diumenge, 14 de juliol de 2013

Evocació de l'actuació de Gualberto al Canet Rock del 1975, record de l'època daurada de la música progressiva a Barcelona i una breu consideració sobre l'origen del qualificatiu "progre"


Com sol dir-se, "quant jo era jove" la música que agradava particularment a la gent més o menys "amb inquietuts" era el que s'anomenava "música progressiva" o rock progressiu. Recordo, per exemple, el mau bateig de foc musical anant al concert "Elèctric Tòxic e Claxon So", que va ser l'11 d'abril de 1970. Acabava de complir els 14 anys i em van donar permís per anar a mi i al meu amic de la infància, Xavier Vernetta –avui escriptor que ha guanyat un grapat de premis–, perquè ens acompanyava la seva germana gran. Va ser al Price, el mític local que hi havia a la plaça Goya i que estava consagrat bàsicament a la lluita lliure i la boxa. Inoblidable. Amb Pau Riba –que presentava aquella nit el seu disc Dioptria– entrant amb una moto a l'escenari. També actuava Música Dispersa, que era un grup que formaven Seleme, Sisa, Jordi Batista i Cachas, que venia de la Canción del Pueblo madrilenya.

Recordo més concerts als que vaig assistir. Vaig anar a un dels dies del I Festival de Música Progresiva, que es va fer al llarg de diverses setmanes al Salón Iris, un altre local mític, al carrer València, igualment dedicat a la lluita lliure i la boxa, per les que aleshores hi havia una notable afició a Barcelona. Actuaven més grups, però em va quedar marcada especialment l'actuació dels Dos + Un, que m'agradaven molt.  Un dia, al restaurant Flo, per casualitat, vaig conèixer a un dels seus components, Ia  Clua, que es va morir fa no pas gaire. El festival va acabar com el rosari de l'aurora, amb greus aldarulls com a conseqüència de les protestes contra les penes de mort al consell de guerra de Burgos de desembre del 70. El van prohibir i no van acabar de celebrar-se tots els concerts.

En algun moment del 70 també vaig anar un diumenge pel matí a sentir a Música Dispersa al teatre de la parròquia de Sant Medir –on s'havien fundat les Comissions Obreres de Catalunya. Hi vaig anar sol i recordo que hi havia molt poca gent a la sala. I una cosa que es va dir I Festival de Musica Progressiva de Granollers, a un camp de fútbol, que durava 20 hores, a principis de 1971, en plan Woodstock. Recordo particularment l'actuació del gran grup de referència de tota aquella moguda: Màquina! També sortien els d'Om. Recordo més concerts: un de Tapiman al Teatre Tívoli, crec que la seva presentació, a finals del 74; una altra de Pan & Regaliz, segurament a l'Ateneu de Poble Nou.

I per descomptat que no em vaig perdre la primera edició del Canet Rock, el 1975. Com a recordatori he penjat l'actuació de Gualberto a l'edició de 1975, que he pres de la pel·lícula "La nova cançó", de Francesc Bellmunt (1975). Gualberto García representava l'altra focus de música progressiva a l'estat espanyol, en aquest cas a Sevilla i de la mà de Smash. Parlant de Smash, a aquell Canet Rock també van actuar Lole y Manuel, és a dir Manuel Molina, que també venia d'aquell grup extraordinari. Gran època.

I una informació que penso que és pertinent. L'ús que es fa avui del qualificatiu "progre" sol adreçar-se a persones o coses que considerem més o menys progressistes. En canvi, us puc ben assegurar que el terme "progre", en aquella època –primera meitat dels 70– s'utilitzava essencialment per designar joves aficionats a aquest tipus de musica, és a dir la música progressiva. És curiós, però hi ha molt poques persones que recordin l'origen del terme. Però així evolucionen les llengues.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch