dissabte, 20 de juliol de 2013

"Què és i per a que serveix una estació de tren?". Pròleg al llibre d'Anna Juan Cantavella, "Del trànsit a l'espera. Una etnografia de l'estació de trens de Castellò" (Ajuntament de Castellò, 2006). Premi d'Humanitats Ciutat de Castellò

Imatge de l'estació de l'AVE de Castellò. Està presa de fotolog.com/fotografiar_te
Pròleg al llibre d'Anna Juan Cantavella, Del trànsit a l'espera. Una etnografia de l'estació de trens de Castellò (Ajuntament de Castellò, 2006).  L'obra va merèixer l'edició 2005 del Premi d'Humanitats Ciutat de Castellò

QUÈ ÉS I PER A QUÈ SERVEIX UNA ESTACIÓ DE TREN?
Manuel Delgado

Què és i per a què serveix una estació de tren? És merament una instal·lació a la que les persones s’adrecen per rebre un determinat servei, de transport en aquest cas? Sens dubte que ho és; però..., sols això? Està clar que si les estacions ferroviàries es limitessin a ser allò que semblen i per la qual cosa van ser construïdes un dia, res justificaria la insistència amb que la literatura, el cinema o la nostra pròpia memòria personal les ha triades per fer d’elles escenari d’un determinat tipus de vivència en absolut exclusivament instrumental. Aquest protagonisme que assumeix en tants imaginaris individuals o col·lectius adverteix que les estacions estan massa carregades de connotacions afectives i simbòliques com per afirmar que el seu valor queda restringit a les seves funcions explícites. Per poc que es pensi, de seguida resultarà evident que aquests espais són efectivament nusos de comunicació, àmbits de i per la connexió, interseccions entre línies, sistemes de empiulament i correspondència, però no únicament entre vehicles dedicats a traslladar éssers humans i mercaderies d’un punt a un altre, sinó també d’experiències entrecreuades, un drama constantment reviscut l’argument principal del qual consisteix en tot just acabar d’arribar o aguaitar, marxar o restar-hi. Vet aquí, sobre les andanes i als vestíbuls, una societat de partides i retorns, d’esperes, retrobades i comiats. Al mateix temps, més enllà d’aquesta dimensió fonamental de porta d’entrada i de sortida, de pont entre l’ací i un exterior ample com el món, les estacions són també escenaris d’una activitat perifèrica, inercial, a càrrec d'assidus que hi treballen o que converteixen l’indret en un espai públic del qual apropiar-se’n per pràctiques de tota mena, trivials o extraordinàries, prosaiques o marginals.

Constatar aquesta naturalesa polifacètica i en tremolor constant de les estacions, entendre quina és la importància de la seva vindicació pràctica o sentimental més enllà de la seva funció estricta, és el que aconsegueix aquest esplèndid treball d’Anna Juan Cantavella, modèlica aproximació a una etnografia dels espais públics urbans ben poc conreada al nostre país. Del treball destaca justament aquesta sensibilitat a l’hora de respondre a la pregunta fonamental que tot científic social es fa i que no és altra de la de com és possible la societat, en aquest cas com és possible la societat en una estació de tren o, encara millor, com tota estació de tren és ella mateix una societat, dotada de les característiques que la farien reconeixible com a tal, és a dir amb la seva estructura, les seves institucions, la seva cultura –entesa com el conjunt de manera de fer que li són pròpies–, els seus conflictes, les seves regularitats i també les seves emergències. 

A més d’aquesta importància com a escrutini sobre les lògiques socials que permeten que un lloc públic –una estació com la de Castelló, per exemple– alguna cosa més que un mer territori d’accessibilitat i circulació, el treball d’Anna Juan ens adverteix de la ingenuïtat dels planejadors d'espais urbans i dels arquitectes que pensen que determinen les utilitzacions que haurà de rebre la seva obra un cop entregada. De fet, una estació de tren vindria a ser una mena d’apoteosi o paradigma comprimit del que és l’urbà com a forma de vida, és a dir un marc mediambiental en el que s’observa una espessa xarxa de relacions inestables entre desconeguts o a penes coneguts, una proliferació constant, canviant i interminable de centralitats, una trama de rinxols o trenaments socials discontinus, volubles i efímers, un conglomerat poc o res orgànic de components grupals, un seguit d’institucions momentànies. En d’altres paraules, una pura dispersió, una troca o dispositiu que funciona en bona mesura al marge i no poques vegades en contra de les instruccions d’ús inicialment instaurades des del projecte.

L’estació de tren de Castelló havia de ser un lloc on els trens arribaven i del qual sortien i en el que una massa ordenada d’usuaris o clients s’abandonava a la tasca mecànica de pujar-se o baixar-se d’ells. La realitat, un cop l’obra és entregada, posa de manifest que aquesta intenció inicial dels autors del projecte d’orientar les percepcions i monitorizar les conductes està abocada al fracàs. A l’hora de la veritat, el que podem contemplar –i l’Anna ho fa de manera metòdica i sistemàtica, com correspon a un autèntic informe etnogràfic– és com a l’estació es despleguen moltíssimes formes de vida humana en societat que els "creadors" d'aquell espai no haguessin pogut de cap de les formes preveure i menys encara dirigir. La humanitat que s’agita per allò que a la maqueta eren pulcres espais incontaminats i purs es desentén constantment de les directrius dissenyades, “passa” dels principis arquitecturals que determinen la forma de l’indret i s’entreguen a modalitats de territorialització efímeres i transversals. Són ells, els qui creen –i no l’arquitecte– un univers polièdric, una articulació indefinida i irregular els moviments de la qual són impredictibles. Allà on hi havia un projecte, ells han posat la vida.




Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch