dijous, 18 de juliol de 2013

"Urbanisme: guerra o revolució?". Un article de Miquel Fernández (OACU-GRECS) publicat a "La Directa, núm. 326 (17-23/7/2013)

Imatge presa de strelka.com
Article publicat a La Directa, num. 326 (17-23/7/2013)

URBANISME: GUERRA O REVOLUCIÓ?
Miquel Fernández

Per urbanisme s'entén un coneixement al servei d'alterar les condicions socials dels habitants d'una ciutat intervenint sobre la seva morfologia física. Es propulsat per una una voluntat d'ordenament físic de l'urbs dirigit a satisfer dos grans objectius: d'un costat procurar la circulació ràpida de mercaderies i de l'altre, controlar a la població més descapitalizada.

Per acomplir aquestes fites, l'urbanisme projecta, planifica, destrueix i construeix. Com reconeixia recentment un premiat urbanista català, “solucionem problemes”, que si no hi són, s'inventen. En altres paraules, l'urbanisme no gestiona el conflicte, el produeix. Voler-lo atallar oblidant les arrels del mateix (la pobresa, el menyspreu o la desigualtat) no pot fer altra cosa que enconar-lo.

En la seva manifestació més vehement, utilitza tant les màquines excavadores i buldòzers com, en períodes bèl·lics, els bombardejos. L'exemple de què això últim no és cap exageració, el trobem en la web oficial del Districte de Ciutat Vella. Aquí es relata la història del Raval, i es defineixen les conseqüències dels atacs de l'aviació feixista dels anys 1937-38, com “els primers sanejaments urbanístics” del barri.

Aquesta associació d'idees del redactor de la web de l'Ajuntament pot respondre dues qüestions: d'un costat, el tradicional menyspreu que els dignataris de la ciutat mostren contra les seves classes descapitalizades. De l'altre, a la “força purificadora” d'un urbanisme destructiu que tant li és fer servir excavadores o bombarders.

Perquè l'urbanisme, cal recordar-ho, va néixer en temps convulsos per apaivagar la conflictivitat creixent de les ciutats progressivament més denses i jerarquitzades.  Aquesta ciència de la ciutat ha estat -literalment- un arma de les seves elits governants. Nascuda a mitjans del segle XIX, mentre es reproduïen insurreccions urbanes per tot el continent, s'institueix al costat de les anomenades forces de xoc, precursores dels actuals cossos de policia. Dècades més tard i en paraules de Le Corbusier, assessor del conegut com Pla Macià, l'urbanisme s'erigirà com l'única alternativa a la revolució dels esparracats.

Haver nascut com tècnica per al sotmetiment és una llosa molt pesada que no és fàcil treure's de sobre. Encara avui, els urbanistes semblen obligats a demostrar que poden assossegar l'urbà, aquesta matèria altament inestable i inquietant, sempre amenaçant, permanentment al límit de qualsevol aldarull, revolta o revolució.

Aquest context ideacional és el que assigna a l'urbanisme la responsabilitat de pacificar l'urbà. Amb la força de qui es creu victoriós aplana -literalment- el terreny i el disposa per a la producció de plusvàlues per a oligopolis immobiliaris i terciaris. La pregunta que ens fem ara és, podrem avui enfrontar a aquest urbanisme de la dominació, un urbanisme de la insubmissió?


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch