic del segle XVIII fins a l'activitat dels moderns tour operators, amb una gran modalitat de llocs intermedis, un dels quals podrien ser aquests viatges que hem senyalat que s'anuncien fins i tot com "etnogràfics", que les agències més selectes incorporen entre les seves ofertes exclusives, i en les quals el que es promet és una aproximació a cultures reputades com exòtiques. El desplaçament ocorre amb un propòsit de guany: material, espiritual, científic. Comporta obtenir coneixement i/o tenir una 'experiència' (excitant, edificant, agradable, d'estranyament i d'ampliació de coneixements...". Més endavant: "El viatge denota pràctiques més o menys voluntàries d'abandó del terreny familiar, a la recerca de la diferència, la saviesa, el poder, l'aventura o una perspectiva modificada". Turisme i etnologia: dues formes de peregrinació a la recerca del sentit perdut. En un cas i en l'altre del que es tracta és demostrar-se a si i demostrar als altres que "s'hi ha estat allà", i que allà s'ha practicat un tipus d'immediatesa particular i per ventura irrepetible, per molt que l'etnòleg hagi d'afrontar un cert nivell d'incomoditat, no gaire major, d'altra banda, que el que ofereixen com atractiu afegit els programes trekking en països llunyans o fins i tot el més accessible turisme d'aventura.

A més d'això, i de la durada i la profunditat de la mirada que s'adreça aquells que no són culturalment com un, hi ha un altre factor que insisteix en el parentiu entre etnògraf i turista. Molt abans que el desplaçament turístic generalitzés l'experiència del "efecte túnel" –viatge de punt a punt, sense atenció pels llocs intermedis o lluny dels centres d'interès– l'antropòleg sobre el terreny, fins i tot sense voler i com el turista, és fixa en nusos, és a dir en interseccions extremadament concretes que funcionen com sinècdoques, marcs privilegiats en els quals reconèixer la suposada totalitat essencial de la societat visitada. De manera inevitable, la cultura amfitriona s'esforça precisament a oferir allò que li és requerit, la dosi d'exotisme que l'estrany que arriba cerca veure certificada. És "allò  diferent" el que la societat amfitriona sap que ha d'exhibir emfàticament, conscient com és del que s'espera d'ella qui, de fora, arribar per  assistir a l'espectacle que li depara. El turista acut a veure "el que cal veure", aquests punts marcats als mapes i les guies amb diferents graus d'adjectius admiratius, que no poden ser esbiaixats sota pena d'un implacable sentiment de malestar o fins i tot de culpa. Però l'antropòleg sobre el terreny no fa sinó el mateix: perseguir o romandre en tot moment expectant davant les proves inapel·lables d'una distància impossible de superar entre ells i nosaltres, per molt que el grau de complexitat que demani i cregui haver trobat sigui molt superior.

Què és el substancial, en resum, que fa el turista, allò que l'emparenta amb l'arrogant "viatger" i amb les figures suposadament més prestigiades del peregrí religiós, el filòsof peripatètic, l'immigrant o l'etnòleg?: canviar de lloc, moure’s, desplaçar-se entre indrets fixes, un de partida i un altra d'arribada en el que recala després d'un recorregut. Tot rodar pot tenir efectes desvetlladors per la consciència i modificar de manera radical la visió que hom té del món i del seu paper en ell, com si tot camí impliqués l'experiència d'una dislocació, una transposició del passatge en paisatge i viceversa. A l'hora, tota pràctica ambulatòria, del tipus que sigui, suscita formes singulars de sociabilitat, mai millor dit, "sobre la marxa", que suposen l'obertura a aquells desconeguts amb els que es comparteix una part de la singladura o que amb els que ens trobem en cada indret pel que es discorre. Aquestes relacions inevitablement efímeres que el transhumant estableix amb individus amb els que es va creuant són sempre una font potencial d'autoqüestionament, un esdeveniment que pot conèixer desenvolupaments insospitats susceptibles de marcar de manera inesborrable aquell que les protagonitza. Més enllà encara, totes les varietats de nomadisme –incloent-hi les turístiques, perquè no?– suposen, a més –i potser sobre tot–, una activitat intel·lectual d'un tipus especial, en el sentit que comporten formes de percepció i racionalització ben distintes de les ordinàries.

Tot viatge és comparable a aquell que a començaments del segle XX va portar a un altre turista il·lustre –Victor Segalen– a l'extrem Orient. Entre les cavil·lacions a les que aquell desplaçament al capdavall turístic li va conduir, recollides a Voyage au Pays du Réel, una d'elles planteja per primer cop aquella triada que tan central resultarà després per al pensament de Claude Lévi-Strauss o Jacques Lacan: el Real, el Simbòlic i l'Imaginari. Segalen es preguntava a si mateix: "Què és l'imaginari?". La seva resposta: "El que hi ha abans de la partida, la qual cosa després s'abandona en arribar –en el moment d'enfrontar-se amb el real–, però que després es retroba i s'imbrica amb aquest mateix real". Més endavant afegeix:  "Peripècies: jo, partit a la recerca del Real, vaig ser capturat de cop i no sento cap altra cosa. A poc a poc, molt delicadament, apunten els murs d'un imaginari anterior. Després d'algun temps: joc altern. Després triomf de l'Imaginari pel record i la nostàlgia del real."

En efecte, tot èxode –àdhuc el del turista– convida o obliga a una especulació que és alhora social i intel·lectual, en el sentit que funciona sempre a partir d’un imaginari i d’una memòria disponibles, els materials primers dels quals són els elements dels entorns pels quals discorren. Les trajectòries produïdes –siguin quines siguin les motivacions de la partida i les circumstàncies de l’arribada– produeixen mapes, cartografies en les que figuren remarcats certs punts considerats singulars i en les que s’indiquen camins, senderis i atalls que uneixen entre si els indrets fins generar una xarxa feta de ressonàncies emocionals, d’eloqüències morals, d’evocacions..., en una activitat abalisadora que crea i desfà llindars, que dialoga amb aquells mateixos indrets que a través seu dialoguen entre ells; una gestualitat simultàniament simbòlica i pràctica consistent, al mateix temps, en reconèixer les traces d’altres i a deixar-ne les pròpies. Vet aquí que tota forma de nomadisme, per humil o trivial que pugui semblar, suposa l'aplicació d'un moviment que converteix un lloc suposat com a sincrònic en una successió diacrònica de punts recorreguts. Una sèrie espacial de llocs és substituïda per una articulació temporal de llocs. Ara, aquí; en un moment, allà; després, més lluny.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch