dissabte, 6 de juliol de 2013

Salutació fúnebre a en Joan Serra, coreògraf, ballarí i poeta del i amb el cos


M'ha dolgut profundament conèixer la mort del coreògraf Joan Serra. Li agraeixo que m'ho fes saber a la Cristina Farran, de la Direcció General de Cultura Popular de la Generalitat. En Joan és sens dubte la persona que més ha fet no sols per divulgar i introduir a l'educació la dansa tradicional, sinó sobre tot en ordre a renovar-la, a rescatar-la de ser un mer reservori de pintoresquisme, un objecte de museu o, encara pitjor, un argument més per a una concepció essecialista i carrinclona de la cultura popular catalana. Ben al contrari, el seu mèrit va ser posar de manifest que "tradicional" era sols un qualificatiu per a definir un repertori musical i estilístic de base i un cert tipus de posada en escena per al que al capdavall era simplement dansa, és a dir especulació formal la matèria bàsica de la qual era la combinatòria cos-temps-espai-moviment-energia. La seva gosadia a l'hora de trasplantar les seves execucions –sovint creacions pròpies, inèdites o relectures del repertori  clàssic– a escenaris inèdits o insòlit em semblava del tot genial. Recordo, per exemple, una actuació seva a un centre comercial, posant de manifest el valor d'aquesta combinació de cossos en moviment, vestits de manera "tradicional", agitats per sons "tradicionals", usant un format així si del tot nou, en un marc tan poc "tradicional" i tan prosaic com un mall a una perifèria urbana.

Vàrem coincidir algunes vegades, encara que haig de dir al mateix temps que hem coincidit sempre, si entenem coincidir amb estar plenament d'acord, en sintonitzar idees de forma gaire bé automàtica. Recordo l'any en que va convidar a Carlota i a mi al ball de gitanes de Sant Esteve de Palautordera o les edicions del Fescat o del Dansàreu –que ell va animar tant anys– a les que em van cridar per fer alguna aportació i vàrem tenir l'oportunitat de xerrar abundantment. L'any 2007, a Esterri d'Àneu o, abans, seria cap allà el 2000, a Llívia.

Com a homenatge acabo de penjar aquestes imatge que tenia enregistrades a un vhs antic. Són de "La Revista", el magazine cultural que portava Mònica Huguet a TV3. Parla d'un curs d'iniciació en la dansa tradicional per a mestres i, aprofitant l'estrena de l'espectacle "Mascaró de Proa", de la història acabada d'inaugurar de la Fundació Mascaró. Sisplau, ateneu al que diu de com el valor de la dansa tradicional no rau en els seus valor presumptament místics com a expressió d'algun tipus de veritat nacional, o alguna cosa per l'estil, sinó com a llenguatge fonamental i bàsic que permet entendre les premisses somàtiques de qualsevol tipus de dans, i, més enllà, del cos com a indret de totes les potencialitats imaginables i inimaginables per l'expressió i la comunicació humanes.

Un gran tipus en Joan Serra. Li desitjo que el no res li sigui profitós i el gaudeixi.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch