dilluns, 15 de juliol de 2013

"L'horda daurada". Paraules dites al programa "La tarda de Barcelona", La Xarxa, 30/6/2013

La foto és de Peter Carr i està presa de littletimemachine.com
L'HORDA DAURADA
Manuel Delgado

Passejant ahir pel centre de Barcelona vaig experimentar un sentiment contradictori. D'una banda em va escandalitzar la manera com una part de la ciutat ens havia estat –per així dir-ho– usurpada, com si les Rambles, el voltants de la catedral, la plaça Catalunya..., ja no fossin nostres, dels barcelonins. Era tal la invasió de turistes que tenia la impressió de caminar per una mena de part temàtic, una espai teatral irreal en el que els turistes sols es trobaven amb turistes idèntics a ells i la veritat de la ciutat –la seva gent– s'hagués com retirat d'escena o s'hagués esvaït en el no-res.

Em feia l'efecte, certament, que aquella munió d'essers amb xancletes fossin una espècie d'exèrcit invasor que m'hagués expulsat –a mi i als meus conciutadans–, una mena d'horda daurada que ho destruïa o, si més no, ho desnaturalitzava tot al seu pas.

Però, al mateix temps que em sentia exasperat per la presència d'aquells intrusos pensava en que jo, d'ací uns dies, en un altre ciutat, seria com ells, em mouria com ells, faria el que ells fan i seria víctima del mateix menyspreu que ells em motivaven. Perquè d'ací uns dies o unes setmanes, jo també seria un turista, com ho havia estat tantes altres vegades, cada any, quan reclamo, rebo i gaudeixo del dret a moure'm, a canviar de país, a viatjar que vindico per tot ésser humà. 

Efectivament, ho reconec i m'acuso. Jo també he estat un turista i ho tornaré a estar d'ací poc. Jo també seré contemplat amb malhumor i contrarietat pel indígenes d'altre país i d'altre paisatge. Jo també seré un d'aquells tipus que van consultant un mapa que no entendré o seguint els itineraris de guies que em diran que és el que no haig de perdre'm. Jo també faré fotografies que seran testimonis que les imatges que he vist a les pel·lícules, a les postals o als prospecte de promoció existeixen de debò. I, per descomptat, que no em quedarà més remei que sotmetre'm a totes les preses o intents de presa de pèl de que seré constantment víctima.

És a dir. tornaré un altre estiu a sentir aquesta vergonya i aquesta culpa de ser un miserable i ridícul turista a un altre indret, tan miserable i tan ridícul com aquests turistes babaus que ara contemplo amb desdeny ocupant els carreres i les places de la meva ciutat. Ara bé, també us dic una cosa: mai, mai, prometo que mai, se m'acudirà aquesta colossal bajanada d'anar dient por ahí el que alguns turistes que volen creure's que no ho són s'entesten en repetir a la mínima oportunitat: "Jo no sóc un turista; jo sóc un viatger".  Mira que se n'ha de ser cretí!




Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch