diumenge, 21 de juliol de 2013

"Rastres de rostres. Ells i elles: nosaltres", un ressenya de Marc Dalmau de "Rastres de rostres", de Pére López (Virus), publicada a La Directa, núm. 326, 17/7/2013

RASTRES DE ROSTRES. ELLS I ELLES: NOSALTRES
Marc Dalmau

Farà cosa d’un mes va entrar a la llibreria un noi que no havia vist mai. Després del bon dia de rigor em demanà per ‘Rastros de Rostros‘, l’últim llibre d’en Pere López. Quan ja el tenia entre les mans, m’etzibà: -Yo es que no soy mucho de leer, pero aquí se cuenta la historia de mi abuelo y la de los nuestros. En aquell moment no li vaig donar importància, potser tant sols em vaig sorprendre de la raresa: una persona que no llegeix comprant un llibre per llegir-se’l. Però al cap d’uns dies vaig caure-hi. L’afegitó “los nuestros”, remarcava un imaginari compartit amb el seu avi i un vincle amb els que eren com ell. Un sentiment d’ésser una mateixa cosa i un preguntar-se pels seus orígens que denotava la relació, la continuïtat generacional i la voluntat de passar a conscient aquest llaç. Una clara mostra, doncs, de consciència de classe, de classe proletària.

Com es sabut, la memòria d’aquesta classe constitueix un fil fràgil i trencadís però inquebrantable, que ha sobreviscut malgrat tots els embats del poder per eliminar amb sang, terra o desmemoria qualsevol associació que fes ressuscitar el monstre adormit de la consciència antagonista, en aquell moment, netament llibertària. És aquest monstre, ocult però present, potent però invisible, el que precisament vol fer despertar en Pere López amb el seu treball. Aquest és el seu camp de batalla i aquesta frase, aparentment intranscendent, la senyal d’una primera petita victòria al seu favor.

Sigil·losament, poc amic de les estridències, aquest militant social i geògraf porta anys seguint indicis per tal de reconstruir minuciosament la història de les cases barates de Can Tunis. Recordar. Reconstruir. Homenatjar. Connectar. Conjugar rostres amb rastres, vindicar revolucionaris desconeguts, rescabalar el pretèrit per orientar el present cap a l’emancipació del futur. Això és el que cerca en Pere, saber que va passar per a què precisament torni a passar. Aixecar la pesada llosa de la història dictada pels qui guanyaren i que s’airegi la veritat dels vençuts. Aprendre’n per a reprendre la seva mateixa lluita. Que ho sàpiguen els descendents i que s’hi identifiquin amb els i les protagonistes d’una de les revolucions més autèntiques de la història. Una de les poques, -i aquest llibre n’és una clara mostra- que protagonitzaren els de més a baix, els que no tenien res.

Él, Ells i Elles

El punt de partida de la recerca és la intersecció entre la història i la pròpia biografia de l’autor. Qui si no el seu avi és aquest “Él” que apareix com a títol d’un capítol i durant tot el llibre? Qui si no els seus avis i àvies són aquests Ells i Elles omnipresents? “Él” -sense nom- remet a aquesta inconsciència devenint conscient de la que parlàvem, on l’autor, escrivint, ha pogut restituir un llegat, a la vegada familiar i històric. Doncs en Pere no deixa d’ésser un més d’aquests que precisen recordar, un més, com el noi de l’altre dia, que farà el mateix exercici al llegir-lo. Per aquest motiu l’autor es configura com una altra veu dins la narració, transvasant-hi les seves inquietuds i neguits: les primeres indagacions, fetes amb el toc de vergonya de qui fa preguntes indiscretes a la família; la desconfiança dels col·legues o les reticències a parlar de molts descendents.

Malgrat aquesta presència, el narrador en cap moment envaeix el relat, en forma part però no el domina, és un actor secundari dins l’engranatge col·lectiu. Els protagonistes per excel·lència del llibre i de la recerca són Ells i Elles. Els qui van capgirar un cop d’estat en revolució com a resultat d’anys de construcció d’antagonisme i d’esferes de producció social autònomes. Les qui van portar a terme la col·lectivització i l’autogestió generalitzada partint dels precaris mitjans a l’abast, autodidactes fins a la mèdul·la. Els qui van usurpar des del carrer la font estatal de la sobirania, des dels Comitès de barriada fins a l’Administració Popular Urbana, com un assaig d’una veritable institució d’administració del comú. Ells i Elles, els i les que habitaven totes les cases barates de la ciutat, de les que en Pere, tant sols n’ha fet de ventríloc.

Rastros de rostros també suposa un canvi de rumb respecte l’obra anterior de l’autor, postulant-se com a insubmís als recontracomplicats conceptes acadèmics de la teoria social -sempre massa inaccessibles- freqüentats anteriorment. Cal recordar que Pere López fou dels primers en anticipar el procés de gentrificació -sense denominar-ho així- a casa nostra amb: “El centro histórico: un lugar para el conflicto”. O l’irrepetible: “Un Verano con mil julios y otras estaciones” sobre les resistències que va generar l’obertura de la Via Laietana com a expressió urbana del conflicte social. Llibres molt sòlids teòricament i autèntics referents per qualsevol que vulgui estudiar críticament els processos socials urbans.

En aquest darrer llibre, en canvi, el relat parteix de les entranyes, donant veu a una comunitat coral de personatges, sempre en plural. Veus que, juxtaposades, permeten transmetre la complexitat irreductible de la realitat a partir de les senzilles paraules dels testimonis. Amb aquesta operació, fagocitant la dicotomia teoria/pràctica, s’apropa més a l’objectiu de col·lectivitzar la memòria social dels nostres barris.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch